5.3.14

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

La Epifanía del ego: Una realidad expresada en pocas palabras,

Describes con detalle la búsqueda del yo propio en lo otro, que no hace más que reflejar la huida de nosotros mísmos, de ese vacío existencial que nos inquieta y nos lleva a centrarnos en actividades que nos alivien de esa angustia vital. Es la terapia del hacer.

Se me hace difícil comprender que uno puede encontrar un propósito a su vida que le guíe y le llene, si antes no se siente plenamente satisfecho consigo mismo ; y en cierto modo liberado de esu compromiso con el mundo.

Javier

Toni Ibanez ha dit...

Correcto. En el hacer, en el tener (cosas y pareja), en el CREER (ilusiones) que la vida tiene sentido en la medida que imitamos como monos lo que los otros (la sociedad y las modas) imponen. Es la carrera hacia lo inane. El ego inflándose de pura vacuidad. Cualquier cosa antes que aburrirse. O nos pasamos la vida buscándonos o nos perdemos en cualquier chorrada. No hay camino, sino desorientación generalizada. Hablo de primera mano, no de oídas. Al menos a mi me queda la lucidez y las palabras. Hay gente que no tiene ni siquiera eso. Todos huímos sin excepción. Fugitivos consumados. Es la locura de la humandidas siglo XXI. Y nos llaman locos a los que no nos adaptamos a la locura establecida. Hay que estar muy loco para aguantar un día, una hora más dentro de este manicomio en el cual se ha convertido nuestra presunta civilización decadente. Ética es una palabra pasada de moda. Hasta la estética pasó ya a mejor vida. ¿Sabes qué queda? Corrupción, resignación, carpediem y suicidios.

Esojairam ha dit...

Felicitats Toni,

No crec que es pugui expressar millor.
Me n´alegro del teu rumb a la vida. És valent. Jo també he fet el meu i n´estic molt contenta. Va en la teva línia...
Gaudeix de la primavera i estigues a l´aguait de les papallones. Ben aviat ja estaran a prop per meravellar-nos...

Toni Ibanez ha dit...

Benvinguda al club dels rebels :)