10.3.14

Sóc bipolar

Avui faig 50 anys, mig segle, i avui he decidit sortir de l'armari per a donar-vos una notícia: Sóc bipolar. Ho tornaré a escriure: Sóc bipolar

Ja està. M'ha costat 5 anys confessar-ho públicament. Ho sabien les persones més properes i, fins ara, només havia fet algunes insinuacions que s'amagaven sota l'etiqueta TB

Per què avui? M'ha semblat que era una data prou assenyalada. Alguns ho han declarat abans que jo (com el meu admirat Rafael Narbona, amb el qual comparteixo edat, formació i algunes idees). Més que valentia, és necessitat. No podia continuar més temps fent veure el que no era. Molta gent em preguntava per què (després de 21 anys, 2 mesos i 6 dies) vaig deixar la feina de professor de filosofia, i jo responia que m'havien prejubilat, sense aclarir que la causa era una incapacitat permanent el codi de la qual és F31.2 (296.44)

Com diu el meu psiquiatre, no és una malaltia, sinó la meva forma de ser, producte de la genètica i de la bioquímica cerebral. Sóc inestable. Les il·lusions em duren poc. Tard o d'hora, tot m'avorreix, em cansa, em fastigueja. Per això, els canvis constants, les mudances, les fugides, els naufragis sentimentals, la desorientació, la inadaptació, l'aïllament, les obsessions, les manies, les contradiccions íntimes, l'eterna incertesa. Una fatalitat. Són les ombres que, de vegades, no em deixen veure la llum. Habito l'entrellum, una certa penombra. Em salva la literatura (les paraules són ombres que aspiren a la llum) i em salva l'amor: estimar i ser estimat. No desitjo res més que la serenitat i la tendresa.      

Sóc conscient que la nostra societat encara no està prou madura per assumir certs reptes, com també sé que massa sovint s'imposen els tòpics i les pors. Entre tots hem de ser capaços de superar els prejudicis i fomentar un món més humà, sense etiquetes, estigmes ni tabús. Em sento responsable i voldria col·laborar en aquest sentit. Callar no ajuda gaire, al contrari. Si m'he decidit a donar aquest pas (sabent a què m'exposo) és perquè crec que cal parlar-ne obertament. L'obscurantisme és fruit de la ignorància. Només la veritat ens farà lliures.

Sí, sóc bipolar, i també sóc un munt de coses més: persona, mascle, fill, germà, pare, parella, amic, filòsof, escriptor, artista, blogaire, català, independentista...                    

Avui faig 50 anys. Gabriel Ferrater es va suïcidar el dia del seu 50è aniversari. Que jo encara estigui viu i escrigui això és la meva particular victòria.       

16 comentaris:

Isabel H. T. ha dit...

Acá estoy de nuevo...
Eres bipolar...y qué?
Yo ya me lo imaginaba y sin embargo no encuentro razón para "espantarme"
A esta altura de mi vida me he cruzado con muchas personas que posiblemente eran bipolares, sin embargo ninguna me dañó, eso sí muchas veces me apené de verlos pasar de la alegría y el entusiasmo a la tristeza y la apatía. Pero aprendí dos cosas; que de vez en cuando todos tenemos algo de bipolaridad, y que por medio del amor, de mucho amor, se sale de ese laberinto en que a veces todos nos perdemos. Porque SÍ tiene salida.
Y lo único que hay que tener, es confianza en tí mismo y en los que te rodean ,y no resistirte al amor que te dan como esa hija maravillosa que te abraza y le brillan los ojos por la felicidad de tenerte como padre. Entonces adelante! con fe en tí mismo y en lo que creas que te pueda ayudar.
No olvides que de ahora para adelante viene una etapa de la vida que te va a sorprender...ya vas a ver cuántas cosas que no imaginas pueden suceder. No dividas el tiempo. El tiempo es Uno,sin fin.Somos nosotros los que caminamos por él como por una rueda,y aún así nunca pasamos exactamente por el mismo lugar...por eso, espera siempre cosas nuevas...van a ser buenas, ya vas ver ... confío en tí, no te olvides. Te quiero mucho amigo!

Isabel H. T. ha dit...


Ah!, y me olvidé de decirte que tomaste una muy buena decisión .Ahora ya comenzaste a liberarte de un peso muy grade.Vas a avanzar mucho más liviano y contento. Eres muy valiente e inteligente, te lo he dicho...
Estoy orgullosa de mi amigo!

Anònim ha dit...

El autoconocimiento, y la consciencia de lo que a uno le pasa, es el mejor camino para superar los obstáculos que cada uno padece a lo largo de su vida. Y lo que te pasa, no es más que un obstáculo en tu vida. Todos tenemos obstáculos, nadie se libra de ellos. El hecho de reconocerlos te ayuda a vivir con ellos y mantenerlos a raya.

Igualmente, pienso como Foucault que existen cajones de sastre, etiquetas, para explicar anomalías que ellos no saben muy bien como se producen. Pero como son anomalías, desviaciones de una conducta llamada normal (otra etiqueta que va variando con el tiempo) es necesario clasificarlas, darles un nombre.

Es cierto que el escribir y el sentirte amado es muy importante, lo último es necesario para todos. Pero lo más importante es aprender a amarte a ti mismo, y amar la vida.

Un fuerte abrazo, y ve cumpliendo años , y ya verás que con el paso de los años se te irán cayendo cada vez más los cataplines. Y es interesante observarlo.

Javier

JOSEP Mª Panades ha dit...

Ets bipolar, no l'home llop.
I per molts anys!
Una abraçada.

pons007 ha dit...

es la primera vegada que faig un comentari en el bloc d'un bipolar confessat mig centenari, espero que no em passi res >_<

PD: Felicitats! Per lo de bipolar, no cal, per lo del anys em refereixo,

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Antoni: Per molts anys! I que segueixis escrivint tan bé com ho fas. Una abraçada

Matilde ha dit...

Sóc filla i germana de bipolars, he viscut des de famolts anys al costat d'aquest patiment i dels simptomes que descrius. I el que m'he adonat és que a la nostra societat hi ha més tabu per aquest tema que per altres malalties com el càncer o la SIDA. Ésel tabu gairebé màxim pel que fa a la salut.
Els afectats no ho diuen (chapeau per la teva confessió!), les famílies ho amaguen, tothom té por i es viu com un estigma.
Jo , durant tots aquests anys he après a viure-ho i a parlar-ho com si es tractés d'una insuficiència renal o una hepatitis. Amb normalitat, desdramatitzant al màxim; acompanyant al metge i ajudant quan es pot durant les crisis.
Està molt bé que en parlem i se sàpigue.
Una abraçada

Anònim ha dit...

Medio siglo, y nos has hecho grandes regalos con tu pluma, ¿qué tienes que? Todos tenemos que. Anda, y disfruta la vida, es el mejor regalo. Espero que estés contemplando un buen paisaje ampurdanes y con buena compañía.

Un abrazo

Javier

Toni Ibanez ha dit...

Gràcies a tots per la felicitació i el suport. Ahir va ser un dia ple d'emocions (fins i tot vaig volar! En parapent, eh). És un honor per a mi tenir-vos com a lectors i poder gaudir alhora dels vostres sucosos comentaris. Entrellum no seria el mateix sense vosaltres. Una forta abraçada a tots.

Anònim ha dit...

Està molt bé que hagis sortit de l'armari, ja tocava!!

Anònim ha dit...

Felicitats pel teu aniversari i també per la valentia per sortir de l'armari. Tinc entés que hi ha un 10% de persones bipolars, per tant n'hi ha un munt que ho són i no ho han dit, així que molt bé.

Alexis Reyes Tenor ha dit...

Primerament felicitats! I en segón lloc dir que reconéixer el problema i expossat-ho implica molt per a la persona amb aquesta malaltia. T'ententenc perfectament perque sé que és viure amb això i vereu-ho com un espectador. El equilibri és molt important, que tinguis gent al teu voltant encara més i que mai perdis la teva identitat. Quan estiguis a dalt enrecorde't que cauràs i quan estiguis a sota enrecorde't que pujaràs.

La societat encara és bastant inmadura per aquestes coses, sencillament tothom s'aferra al mucador als ulls, però per sort la gent lluita i cada cop és una mica més fàcil.

Molts ànims, molts records que em vas ensenyar molt a filosofia ( i això que sóc de números jejejeje ).

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Ja saps que jo també tinc un trastorn psicològic des de fa anys que també vaig confessar un dia des d'un programa de televisió. També estic prejubilat perquè, en la societat que estem, la nostra forma de ser, en alguns casos, ens impedeix fer una feina continuada i súper-estructurada amb uns horaris determinats, però servim per fer altres feines, com escriure, cantar, ballar, pintar, etcètera, però no podem viure d'això; llavors és lògic que ens pensionin si no ens donen l'alternativa de fer allò que SÍ que podem fer. M'agrada que hagis estat valent i ho hagis confessat, és necessari fer-ho i no passa res, totes les persones som diferents, tenim diferents personalitats i prou. Una abraçada des de Vallromanes

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Ah, i felicitats !!! Ja has entrat al club dels "cinquantanyers". Benvingut !!!!

Toni Ibanez ha dit...

Sou fantàstics! Disculpeu que no us respongui un per un, però porto uns dies de molt embolic i xerinola :) Si no passa res, aquí seguirem donant la tabarra amb el blog i altres coses vàries... Forta abraçada a tots.

nuria ha dit...

Jo sòc germana de un xic bipolar . També ho he de confessar i he pres la decisió de fer-ho allà on vaja. Gràcies per que un comentari arriba tan lluny on ni t'imagines i pot ajudar lo inimaginable.