13.3.14

Tres dones


Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi. Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit. 


En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília, la Marina i la Mercè, vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona; però resulta que, pel que fa a mi (privilegiat que és un), darrere d'un homenet hi ha tres donasses.    

M'han calgut 50 anys per a poder reconèixer aquesta evidència. L'ego és massa altiu per acceptar-ho i sempre suposa que és autosuficient, lliure, i no sé quantes bajanades més. L'ego pensa que pot sobreviure solitari, antisocial, per damunt del bé i del mal. S'equivoca. Viure així és suïcida. 

  
Tres dones. Elles són el meu orgull, la meva llum, la meva alegria. Després hi ha la resta de coses, totes secundàries. A elles tres dedico aquest post. Us estimo i us adoro. 

10 comentaris:

JOSEP Mª Panades ha dit...

Enhorabona per tan bona companyía. De fet, jo també visc dins un triangle femení, però en el meu cas les tres dones son la meva parella i les meves dues filles. Quina sort estimar i ser estimat.
Una abraçada.

Toni Ibanez ha dit...

Què faríem sense elles? Cuida-les. Una abraçada.

Isabel H. T. ha dit...

Oigo las campanas desde aquí, Toni!!!
Viste, no me equivocaba en lo del amor,sólo tenías que hacerles lugar en tu vida...estaban ahí,esperando por tí!
No sabes cuánto me alegra sentirte feliz, lo mereces por no bajar los brazos y seguir luchando por tu lugar, el verdadero. Porque como dices, no importa el lugar físico sino el lugar que nos damos en nosotros mismos, en ese yo que sólo Dios y nosotros podemos conocer.
Te felicito por tus tres mujeres, hermosas ya veo, no sólo por fuera, mucho más por dentro, por lo que te esperaron llenas de amor.
Adelante Toni! La vida eres tú, vívela!!!
Un beso y un abrazo cruzando el océano...

Toni Ibanez ha dit...

Gracias, amiga. Cualquier día de estos cruzo el chaco y vengo a verte... :) (va en serio)

Toni Ibanez ha dit...

chaco = charco = Atlántico

Anònim ha dit...

El eterno femenino.

Vive la vida...y en buena compañía.

Un abrazo,

Javier


Toni Ibanez ha dit...

Ewig-weibliche: El Eterno Femenino nos eleva hacia Lo Alto... (Margarita contra Mefisto, gana Margarita)

Vivo la vida... y a veces hasta la escribo!

abrazos amigo Javier

Anònim ha dit...

Si. Sólo el amor es capaz de superar el Mefistofeles particular de cada uno.


Javier

Isabel H. T. ha dit...

Mi casa es tuya, cuando quieras!
Eso sí,avísame. con tiempo
...y prepárate para un descubrimiento...
Beso y abrazo amigo!

Anònim ha dit...

Mefistófeles y lo andrógino: gran libro de Mircea Eliade.

Parece que equiparemos a Mefisto con el ego, y lo femenino con la alteridad, el ser en el otro. La referencia que nos equilibra. Incluso dotamos a los dioses de atributos femeninos, sobretodo la capacidad de darse a quien quieren. Sin embargo, lo masculino se asociaría más con la fuerza del ego, la voluntad de poder sobre la voluntad de ser. Somos un equilibrio de ambos, y nuestra vida no es más que la búsqueda de eso que no tenemos.

Javier