21.4.14

La Gran Bellesa


Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Una gran pel·lícula, trobo que el protagonista, tot i que no et conec gaire, té alguns punts de contacte amb tu. Ep, no és un retret sinó una floreta.

Toni Ibanez ha dit...

S'agraeix la floreta, Júlia (i el test sencer ple de flors vermelles de la teva foto de perfil).

Em temo que tens raó: jo encara no he fet 65 anys, només sóc una criatura de 50, però en Jep m'ha colpit perquè comparteixo amb ell el desencís existencial, quan la religió ni la filosofia ni l'art (literatura) ni la festa frívola del materialisme més buit, ni res de res pot apaivagar l'ànsia íntima... En Jep ha arribat al final de la nit (Céline), és un Pessoa ple de desassossec que no aconsegueix oblidar que rere el decorat no hi ha res, que tot és truculent, que la mort regnarà aviat, que ni tan sols la Bellesa (petita o Gran) ens salva de res...

Em temo que tens raó, Júlia. La Santa al final és una irònica aparició esperpèntica, l'antítesi diametral d'en Jep, i per això ens fa somriure amb un somriure trist, entranyable, inútil. Tota la peli amb una espiritualitat = 0 i, de sobte, irromp La Santa predicant (vivint) la pobresa, carregant-se l'estètica (esdentegada, espectral), menjant arrels... La Santa és tot el que no som, allò Sagrat que conculca allò profà... La Santa és lletja i fa por perquè no té res a veure amb nosaltres...

Jep actua sempre, és un histrió, un pallasso amb pirotècnia intel·lectual, un pobre diable que somia un cel impossible. Com aquell primer petó a la vora del mar.

Anònim ha dit...

La vida de un seductor seducido por la impostura. Personas transformadas en personajes de la tragicomedia que es la vida. Cada uno siendo consciente de su papel, de su gran mentira. Y entremedio, una santa cuya presunta seguridad se fundamenta en el fanatismo más absoluto. El contraste entre la sociedad del no ser y aquella que pretende ser, siendo ambas las dos caras de una misma moneda: la vacuidad. Todo conduce a nada del mismo modo que nada conduce a todo. Y mientras, de fondo, la Roma más eterna que sigue siendo ella misma por mucho que el hombre haya cambiado. La Roma que desnuda al hombre, lo hace vulnerable y efímero, porque es la esencia de su supervivencia. La gran belleza no es la vida, sino lo que queda de esta cuando le quitamos todas las preguntas.

Javier

Toni Ibanez ha dit...

Gran, inmenso comentario, Javier. Solo me resta añadir que cuando le quitamos todas las preguntas a la vida, lo que queda es el amigo que abandona Roma y se vuelve al pueblo a cultivar su huerto, como dice Montaigne: "Je veux que la mort me trouve plantant mes choux, mais nonchalant d'elle, et encore plus de mon jardin imparfait"...