16.11.15

Més terrorisme


Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

    4 comentaris:

    FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

    aquest matí he estat a Barcelona i estaba també curull de policies tota la zona del centre i el casc antic més turístic.

    Toni Ros ha dit...

    Ens haurem d'anar acostumant (si podem) a aquesta nova era de presència policial i militar, una era fosca de por i de control en nom de la seguretat... Les grans ciutats són indrets molt insegurs, Europa ha bescanviat l'estat de benestar per l'estat de malestar... Recomano retornar als pobles abandonats o, directament, la Patagònia... Vénen mals temps per a la lírica...

    Anònim ha dit...

    Vivimos y viviremos tiempos convulsos. La violencia nunca es la solución, pero debemos comprender su origen para poder remediarla. Las potencias occidentales han sido germen de la violencia islámica. No podemos justificar ninguna muerte. No hay acto más brutal que atentar contra la dignidad de cualquier ser humano. Estamos tan divididos que en cada paso que damos hacemos más honda la distancia entre unos y otros.

    Todos somos culpables, no por formar parte de una sociedad consumista y de bienestar dejamos de ser responsables.

    Alguien muy sabio un día me dijo que creía en el hombre, no en la humanidad. Hoy, ya no sé que decir. Quisiera, como muchos, que todo esto fuera ajeno, pero está ahí; y más tarde o temprano nos alcanzará.

    Mal ejemplo damos a las generaciones futuras.


    Un abrazo,


    Javier

    Toni Ros ha dit...

    Precisamente has escrito la palabra clave: EJEMPLO. El mundo cambiará cuando cada uno de nosotros cambiemos. Y cada uno sabe qué es lo que debe cambiar. Yo también creo en el hombre, individualmente, en su poder de regeneración y de transformación. No hay que condenar ni sentenciar a nadie. Siempre tenemos una oportunidad de redimirnos e intentar ser mejores.

    Luego está el sistema, que necesita crisis y guerras para reactivarse... (pero esa perversión del sistema no se soluciona dentro del sistema)

    Abrazo

    T