26.2.17

Carnaval a Sampa

 Sembla mentida que d'una metròpoli tan grisa i desmesurada com São Paulo, de sobte pugui brollar tanta alegria i tants colors, com aquelles rares flors que apareixen enmig del desert, les flors dels cactus, tan boniques i efímeres. 

L'espectacle més gran del món i el més inenarrable, això és el Carnaval brasiler. Amb prou feines, hi assisteixes bocabadat i te'n fas creus, com a "gringo" europeu, amb aquell ensopiment tan català; i tornes a creure en la Vida.

Perquè la Vida sempre troba el camí cap al futur. Europeus decadents, avorrits, tibats, porucs, farts de benestar, tips de civilització... Davant el Carnaval, som una ombra prescindible. Tanta llum encega. Tanta joia aclapara. 

Perquè la Vida sempre troba el camí.

Muito obrigado, Brasil 🇧🇷

21.2.17

Allò que vaig perdre



“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

19.2.17

Tamara i el mar

 Els seus avantpassats, esclaus africans que treballaven en les plantacions de cafè de Bahia, van fugir terra endins i es van establir a l'estat de Goiás. Són els kalunga. A 26 km de Cavalcante hi ha Engenho II, una comunitat on viuen 800 kalunga. Quan hi arribes, sembla que estiguis al bell mig d'Àfrica. L'atractiu principal de l'indret són les cachoeiras (cascades) de Santa Bárbara i Capivara, piscines naturals de color blau turquesa. 

Tamara va néixer aquí fa 20 anys i treballa de guia. Ella em va acompanyar fins a les cachoeiras i, encabat, a dinar a Ca la Minelci, que cuina amb foc de llenya menges autòctones: frango caipira, peixe frito, mandioquinha, ovinho feito na hora... Tot plantat a la comunitat. Vaig beure un suco de mangaba (una fruita d'aquella zona). 

Tamara em va demanar si podia fer-li una "carona" (no és ni una carícia ni una cara petita, sinó portar-la amb el cotxe, autoestop) fins a Cavalcante. Pel camí em va explicar la discriminació que pateixen pel color de la pell i per ser kalungas. El seu somni és estudiar a la universitat (seria pionera) i, sobretot, veure el mar... Li vaig dir que jo vivia davant del mar. Ella em va dir: Com és el mar? I vaig respondre: Imagina la piscina de color blau turquesa de la cachoeira de Santa Bárbara... El mar és així, però més gran, més ample, més profund, gairebé inabastable... I ella, amb la mirada perduda, va dir: Qué lindo debe ser el mar... Vaig estar a punt de fer els 1.400 km fins a l'Atlàntic només perquè aquesta noia kolunga conegués el mar... Una vegada vaig tenir una xicota que el seu somni era anar a París, la vaig pujar al cotxe i vam travessar França de nit... De vegades es fan bogeries així i es recorden sempre. 

El dia que Tamara vegi el mar, descobrirà que la seva cachoeira era una bestreta, una petita gota enmig de la bellesa infinita de l'univers. 

18.2.17

Kalunga

 Tot el que no sé em fa sentir més humil. Som minúsculs davant la grandesa de la natura i de l'univers. Vivim autocentrats, en constant "mode selfie", tot gira al voltant del nostre melic, amb poca empatia pels altres. Parlo sobretot de mi, d'aquest ésser narcisista que només busca el seu interès, la seva felicitat. Onanista de mena. Com si voler ser feliç fos un delicte, quelcom lleig que has d'amagar. Hauríem de dedicar-nos en cos i ànima a "millorar el món", una vida "al servei" dels altres... I, en canvi, aquí estem, perpetrant el "gran pecat" de realitzar els nostres ridículs somnis... Per què els cristians tenen la virtut de fer-te sentir culpable quan ets massa feliç? Quina malaltia és aquesta que ve a dir: no et mereixes el plaer ni la felicitat? Estem bojos? És enveja? I si demà s'acaba, no hauré viscut el que havia de viure, amb plena llibertat i sense retrets? Els que voldrien fer-me dubtar, no són prou valents per a viure una vida autèntica. Mentrestant, faig via, que el temps és curt i queden moltes delícies per explorar...

17.2.17

Mira el cel

 Connexió. Silenci. Fer callar la ment. No exigir res a ningú. Estimar la solitud. Estimar-te. Ets llum i amor. No has de patir per res. Escull cada dia la teva alegria. Decideix cada passa conscient. Guanyes el que dónes. Respecta tots els éssers. No jutgis els altres. Tots manifesten l'essència divina.  Connexió. Silenci. 

16.2.17

Man in white

 Mai m'han fet el pes les gernacions. Tendeixo a la solitud i al silenci. Encara xerro i escric massa. On millor em sento és a la natura. 

Per això avui no he connectat amb l'esperit de la casa Dom Inácio de Loyola on João de Deus fa intervencions diverses. Molt respectable tot plegat. M'he vestit de blanc, he passat 8 hores observant i meditant. Res. O les "entitats" tenien massa feina o no he sabut sintonitzar. 

Demà m'espera Alto Paraiso (el nom fa la cosa) i la Chapada dos Veadeiros. No dubteu que allà la connexió serà immediata.

15.2.17

Abadiânia

 Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia. 

Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc... 

Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc? 

Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata. 

Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida. 

La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

14.2.17

Winter Flight

Tot és incert com el vol d'un ocell a l'hivern... I tanmateix hi ha la certesa de saber que formem part de l'eterna bellesa que fa i desfà coses i humans... I que no som tan importants. 


Everything is uncertain as the winter flight of a bird ... And however there is the certainty of knowing that we are part of the eternal beauty that does and undoes things and humans... And we are not so important. 


Tudo é incerto como o vôo de um pássaro no inverno ... E ainda há a certeza de saber que somos parte da eterna beleza que faz e desfaz coisas e humanos ... E não somos tão importantes.

13.2.17

La fada del vestit blau


Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios, a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau. 

La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament. 

Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no et tocaré. Ella va accedir al tracte. Es veien sovint al final de la platja, on el riu barreja les seves aïgues fosques amb les del mar. Allà hi ha una gran pedra que, segons una altra llegenda, és el cap d'un pirata gegant que va naufragar. Es miraven als ulls, somreien, enraonaven hores i hores, però sempre respectaven la distància d'uns pocs centímetres.

Així van passar els dies, les setmanes, els mesos... Estaven cada cop més enamorats. El seu amor intangible creixia sense aturador. El pescador va mantenir-se ferm en la seva promesa i ella hi confiava cada vegada més: Aquest home és un home íntegre, valent, un home lleial i de paraula. Tots els vilatans n'estaven al cas, de les trobades del pescador amb la fada, i cadascú deia la seva. La Teresa, la dona més vella de la vila, rondinava: Això no pot acabar bé, el pescador és un home, i tots sabem com són els homes... En canvi, en José, el pescador més vell, en discrepava: Els pescadors no som com la resta d'homes, una promesa és una promesa... 

La fada es banyava vestida. Quan sortia de l'aigua, els seus mugrons es destacaven sobre el vestit moll, i tota la silueta del seu cos es mostrava en plenitud. Ell intentava no mirar-se-la, encara que no podia evitar que la seva imaginació travessés la tela del vestit per anar més enllá... 

Fins que un dia la fada, convençuda de l'amor incondicional del pescador, li digué: Amor meu, les llegendes només són llegendes. Vine, toca'm i comprovaràs que no passa res... Llavors, el pescador, astorat, commòs per aquella revelació, va fer una passa enrere i digué: Així que m'has estat enganyant tot aquest temps? La fada respongué: No era un engany, amor, sinó una prova... El pescador va dir: Com pescar un peix i no menjar-se'l? Més o menys, va dir la fada. I doncs? Què hem de fer ara? Va preguntar ell. Menja'm, pescadoret del meu cor, acosta't i lleva'm el vestit a poc a poc... Quan van quedar-se despullats, el pescador i la fada es van agafar de la mà i van endinsar-se mar endins embolcallats per les onades... 

Mai més se'n va saber res d'ells. Queda la llegenda. 

A casa seva, la Teresa guarda un vestit blau i assegura que el va trobar a la platja l'endemà de la desaparició del pescador. 

Diuen que la bellesa deixa de ser bellesa si la toques. La flor de la magnòlia té uns pètals tan blancs i perfumats que, si els toques, de seguida es tornen marrons. Pessoa va escriure al trecho 264 del seu Llibre del Desassossec: 
Aprende a desligar as ideias de voluptuosidade e de prazer. Aprende a gozar em tudo, não o que ele é, mas as ideias e os sonhos que provoca. Porque nada é o que é: os sonhos sempre são os sonhos. Para isso precisas não tocar em nada. Se tocares o teu sonho morrerá, o objeto tocado ocupará a tua sensação.
Ver e ouvir são as únicas coisas nobres que a vida contém. Os outros sentidos são plebeus e carnais. A única aristocracia é nunca tocar. Não se aproximar — eis o que é fidalgo.
Ser puro, não para ser nobre, ou para ser forte, mas para ser si próprio. Quem dá amor, perde amor.
Abdicar da vida para não abdicar de si próprio.
A mulher uma boa fonte de sonhos. Nunca lhe toques.
La dona, una bona font de somnis, mai no la toquis. 

Sota les ones, en el reialme dels peixos i de les algues, el pescador i la fada neden, ballen, festegen entre els coralls. L'escuma guarda el secret del seu amor invisible. Hi ha somnis com núvols i somnis com onades... Com són els teus? Has vist mai una fada? 

(Relat concebut a la platja de Dois Rios i escrit a la platja Lopes Mendes, Ilha Grande, Brasil, 9 i 10 de febrer de 2017)