31.3.17

Happiness

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons...

Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte...

Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors...

Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina.

Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

30.3.17

L'art d'estar sol i les relacions

La gente se apega, y cuanto más te apegas a la otra persona, más se asusta la otra persona, más ganas tiene de escapar, porque hay una gran necesidad interior de ser libres.
El deseo de libertad es mucho mayor que cualquier otro deseo, es mucho más profundo que cualquier otro deseo.
De ahí que uno pueda sacrificar incluso el amor, pero no pueda sacrificar la libertad, no forma parte de la naturaleza de las cosas.
De ahí que la auténtica dicha sólo pueda ocurrir en tu soledad.
La soledad es un arte, sobretodo el arte de la meditación.
Estar completamente centrado en tu propio ser sin ansiar a la otra persona; estar en tal profundo reposo contigo mismo que no necesitas nada más, eso es la soledad.
Te proporciona dicha eterna.
Si primero estás arraigado en tu ser y luego te diriges a una relación, el fenómeno es completamente distinto.
En este caso puedes compartir, puedes amar y también puedes disfrutar este amor. Incluso cuando es momentáneo, puedes danzar, puedes bailar, y cuando desaparece, desaparece; no miras atrás.
Eres capaz de crear otro amor, de modo que no hay necesidad de apegarse.
Das gracias a tu amante, das gracias al amor que ya no está ahí porque te enriqueció y te proporcionó algunos atisbos de la vida, te hizo más maduro.
No obstante, esto sólo será posible si estás algo arraigado en tu ser.
Si el amor es todo lo que tienes, sin ninguna base meditativa, sufrirás, cada relación amorosa tarde o temprano se convertirá en una pesadilla.
Aprende el arte de estar solo, y dichosamente solo; entonces, todo será posible.
OSHO

28.3.17

Aforismes primaverals

Encara que vagis pel mateix camí, el camí d'anada mai és el mateix camí de tornada. 

De vegades l'acció correcta és la no-acció, no re-accionar; com de vegades la millor paraula és la no-paraula, és a dir, el silenci. 

Tota la vida volent córrer més que els altres per a ser sempre "el primer" i "el millor". Ara toca anar més a poc a poc i quedar-se una mica enrere.

22.3.17

Mal oratge


Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes. 

Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

21.3.17

Puresa Nuesa Bellesa



PURESA

Retrobar el centre, la mística.
Tu sol en la Natura, el nucli.
El silenci. 
Més enllà de les relacions,
de la teranyina de les relacions.
Més enllà de les presumptes 
necessitats materials, immediates.
Retrobar-te, 
retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,
l'essència íntima.
Més enllà del desig
(el vehicle de l'ego).
Apujar la vibració.
Sobrevolar el món.
Ser pur.
Ser llum.
Ser pau. 
Ser amor.


NUESA

M'amago de mi mateix
en la cala que sóc.
El cos nu.
La ment nua.
El cor nu. 
La nuesa de l'esperit
que alena en el fons,
insondable, eteri, infinit.
Les ruïnes dels records.
La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat
i fa hores que han abaixat el teló?
La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.
El sol del capvespre.
Aquesta remor lleugera 
de les onades anticiclòniques.
A penes un sospir que ens recorda
que el temps passa de pressa
i que el veritable amor no admet
limitacions ni prevencions 
de cap mena.


BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

    20.3.17

    Ser pare


    Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

    Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

    Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

    Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

    Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

    Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

    Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

    16.3.17

    La darrera llàgrima

    Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

    13.3.17

    Traces de mi



    Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món. 

    I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable. 

    No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó. 

    Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs...

    La vida que pampallugueja incessant
    La vida que s'escola entre els dits
    La vida que crida tothora:

    Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, cap als boscos, que res no us entrebanqui la follia. Sigueu joia i estiu! Sigueu la carn de Déu brillant en la penombra!

    12.3.17

    La conquesta del silenci

    La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, plàcid, i córrer sota la pluja, empaitant la tramuntana, mentre les gavines sobrevolen amb elegància les nostres gesticulacions ridícules. I no saber qui som encara. I trobar a faltar la platja. I esperar cada matí la vida com un regal sense desembolicar, aquella rajola de xocolata que no hem tastat encara. La conquesta del silenci. Ser. Ni dir ni tenir ni fer. Ser. I aprendre a rendir-se davant totes les victòries. Perquè ser feliç no és tan difícil, el més difícil és acceptar la impermanència de l'alegria, del plaer, de l'amor, de la vida, que gira i tomba, comença i acaba, reneix i s'extingeix amb una naturalitat increïble. La conquesta del silenci aquest matí de diumenge enmig de la metròpoli més manicomial d'Amèrica. Ella es desperta. Engega el mòbil. La miro i no dic res. Desexisteixo. Ja sóc lluny. Hi ha altres maneres de viure i altres maneres d'estimar. La solitud es vesteix de paraules. Són la disfressa més humana. L'ànima sap que el cos pesa i, tanmateix, sent compassió de les seves misèries. Només un petó. Només una mirada. Fa hores que t'acomiades. No serveix de res acomiadar-se. Mais eu te possuirei mais que ninguém porque poderei partir...

    11.3.17

    Peculiaritats brasileres



    Abans de marxar de Brasil, voldria escriure algunes coses sobre el que he vist i he après en aquest país tan gran i tan divers en el qual he estat un total de 53 dies. Al mes de desembre vaig endinsar-me 10 dies a l'Amazònia i ara he passat 6 setmanes visitant diferents indrets (São Paulo, Rio de Janeiro, Ilha Grande, Brasília, Chapada dos Veadeiros, Serra de Mantiqueira, Iguaçu). Vet aquí:

    1) Tabac. A Brasil gairebé no existeix el tabac, molt poca gent fuma. Si veus algun fumador sol ser un turista o algun penjat. Es veu que la publicitat negativa ha donat resultat (cosa que no ha succeït a casa nostra o en altres països). Aquí fumar és sinònim de suïcidar-se. Primer punt positiu per a Brasil.

    2) Havaianes. Així anomenen les xancles o sandàlies que tothom porta, barates, fresques, còmodes... El clima explica el seu èxit, però el que resulta més difícil d'entendre és que, un calçat que serveix per a la platja i la dutxa, ells el facin anar a tot arreu, fins i tot en trekkings de muntanya complicats. Si la cosa es posa fomuda, se les treuen i continuen descalços. 

    3) Dutxes. És el "chuveiro do banheiro". En molts llocs, en comptes d'escalfador, tenen un sistema molt curiós: a la carxofa hi ha una resistència elèctrica que escalfa l'aigua que passa. Veure els cables allà dóna sensació de perill, però funciona. A més, es pot activar o desactivar, ja que normalment no fa fred.

    4) Aigua de coco. No parlo de la que pots trobar a Europa amb tetrabrics, sinó del coco verd refrigerat que foraden al carrer amb un matxet, et donen una palleta i a xuclar. No hi ha beguda més sana i refrescant. Exhaurit el líquid interior, pots demanar que l'esberlin i menges la carn blanca i tendra de dins. Deliciós. Els preus van des de 5 a 8 reals (entre 1,5 i 2,5 euros).

    5) Açaí. És el fruit d'una palmera, unes boletes negres amb les quals fan begudes i, sobretot, gelats (sorvete). Té un color violeta fosc, un sabor asprós i és antioxidant. Els encanta. La primera vegada que el proves no t'agrada, però després li trobes la gràcia.

    6) Caipirinha. Fumar, els brasilers, no fumen gaire, però li foten força al mam. Hi ha cerveses potables (Skol, Original, Brahma, Heineken), però sens dubte la beguda nacional és la caipirinha, feta amb cachaça (pinga). Li afegeixen sucs (maracuià, llimona) i molt de sucre. Poden beure caipirinhes dinant, sopant, a totes hores. Per a mi, la millor és una artesanal que es diu Seleta.

    7) Guaranà. És una fruita vermella que té fama d'estimulant pel seu alt contingut en cafeïna. En fan un refresc molt popular de la marca Antarctica. M'agrada especialment barrejat amb whisky.

    8) Taxis. Aquí funcionen molt bé els Uber, sobretot a les grans ciutats. Surten a meitat de preu i són fiables. Malgrat la dita: "Vas més perdut que un motorista de Uber" (motorista aquí no és solament el que condueix una moto, sinó qualsevol conductor de vehicles), solen ser joves que fan servir GPS. Els recomano.

    9) Seguretat. Les notícies solen subratllar l'aspecte sensacionalista i negatiu de la realitat. Confesso que, abans de venir, tenia certa por (per això vaig contractar una assegurança de viatge), però després de 2 mesos in situ, no he viscut cap situació de perill o inseguretat. He caminat per les ciutats de Rio i São Paulo, sempre amb les lògiques precaucions, evitant faveles i nocturnitats.

    10) Vocabulari. Hi ha expressions bàsiques que cal aprendre de seguida. Per establir conversa dius: "Oi. Tudo bem?" Es respon "Tudo bom". Quan et presenten algú, cal dir "(muito) prazer". Tothom repeteix "legal, bacana, muito legal, muito bacana..." (es traduiria com guai, molt guai). També fan anar les exclamacions "Nossa", "Isso"... Hi ha paraules màgiques, que m'encanten: "Beleza", "delícia"... S'empren en diferents moments, inclús per saludar. A l'acomiadar-se s'usa bastant el "Fica con Deus". En el vocabulari sexual cal vigilar amb el "comer", perquè té doble sentit, el segon dels quals és sucar el melindro: "comer a buceta". L'òrgan sexual masculí es designa de moltes maneres: rola, pãu, perú, manganelo, biscoito, vara, cacete... 

    11) O jeito brasileiro. La forma de ser dels brasilers et sedueix inmediatament. Són oberts, alegres, xerraires, hospitalaris, generosos... Et fan sentir com a casa, malden perquè estiguis a gust ("fique à vontade"), estimen lo seu i volen mostrar-t'ho. 

    12) Cachoeiras. Deu ser per la calor, però quan veuen una cascada s'hi llancen de cap. Adoren els salts d'aigua. Des de les mítiques i cabaloses catarates d'Iguaçu fins a les recòndites i bellíssimes cascades de Chapada dos Veadeiros (per parlar del que conec), Brasil és una terra de natura i dones exhuberants.

    13) Carnaval. El que jo vaig poder contemplar al Sambódromo de São Paulo fou una desfilada molt ben organitzada i una posada en escena més aviat pudorosa,  plena de decència, amb força motius religiosos, les mulates gens "pelades"... L'endemà, en un bloco da rua, hi havia més disbauxa, però molt lluny de la imatge llibertina que sol acompanyar l'arquetip carnavalesc. 

    14) Música. La bossa nova i mil estils més que fan de banda sonora a una terra feta de mixtures molt variades (afro, indígena, europeu, etc) La llista de noms seria infinita: Vinizius de Moraes, Tom Jobim, Maria Betania, Chico Buarque, Toquinho, Roberto Carlos, Marisa Monte, Elis Regina.... Brutal. 

    15) Religió. Sincretisme: candomblé, umbanda, espírites, catòlics, evangèlics... Nostra Senhora Aparecida seria la moreneta brasilera. Un poble que té fe, el brasiler. 

    16) Tòpics. Són 3: Futbol, carnaval i mulates. Del primer passo. Vaig veure Maracanà des de la finestreta de l'avió. El segon em va decebre. El tercer.... No tinc coneixement de causa. Observant les dones brasileres, veus tota mena de tipologies, des de les més làctiques de pell fins a les very black. Crida l'atenció el fet que hi ha dones grosses, vull dir altes, d'estructura ampla i "bunda" (cul) enorme. Moltes prenen suplements. Els homes brasilers, al costat de la ubèrrima femellada, semblen nans ridículs. 

    17) Dues frases. "Brasil is not for begginers" (Tom Jobim). "Não existe pecado ao sul do Equador" (Anònim). 

    To be continued.

    9.3.17

    Iguaçu

     

    Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

    8.3.17

    Beija-flor




    La primera vegada que vaig veure un colibrí (o picaflor) va ser al sud de Chile l'any 2009. Recordo que era vermell i que va fer dos tombs al meu voltant, amb tanta rapidesa que a penes vaig poder adonar-me'n. Després, sempre que he tornat a Sud-amèrica, he tingut la sort de veure'n alguns. Són uns ocellets fascinants. Aquí al Brasil els anomenen beija-flor, mentre que nosaltres en diem picaflor. La idea de "besar" la flor de la qual n'extreuen el nèctar és més romàntica que la idea de picar-la, no trobeu? Estic flipant amb la varietat d'ocells i de papallones que hi ha per aquestes latituds. La meva preferida és la Morfo Blava... 

    6.3.17

    Nomadisme

    L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.