21.1.18

Praia do Espelho


Aquí l’aigua és més blava, d’un blau turquesa que destaca entre els esculls foscos i l’arena clara. He caminat una mica fins allunyar-me de la gent. He trobat un parasol i m’he posat a l’ombra. De fet, són tres platges juntes: Espelho, Oteiro i Curuipe, però els arenys arriben cap al nord fins a Itaquena. Hi ha propietats privades d’alt standind i un condominio-villa immens. 


Els rics tenen una forma especial de caminar, el seu posat és inconfusible. És com si els diners i les possessions materials els arrelessin amb fermesa a terra. Els manca lleugeresa (aquí en diuen leveza). La llibertat és, per damunt de tot, llibertat de moviment. Els rics només es mouen si no hi ha un altre remei, per això són tan conservadors. Què conserven? Coses que no podran endur-se a l’altre barri, ni tan sols el cos s’enduran... 


Jo també sé gaudir d’allò que gaudeixen els rics, encara que conservo i defenso la meva llibertat. Em moc, vaig i vinc, em quedo poc temps en els llocs, m’agrada més descobrir nous horitzons... És una actitud dinàmica versus l’actitud estàtica (quan creus que ja tens el que volies i no et calen més aventures). 


La vida és massa curta per a conformar-se. I sé que, al final, totes les platges s’assemblen i totes les solituds són dignes, molt més dignes que un amor basat en la por i l’interès. 


Els rics tenen por de perdre allò que tenen. Jo només tinc por de perdre’m a mi mateix. I què sóc jo mateix? Solitud i llibertat. La relació amb els altres pot enriquir-me, però moltes vegades m’empobreix, em baixa la vibració. 


Què sóc jo mateix? Res important. La meva insignificança és absoluta. M’agradaria saber quantes persones avui hauran pensat en mi tan sols un instant... Sent optimista, les podria comptar amb els dits d’una mà. 


Probablement, els que escrivim, cerquem l’atenció aliena (lectors). Potser no vam ser gaire atesos durant la infantesa i aquesta fretura ens ha fet desenvolupar estratègies com la literària o (també en el meu cas) tocar la guitarra. Clar que pots escriure per a tu i tocar l’instrument per a tu, onanísticament; però admetreu que són activitats transitives adreçades als altres. És com el sexe, el pots fer sol o en bona companyia. El gaudi i el resultat són molt diferents. 




Una platja paradisíaca del litoral de Bahia, a l’Atlàntic brasiler. No he vingut aquí a fer fotos. Tampoc a escriure. Sincerament, no sé què coi hi foto, aquí. Tanmateix és un lloc bonic, de bon veure. A l’ombra, clar.




He deixat enrere la polseguera i he fet cap a Arraial d’Ajuda. Em quedaré quatre nits aquí. La pousada Ekoss m’ha seduït pel preu i perquè el material predominant de la seva construcció és la fusta. 


He de rentar el pobre Nissan, que entre clots i cabra-molas (aquells bonys que posen perquè frenis si no vols destruir els amortidors), es mereix una enllustrada.