30.3.18

CR11


Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes. 

Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat. 

Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions. 

Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res. 

Què pots fer? 

La resposta és dins el cor.

27.3.18

CR10


No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.


26.3.18

CR9


Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

24.3.18

CR8


Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament. 

La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més. 

Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final. 

Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat. 

#FREEDOMFORCATALONIA


23.3.18

CR7


M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me... 

En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos... 

Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques...

M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida. 

Comprenc els que agafen el camí de l’exili... 

M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots. 


Seré independentista fins al darrer batec. 

22.3.18

CR6


La destrucció de la classe mitjana de resultes de l’avarícia inesgotable dels rics (un 1% que posseeix el 50% de la riquesa mundial), ens portarà a una situació social insostenible.  

Què penseu que faran, els milions de persones a l’atur, sense recursos, perquè els robots o els esclaus xinesos els han furtat la seva feina? 

Si afegim la fallida d’un sistema de pensions insostenible... Què penseu que faran, els milions de pensionistes?

Expliqueu-me: què coi faran els rics per a protegir-se? Repressió policial? Guerres? Extermini en massa (fent veure que són catàstrofes naturals o virus de laboratori)? Què coi faran els rics, idiotes i suïcides? Viure en búnquers? Colonitzar Mart?

La criminalitat galopant d’alguns països com Brasil hauria de servir com a contraexemple. Aquest és el camí que voleu?

No hi pot haver pau sense justícia. I no anem bé. O es reparteix millor el pastís o passarem gana tots. Tots, inclosos els rics... 

Hi ha dies que desitjo l’extinció de la meva espècie. Cada dia ens hi acostem una mica més... 

Després miro el mar, el sol, les muntanyes... I penso: tot això continuarà sense nosaltres..... 

20.3.18

CR5


La tramuntana bufa sense contemplacions. Escoltes la seva poderosa força i penses: vam inventar la manera de sentir-nos protegits de la intempèrie... Ho anomenem “civilització” i està feta de construccions i costums, de ciutats i de llibres, de lleis i de ficcions. 

La tramuntana bufa i el pescador no surt del port. Dins el llit, sota el nòrdic, tothom és valent, tothom fa revolucions. 

La “civilització” trontolla cada vegada que un refugiat s’ofega al mar o que un nen mor esclafat per les runes d’un bombardeig. Trontolla cada vegada que em crides i m’insultes i m’empresones injustament. Trontolla cada vegada que em mires amb odi o menyspreu perquè sóc diferent. Sí, sóc diferent, molt diferent. Divergent molt poc convergent. Dissident. 

La tramuntana bufa sense contemplacions. Ella no en sap res, de les nostres ridiculeses. 

18.3.18

CR4


Aquella impressió que sempre has corregut massa, que anaves més de pressa que els altres, que no has tingut paciència per esperar-los i els has deixat enrere, abandonats a la seva sort...

D’on surt tanta energia? La “fase maníaca” té això: eufòria, excitació, entusiasme, hiperactivitat, exageració, descontrol... El cervell passat de voltes, forçant la màquina, aixecant el vol... 

De vegades t’atures. T’asseus. Mires el mar. Ets conscient de la respiració. Badalles. La tramuntana empeny els núvols...

El secret està en canalitzar l’energia. 

Que no et puguin seguir no significa que la teva direcció sigui la bona. Pots fer cinquanta voltes al món i descobrir que no calia fer-les. 

Aquella impressió que sempre has corregut massa. No seràs més jove si t’afaites la barba. 

17.3.18

CR3


L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

16.3.18

CR2


Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua... 

La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant.

Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa... 

Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’horitzó, si no engipona versos... 

Després em vaig enamorar de la Cala Canadell i d’una altra empordanesa. Sóc molt enamoradís. Aquell va ser un amor aristotèlic, gens literari... (deixem-ho aquí)

Sempre enyorem allò que no va poder ser, allò que no vam tenir coratge de perpetrar...

La Tamariua m’ha recordat a tu, Nineta. Ets feliç? 

15.3.18

CR1


Floreixen les mimoses i ejaculen els pins. El groc és el color que enceta la primavera. El pol.len s’enlaira amb l’empenta de la garbinada. 

La mar és blava, molt blava, quan les ullades de sol li esbandeixen la cara. 

La gata em rep amb incredulitat. El pit-roig s’amaga rere l’olivera.

Sempre tornaré aquí. Aquí vaig renéixer i aquí moriré.

13.3.18

Lleida


Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a tirar les cartes. Som dimarts 13 i no val a badar. No tinc paper, no fumo. El sol vol sortir tímidament. La ciutat llunyana de la infantesa em reconeix quan passo pel seus carrers antics i costeruts. Vinc de molt lluny, de l’altra banda del món. No tinc pressa. Em cal un dia de descans. Un i prou. La truita de calçots de la mare. Les aumelles torrades del pare. El caliu de l’abraçada. Fill, t’has aprimat. La família és un gran invent, però si vols ser tu mateix te n’has de saber allunyar. El meu únic orgull és ser autosuficient. 

Les bruixes del carrer La Palma (també hi ha bagasses que fan la competència a les del carrer Cavallers) s’afanyen a vendre espelmes i encensos. La ciutat del Segre no ha canviat tant. Qui no fa cara de pagès fa cara de jueu. Encara queden estelades als balcons. Sudaques i negritos amb la mirada perduda. Encara em surt el brasiler quan parlo... Tudo bem? 

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a esbrinar els secrets dels clients. No, no penso confessar-vos els meus pecats. Sóc innocent com un nadó acabat de néixer. Si vaig sobreviure a les mulates baianes, és que sóc omnipotent i immortal. Els déus m’envegen. No, no penso confessar. 

Lleida és l’arrel entre la boira, aquell bressol fred... 

El carrer de l’Ereta ja no existeix. Aquí va néixer mon pare.

Les riallades de les bruixes em glacen el cor. 

Anem. 

12.3.18

Roma


Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

9.3.18

Rio de Janeiro 3


Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

8.3.18

Rio de Janeiro 2


La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.  

Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït. 

He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges. 


M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i ballar, sense deixar de somriure. Una paixão que s’encomana. 

Sumant els tres viatges, hauré estat un total de 5 mesos al Brasil, uns 150 dies. És el país del món on més temps he estat, fora del meu. Em sento, doncs, abrasileirado

M’acomiado des d’aquesta cidade maravilhosa, que no està passant bons moments. 

Plou a Rio. Ploc també jo amb saudades anticipades. Trobaré a faltar l’aigua del coco verd, l’açaí amb granola i banana, la farofa, la xocolata Kopenhagen... Però sobretot enyoraré la calidesa, l’abraçada, la vibració elevada... Saudades humanes, incommensurables. 

Plou a Rio. Ploc també jo. Són llàgrimes d’agraïment. És una pluja de benediccions. Incommensurables. 

6.3.18

Rio de Janeiro


Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres. 

Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera.

Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates. 

Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre.

No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra.

Crec en tu perquè crec en mi, perquè som el mateix, la mateixa essència, el mateix anhel de llibertat, de veritat, de joia, de bellesa, la mateixa mirada que es fon en l’eterna abraçada de l’univers conscient de si mateix. 

Ara i aquí, per sempre més, naixent i morint a cada batec, estimant-nos.  

Que la força estigui amb tu. Que trobis el teu camí. Que els àngels t’acaronin amb les seves ales. Perquè ho mereixes tot, ho tindràs tot. 

Confia. 

——————————

Creo firmemente en la fuerza que nos habita, en el núcleo que nos hace ser trascendentes, en la energía suprema que nos salva de los naufragios, en el amor que se ama a sí mismo y, por ello, es capaz de amar los demás. 

Creo en la divinidad encarnada en cada cuerpo y en cada gesto, en cada palabra y en cada silencio, en cada presencia instantánea y en cada esperanza desesperada, cuando parece que todo se acaba y, en realidad, todo recomienza, como sale el sol y vuelve la primavera.

Creo en ti, en tus fracasos, en tu corazón inocente de niña que un día soñó con príncipes azules y, al día siguiente, se despertó secuestrada por los piratas. 

Creo en ti, ahora mismo, en tu transformación, en tu superación, en tu milagro. Creeré siempre. 

No es una fe, sino la certeza de saber que no estamos solos (nunca lo estuvimos), la certeza de sentir que la vida siempre vale la pena si el coraje te empuja hacia nuevos horizontes, si la luz que eres brilla más allá de la tiniebla.

Creo en ti porque creo en mí, porque somos lo mismo, la misma esencia, el mismo anhelo de libertad, de verdad, de alegría, de belleza, la misma mirada que se funde en el eterno abrazo del universo consciente de sí mismo. 

Ahora y aquí, para siempre, naciendo y muriendo a cada latido, amándonos. 

Que la fuerza esté contigo. Que encuentres tu camino. Que los ángeles te acaricien con sus alas. Porque lo mereces todo, lo tendrás todo. 

Confia.

———————————

Eu acredito firmemente na força que nos habita, no núcleo que nos torna transcendentes, na energia suprema que nos salva dos naufrágios, no amor que se ama si mesmo e, portanto, é capaz de amar os outros.

Eu acredito na divindade encarnada em cada corpo e em cada gesto, em cada palavra e em cada silêncio, em cada presença instantânea e em todas as esperanças desesperadas, quando parece que tudo está acabado e, na realidade, tudo começa novamente, como sai o sol e volta a primavera.

Eu acredito em você, em suas falhas, em seu coração inocente de menina que um dia sonhou com príncipes azuis e no dia seguinte acordou sequestrada pelos piratas.

Eu acredito em você, agora, na sua transformação, na sua superação, no seu milagre. Eu sempre vou acreditar

Não é uma fé, mas a certeza de saber que não estamos sozinhos (nunca estivemos), a certeza de sentir que a vida sempre vale a pena, se a coragem te conduz a novos horizontes, se a luz que você é brilha além da escuridão.

Eu acredito em você porque acredito em mim, porque somos o mesmo, a mesma essência, o mesmo desejo de liberdade, de verdade, de alegria, de beleza, o mesmo olhar que derrete no eterno abraço do universo consciente de si mesmo.

Agora e aqui, para sempre mais, nascendo e morrendo a cada batida, amando-nos.

Que a força esteja com você. Que você encontre o seu caminho. Deixe os anjos chegarem até você com suas asas. Porque você merece tudo, você terá tudo.

Confia.

5.3.18

Praia do Sono 5


Feia temps que no dormia tant. La Praia do Sono ha fet honor al seu nom. Potser els mosquits que m’han vampiritzat de nit (avui una mica menys, n’he esclafat tres) són cosins germans de la mosca tse-tse... 

Em desdejuno a Ca la Janete. Un suc de llimona, una truita amb formatge i tomata, un tros de pastís de xocolata i un cafè. 

La platja ben solitària. Pocs núvols. Tornaré fins al cotxe per la trilha. Ja he agafat prou barques. Els peus s’han recuperat. 

Dic adéu a aquesta platja idíl.lica i m’encamino cap a Rio de Janeiro. Les coses estan tan fomudes allà que les forces armades han hagut de substituir la policia. Així anem, d’un extrem a l’altre, bipolarment. Si no fos així, la vida seria ben avorrida. 


La trilha de Praia de Sono fins a Vila Oratório (Laranjeiras) té 4,5 km i es pot fer en una hora. Puges fins a una altitud de 150 metres i després baixes. Està condicionada amb esglaons i baranes molt malmeses que necessitarien una reparació urgent. El problema principal és el fang, ja que ha plogut força aquesta nit. Als cinc minuts tens els peus xops i el cos sencer xop, perquè és impossible no suar caminant per aquesta selva. Val la pena fer-la. Molt millor que haver d’anar amb la furgoneta fins al port del condominio privat, reducte de milionaris golfistes. 

4.3.18

Praia do Sono 4


Confesso que m’he tornat addicte a l’açaí. No hi ha dia que no en mengi. Acostumo a demanar-lo amb el complement de la granola i la banana. M’encanta. La primera vegada que el vaig tastar al mercat municipal de São Paulo no em va fer el pes. Li vaig trobar un gust aspre. Ha sigut més endavant, que he anat assaborint els matisos d’aquest gelat tan brasiler fet amb un fruit d’origen amazònic. El seu color morat fosc és molt característic. El problema és que taca els dits i ho taca tot. És una de les coses que més trobaré a faltar a Europa. També el coco verd amb la seva aigua saborosa. Per a mi, és la beguda millor que pots beure en aquest clima, bem geladinho. Dues addiccions que no tenen gaire sentit fora de context. Aprofitatem els dies que ens queden. 

La Praia do Sono gaudeix d’una ombra excel.lent gràcies a què tota ella està plena d’uns arbres de fulla ampla, les amendoeiras, que no tenen res a veure amb els nostres amettlers, tot i que van arribar amb els primers vaixells portuguesos. 

Els barqueiros esperen els clients. És un diumenge ensopit. La seva manera d’arribar a la platja és deixar que sigui la sorra la que freni la barca mentre ells aixequen el motor. La maniobra requereix una tècnica precisa. La primera vegada sembla que ensopegaràs, però no passa. Així la barca queda allunyada de l’aigua, a recer de les onades. 

Es veuen molts galls i poques gallines (humanes). Em pregunto on s’amaguen les garotas d’aquest poble... N’he sentit cantar algunes a l’església (més que cantar, cridaven). I les altres? Ni idea. 


Les hores mortes al paradís vivifiquen l’ànima. Els peus a l’arena i la mirada perduda a l’horitzó, entre els núvols i els somnis. 

Demà marxaré. Tornaré per la trilha fins a Laranjeiras. Rio s’acosta. També s’acosta la tornada a l’hivern europeu. Fa onze setmanes que sóc al Brasil. Diumenge vinent m’envolo novament cap a l’est. Sincerament, no en tinc cap ganes. Detesto el fred i detesto veure la meva terra en estat de setge, amb la llibertat segrestada pels feixistes de sempre. 


Praia do Sono 3


Per anar cap a la Praia dos Antigos cal travessar el riu que hi ha al final de la platja do Sono. Ahir va ploure força i t’has de mullar el melic mentre aixeques la motxilla amb els braços amunt. La trilha s’enfila per la muntanya tota enfangada, amb graons i cordes trencades. T’endinses a la selva (Mata Atlântica) que és una de les experiències més frapants per a un europeu, sobretot si vas sol, amb aquesta luxuriant vegetació i els sons inquientants, que no saps si són micos o ocells o qualsevols altra animàlia que desconeixes. Tu, fill del bosc mediterrani, amb prou feines saps distingir la fressa d’una puput o d’un senglar. Aquí estàs venut. Avances tanmateix. Vas travessant rierols d’aigua freda i cristal.lina dels quals podries beure sense cap problema. Arribes a la platja, solitària i salvatge, sense cap infraestructura humana. Hi desguassen dos corrents i està plena de roques entre les que en destaca una d’enorme al bell mig que separa la platja en dues meitats. 


La Praia dos Antiguinhos és més petita. També hi arriba un rierol i hi podem observar una paret ruïnosa coberta de molsa que devia pertànyer a alguna antiga construcció. Són les 7:30 i em penso que continuaré endavant....

Porto 3 km de trilha i arribo a la Cachoeira das Galhetas. Pel camí, una odissea entre el fang, les sandàlies molles, arbres caiguts... He sentit un terrabastall enorme que no podia ser de cap manera la caiguda d’un coco o d’una jaca (fruita gegant), sinó un despreniment de rocs o d’un arbre sencer. 

Per passar el riu de la cascada hi ha un pont colgant ben atrotinat, amb els cables penjant. Ufff. 

La Praia das Galhetas a penes té sorra, és una acumulacio de roques amb tot de fusta i fulles podrides. Decideixo fer una pila de pedres. Agafo rocs granítics ben rodons i aconsegueixo una obra maca, amb cinc elements. 


No paro de suar, i no fa sol. Espero que continuin els núvols sense descarregar, és la millor climatologia que es pot demanar aquí. 

Arribo per fi a Ponta Negra. El cul del món. Hi viuen 50 famílies. És increïble en quins llocs i amb quines condicions s’acampa la gent. A la platja, entre roques gegants sobre les quals s’assequen les xarxes dels pescadors, un riu s’apodera de la sorra tot fent un revolt abans de barrejar-se amb l’Atlàntic. 

Cerco algun lloc per esmorzar. Nanai. Aquí ben poca tenen. Decideixo tornar a Sono. Un barquer em portarà per 50 reals (13 euros). Tornar per la trilha seria un calvari. El meus peus fan peneta.

Sembla que la trilha continua fins a la península de Juatinga, amb més selva, més platges i més comunitats (Martin de Sá, Cairuçú das Pedras, Bijiguara, Saco Claro, Sumaca, Pouço da Cajaiba, Calhaus, Itaoca). Es barregen els caiçaras amb els quilombolas i els tupi-guaranís. 

La trilha d’ahir al Pico do Pão d’Açúcar de Mamanguá i la d’avui entre la Praia do Sono i Ponta Negra han sigut les més autèntiques i radicals que he fet al Brasil. 


Al final esmorzo a la Casinha da Empada en la qual Janete Maria cuina amb exquisidesa. Ella tota és alto astral. Nativa caiçara, em parla dels perills de la massificació turística. Els veïns només pensen a construir, mentre ella manté la seva antiga casa d’adob i canyes, decorada amb una gràcia especial. Em prepara un suc natural de maracujá, una tapioca amb formatge i tomàquet i, amb el cafè, m’ofereix un pastís fet per ella que em recorda els que feia ma mare, amb galetes i xocolata desfeta que després deixava refredar a la nevera. 

Janete Maria és, probablement, un dels últims testimonis d’una vida que està passant avall amb les barques a motor i l’avarícia humana, que no respecta la sacralitat dels darrers paradisos naturals. Em diu que pel Réveillon (cap d’any) aquí es van aplegar 5.000 persones! Mai havia vist una bogeria tan gran. En els seus ulls hi ha pena (mágoa) i nostàlgia (saudade)... 

En el litoral entre Rio i São Paulo ningú no diria que existeixen reductes intactes amb petites comunitats que encara conserven l’essència del passat. Jo les he vistes. Són un miracle. L’avenç de la modernitat no té pietat. 

Mentrestrant, contemplo com puja la marea i com els nens, inconscients i feliços, juguen a la platja...

Praia do Sono 2


Aquí els galls han començat a cantar abans, pels volts de les 4:30. Sempre m’he preguntat per quins set sous els galls necessiten cardar tanta escandalera mentre la bona gent encara està roncant. 

Deixant ara els galls, la sorpresa ha sigut a l’encendre la llum i descobrir que els llençols i el coixí estaven tacats de sang... No, no he menstruat (ni que fos dona, per l’edat tampoc no em tocaria). Han sigut les mosquites que aquesta nit han celebrat un bon festí amb el gringo. El gringo c’est moi. Dues taques al coixí i cinc o sis al llençol. Llavors he visualitzat els insectes, ben farts, a la paret i a la cortina, i no he parat fins esclafar-los tots, amb el resultat d’embrutar la paret i les cortines amb més sang... Quina sangada! Quin aquelarre vampiresc! Després ha vingut la feina de neteja amb aigua freda... I els galls canta que cantaràs. Sí que havia escoltat algun zumzeig mentre dormia, però no imaginava que la cosa fos tan greu. En fi, sempre dic que no hi ha paradisos perfectes. Bitxos i cuques et poden esguerrar la festa, quan no te l’esguerren els humans. Paciència i bons aliments.

Espero que claregi per anar cap a les platges. A veure si avui no plou gaire. 

Els galls canten per anunciar als altres galls (i a les gallines) la seva dominància masculina, és a dir, sexual. Si un gall respon a un altre gall, llavors apareix la competència, que pot arribar a ser física. Així marquen el territori i es reparteixen les femelles, quelcom molt instintiu. 

Un dels primers records que tinc de Rapa Nui és que els galls cantaven tot el dia. Aquella illa té tanta energia (mana en diuen els natius) que tant els galls com els homes estan demostrant-la sense parar. La fèmina acostuma a tenir en compte aquestes manifestacions masclistes, i d’aquesta manera rutlla el negoci i el món segueix girant. Aquí al cardar li diuen transar. A Rapa Nui no me’n recordo...

3.3.18

Praia do Sono


Estic a Paraty i es fot a diluviar... M’espero dins els carro fins que acaba el xàfec. On vaig? Em van donar una dica: no et perdis la Praia do Sono... Som-hi doncs. 

Agafes la carretera que va a Trindade i, després, et desvies a l’esquerra cap a Laranjeiras, que és un gran condominio privat amb port interior (com ara Empuriabrava en petit). Es veu que és propietat de capital luxemburgès. 

Aparques el carro en un estacionament de Vila Oratório (20 reals x dia, 5 euros) i una furgoneta et porta fins a la barca que et conduirà a la Praia do Sono (la platja de la son, perquè somni és sonho). 35 reals, 9 euros. 

De fet, s’hi pot accedir per una trilha que travessa la Mata Atlântica, una horeta de camí. He optat per la via marítima perquè avui ja havia cansat les cames pujant al Pão de Açúcar de bon matí. La faré de tornada. 


La Praia do Sono fa 1,3 km, té sorra fina i blanca, aigua transparent. Lloc tranquil on els pescadors ofereixen peix a la brasa en barraques fetes de fusta i adob. Es troba dins l’Àrea de Proteçao Ambiental do Cairiçú. A prop té cachoeiras (Pocinho, Galhetas, Saco Bravo) i piscines naturals (Jacaré), a banda de tres platges més: Antigos, Antiguinhos i  Ponta Negra, desertes i salvatges. 

Diuen que el nom li ve perquè les muntanyes que l’envolten fan que el sol surti més tard i es posi més d’hora per la qual cosa acabes dormint més temps pel matí. Una altra hipòtesi és que per aquí passaven els del Caminho do Ouro i paraven per a dormir. Sembla ser que aquí va fer cap un vaixell de Còrsega que portava gent expatriada (delinqüents, vagabunds). Els descendents són de pell blanca i alts, i no els agrada gens que els recordin els seus orígens. 

Torna a ploure...

Pico do Pão de Açúcar


El primer gall ha cantat a les 5:30. La lluna plena encara no ha marxat. Tot és estrany, en aquest racó de món. No sé pas com hi he arribat... La gossa s’ajeu vora l’aigua. Les gallines amunt i avall. Els mosquits segueixen picant. 

Surto a les 6:30. La trilha s’enfila sense misericòrdia. El wikiloc em va oferint les dades. M’aturo quan he pujat 200 m de desnivell. Suo rius i el cor ressona. La humitat de la selva és asfixiant. Cal agafar-se als troncs que tens a mà. De vegades fas més força de braços que de cames. Una altra aturada. Són només 1,5 km però cal salvar 400 metres de desnivell. Arribo al cim en 50 minuts. 

Els núvols no deixen veure el panorama. La muntanya és una mola granítica compacta des de la qual, els dies clars, pots albirar Rio de Janeiro. A poc a poc, s’obre la visió del Saco i de les illes properes. Maravilhoso! Faig fotos i gravo vídeos. Em recorda molt Preikestolen. 


Dalt tinc senyal 3G i rebo els missatges. Envio un whats a Magno i quedem que em recollirà a les 10. 

La baixada és ràpida (25’) i relliscosa, entre les arrels i el fang. Cal agafar-se de nou als troncs i avall. 

Val a dir que ho he fet amb les sandàlies Quechua, això sí, amb mitjons, per a evitar tocadures. Les Adidas (aquí en diuen tenis a les sabatilles d’esport) són massa caloroses per aquest clima i et provoquen butllofes. Les Salomon encara pitjor. Per tant, sandàlies tothora. Ells sempre van amb chinelos (havaianas). 

Pots fer-ho tot (barca per a tu sol, dormir i esmorzar) per 250 reals (60 euros). Si portes companyia, òbviament, et sortirà més barat. Trilha TOP. De lo milloret que he fet al Brasil. 

Saco do Mamanguá


Camburi (no confondre amb l’altre Cambury, entre Juqueí i Maresias) és un indret perdut al qual s’arriba després de fer 5 km per un camí que sembla un camp de mines esclatades (no vull imaginar-me com es deu posar quan plou). La referència per a desviar-se és la Cachoeira da Escada, a peu de carretera. En aquesta platja, l’última d’Ubatuba pel nord, hi ha càmpings, alguns pescadors de la comunitat quilombola i molta flaire de marihuana. Aquí monitoritzen un programa de protecció de les tortugues i altres espècies amenaçades. En un extrem desguassa el riu, amb tot de roques enormes i la vegetació arran de mar. La sorra és plena de restes de fusta de deriva, els urbanites en dirien “bruta”, però la natura no embruta res, només escampa la seva matèria orgànica. El que no deixa de cridar-me l’atenció és que Brasil està ple de crianças (nens). 

Per arribar a Trindade (ja som a l’estat de Rio de Janeiro) hi ha una carretera asfaltada més que decent la qual cosa converteix el lloc en turístic. La primera platja que trobes (Praia do Cepilho) impressiona pel contrast entre la sorra daurada i les roques fosques, i perquè el riu passa per sobre de la carretera. 

Paraty Mirim és un indret inhòspit al qual s’hi arriba després d’un patiment considerable dels amortidors. És un dels punts d’accés al Saco do Mamanguá (l’únic fiord tropical del món, fa 8 km). D’antuvi la carretera és bona, asfaltada, però després la cosa es va complicant amb esvorancs, pedres i fang, encara que hi estan treballant per condicionar-la. La platja és d’aigües calmes i clares, amb el riu a mà esquerra. 

Hi ha un embarcador des d’on s’inicien diverses rutes cap a les illes i el Saco. He decidit que m’endinsaré en aquest fiord brasiler...

En Magno em porta amb la barca fins a Cruzeiro. Abans passa per un viver on crien algues per a la cosmètica. Sempre hi ha tortugues menjant les algues, n’hem pogut veure quatre. Ahir dofins, avui tortugues. Estem de sort. 


Arribem a la Pousada Deni’son. Encara no està acabada. El propietari està posant les teules. Acordem el preu i em quedo. Gallines i ànecs pels jardí, roba estesa, nens jugant amb un estel a la platja (imatge onírica), molta pau. Són una modesta família caiçara. Tot precari: se’n va la llum, el wifi penós, etc. 

El mar sembla un llac. Rere nostre, la presència poderosa del Pico do Pão de Açúcar (438 m). Demà al matí faré la trilha que mena al cim...

2.3.18

Picinguaba 5


Poder estar allà on vulguis, anar i venir, romandre o marxar, fent el que et plagui, sense haver de demanar permís a ningú ni haver de justificar-te. La llibertat és això. 

Posseir poques coses materials, usar els objectes imprescindibles, llogar abans de comprar, caminar amb la motxilla lleugera, minimalisme, simplicitat. Això és la llibertat.

No fer plans, viure al dia, improvisant, fluint amb espontaneïtat, seguint els senyals de l’univers i la teva pròpia intuïció. La llibertat és això. 

No sentir-te massa lligat a ningú, ni família, ni amics, ni amor, que cap relació limiti el teu vol. Això és la llibertat.

Aprendre cada dia coses noves, oblidar cada dia coses velles, crear més que creure, no rendir-te mai. La llibertat és això.

Cercar la veritat, la bellesa, la bondat, els llocs solitaris i salvatges on la natura conserva la seva energia pura, connectar-t’hi i descansar del món i dels humans. Això és la llibertat.

Confiar, confiar, confiar, no tenir por, saltar si cal saltar, fugir si cal fugir, besar si cal besar. La llibertat és això.

Ser tu mateix, autèntic, més enllà de morals i de consignes, més enllà de les obligacions o dels deures imposats, ser tu mateix sempre, arravatadament, fins al final. Això és la llibertat. 

No prendre’t gaire seriosament la vida (són quatre dies) ni prendre’t gaire seriosament a tu mateix (ets un ésser insignificant), somriure més que riure. La llibertat és això. 

Deixar de parlar, deixar d’escriure, abraçar el silenci, contemplar. Això és la llibertat. 

No seràs feliç fins que no siguis lliure.

Picinguaba 4


“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.” 

Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar)