Quan les roselles esclatin

Podria explicar-ho TOT, però no ho faré. Podria escriure una novel·la d'aquelles que fan plorar les tietes, però passo. Podria continuar furgant dins les entranyes del meu ésser, pouar fins la solada, capbussar-m'hi encara més, borratxo d'experiències, per assolir l'essència de totes les essències. Podria guanyar un altre premi, publicar un altre llibre el qual, per descomptat, passaria desapercebut com tots els altres. Podria, fins i tot, oblidar-te. Però encara és massa aviat i no vol ploure, encara no em veig amb cor ni amb cap d'escriure res que s'acosti remotament al que hem viscut. Putes paraules cegues, sordes, coixes, manques... Ara em fa mandra de posar-me a engrunar tots els detalls, perquè els detalls solen ser d'allò més efímers. Deixa'm dormir una mica. Deixa'm recuperar-me. Potser demà, quan les roselles esclatin, t'escriuré l'últim poema. Potser demà, amb una mica de sort... Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος... Però no et prometo res.

Hem de crear una nova llengua per definir tota aquesta bogeria, aquesta passió, aquesta grafomania, aquest escriviure... Hem d’esdevenir només paraules... La millor forma d’abraçar-te és escriure...