25.2.07

Someone like you

La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.

4 comentaris:

  1. Anònim19:44

    Toni, el Marçal Girbau ha fotut un post al seu blog que deixa el Sostres pels terres. L'has llegit? Què en penses?

    ResponElimina
  2. Sostres? No sé qui és aquest paio. Surt a la tele? És famós?

    ResponElimina
  3. Anònim21:32

    No van saber ser ombres i es van perdre en l'entrellum. La decepció inevitable...

    ResponElimina
  4. Van Morrison, inevitablement, mai decep com a fons de l'Entrellum.

    Salutacions cordials, Toni.

    ResponElimina