La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.
Toni, el Marçal Girbau ha fotut un post al seu blog que deixa el Sostres pels terres. L'has llegit? Què en penses?
ResponEliminaSostres? No sé qui és aquest paio. Surt a la tele? És famós?
ResponEliminaNo van saber ser ombres i es van perdre en l'entrellum. La decepció inevitable...
ResponEliminaVan Morrison, inevitablement, mai decep com a fons de l'Entrellum.
ResponEliminaSalutacions cordials, Toni.