Barceló consagrat

El que ha fet Miquel Barceló a la Seu de Mallorca (= catedral de Palma) no és fàcil d'explicar amb paraules. Biel Mesquida se n'ha sortit prou bé en un text imprescindible i memorable: Central atòmica de metàfores. Si voleu conèixer la gènesi de l'obra aneu aquí.

Vaig tenir el privilegi de poder visitar la capella de Barceló el matí del dilluns 12 de març. Vam arribar quan encara celebraven missa. Ens vam asseure en un banc a escoltar l'òrgan i els càntics en llatí. Després vam endinsar-nos en la cova-capella del geni de Felanitx. Perquè la primera impressió és cavernícola, catacúmbica, prehistòrica. De lluny estant, sembla un úter argilós, un espai aflamat, reclòs en la seva simbologia de formes i colors inesgotables. Cada detall és un món. Cada món és un detall enmig del tapís matèric que s'enlaira paret amunt. Cràters, escletxes quasi vaginals, ganivets i hams fàl·lics penetrant peixos i pans, bonys intestinals, arbres i fruits, de la terra i del mar, calaveres atònites... Una nova pell de fang sobre la vella pell gòtica. Una hora, o potser dues, contemplant. Absorts. Extasiats. Ditades, esgarrapades, cops, petjades, empremtes, protuberàncies, onades, fulles de palma i margalló. Un univers, un TOT metareligiós, paganíssim, com el millor Gaudí, lloança de natura primigènia. Barceló ha fet la seva Obra Mestra. No, no és fàcil d'explicar. Jo ho he vist i ho he mirat. El batec més tel·lúric, l'esquerda multiplicada quan la vida sublimada esdevé art.

La rosassa més gran de totes ens enlluerna amb els seus grocs solars. Arriba un riu de gent cercant la capella de Barceló. Sortim de la Seu. Carrerons, patis recol·lectes de cases senyorials. Banys àrabs. El mar, sempre el mar, el rerefons dels somnis...