La vida ens porta per camins estranys. Volem creure que tot és responsabilitat nostra, que les coses depenen de nosaltres, i és fals. Som titelles de forces ocultes, a voltes inferiors i a voltes superiors. El meu cervell sovint no em pertany, vull dir que fa la seva, o jo no m'hi acabo d'identificar. L'ego procura agafar el timó i gairebé sempre naufraga. El misteri més gran és l'amor. Com arriba i com marxa. Com es manté intacte sota les tempestes. Com sobrevola les misèries humanes. Com sura entre esculls i remolins. L'amor ens té ben collats. És l'energia més poderosa. És natura en estat pur i salvatge, indomesticable. Per això és misteriosa, en el desig i en la passió, en l'odi més visceral, en l'absoluta indiferència. Titelles som. Ben poca cosa decidim. Ni respirar ni bategar ni res essencial al capdavall. Ni besar ni fugir. A penes decidim una minúscula porció del que fem enmig del corrent impetuós que ens arrossega. Per tant, millor fluir sense encaparrar-s'hi. Millor ser dòcil als designis del destí. Jo no vaig decidir estimar-te. Hi ha res més important que la comunicació? Som illes que malden per retrobar-se...
posted from Bloggeroid
Dejamos al capricho del destino, hechos de nuestra vida que responden a las consecuencias de nuestras elecciones producidas por la personalidad de cada uno.
ResponEliminaLa suerte o la desgracia es una variable más en nuestro destino, que sin embargo nunca es razon de ser de una vida pese a que puede determinar su final o su supervivencia.
Volvemos atrás, buscando respuestas en el pasado, cuando nuestro presente no nos las da y tampoco creemos encontrarlas en el futuro.
Javier
27 abril 2015
L'amor és com una rosa, però no com les de Sant Jordi. La rosa de veritat té espines.
ResponElimina