Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital.
Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.


les cendres s'han de llençar al primer abocador que trobis, on no contaminin, les meves les primeres, per suposat.
ResponEliminaJa ho has deixat escrit al testament, això?
ResponEliminaA mi personalmente me gustaría que se me comieran los buitres, como los budistas, te quiebran los huesos y te lanzan como alimento de las aves carroñeras. Así, respetas el ciclo de la naturaleza y hay seres vivos que se aprovechan de ti.
ResponEliminaJavier
Por desgracia,las cenizas no se reciclan en el mar. Se añaden a la naturaleza muerta, que desgraciadamente en el Mediterráneo ya hay mucha. Por romántico que sea el echar las cenizas al mar, más vale utilizarlas como abono para el jardín o las plantas, a ver si así sirven de algo.
ResponEliminaJavier
Entonces te recomiendo el Montsec. Por ejemplo el pueblo abandonado de Rúbies. Te dejas morir allí y que no encuentren (los humanos) tu cadaver. Els voltors el trobaran de seguida, no pateixis.
ResponEliminaEl problema es que te encuentren agonizando...
ResponEliminaJavier