Curiosamemt, és ara quan millor estic a nivell personal, d’amor, de salut, de recursos. I és ara quan pitjor estan les circumstàncies, l’escenari, la societat, el planeta i, sobretot, els seus manaires. Aquest contrast em desorienta.
Evaiton resta al marge del desori exterior, o almenys ho intenta. Han sigut 3 anys de convivència intensa 24/7, de Tantra conscient, amb els seus altibaixos, clar. El balanç no pot ser més positiu. Evaiton m’ha proporcionat estabilitat en tots els sentits. No solament en el sentit material (camper, casa...), sinó en l’emocional, en la valoració de qui sóc. Ella ha cregut en mi des del primer dia, inclús quan jo no creia en mi del tot. I això és fonamental. La resta ha sigut anecdòtic, els maldecaps dels projectes, les discussions diverses, etc.
Continuo a Cap Ras. Estic escrivint a la platja del Borró, entre azutzenes, mentre el sol declina. Al gener farà 8 anys que em vaig plantar aquí, com un pi, arrelant-m’hi. La vida nòmada rodava i rodava, però sempre acabava aquí, inexorablement. Fins i tot la marrada de Manhattan em va servir per a refermar quin és el meu lloc, el nostre lloc. Potser no definitiu...
No sabem què passarà. Si l’apocalipsi es consuma. O si fem la viu-viu. Amb una deu d’aigua pura brollant de la terra i l’allunyament de les gernacions urbanes en tindrem prou. Qui sap.
T’estimo. T’ho dic cada dia. Estimo la Vida. Totes les experiències que m’ha regalat. Tots els coneixements. Totes les relacions. Una vida plena que he d’agrair sempre. Sempre. I haver-te conegut en el moment precís. Ni abans ni després.
Es pon el sol. No demano res més. Escriure és un luxe. No caldrien les paraules. Resta l’orografia de les muntanyes, la presència pètria, l’horitzó líquid, el verd i els núvols. Jo no sóc gran cosa enmig de tanta Bellesa. Tot és etern menys el meu batec efímer.