Aviat farà dos anys i mig...

Aviat farà dos anys i mig que volto per la catosfera. Bloguejar ha esdevingut un hàbit, quelcom tan normal com respirar, anar a treballar, menjar, dormir, etc. A hores d'ara, em costaria d'entendre la vida sense aquesta dependència del blog. Blogògraf impenitent (també impertinent), tot ho relaciono amb la dèria bloguística. La vida es divideix entre allò que és postejable i allò que no ho és. Entrellum (mà oberta) acapara les anotacions més publicables, mentre que la Moleskine (mà tancada) s'emporta els apunts més privats, més íntims. La qüestió és escriure cada dia. L'escriptura digital és molt llaminera, és el somni fet realitat de qualsevol escriptor: que allò que escrius sigui publicat immediatament sense intermediaris (jurats de premis, editors, directors de diaris...) i sigui llegit de seguida per una bona colla de lectors fidels amb els quals pots mantenir una interactivitat molt re-creativa. No es pot demanar més. No hi ha forma més lliure d'escriure. ¿Què hi guanyem? No pas diners, per ara. ¿Un possible llibre futur de paper? ¿Per què? El paper és incapaç de reproduir la màgia de les imatges, els enllaços, les músiques, els audioposts, els videos... Al costat del blog, el mitificat llibre de paper perd la batalla. Pura nostàlgia plena d'àcars. Bloguejant guanyem el present i el futur. Cal·ligrafia ultramoderna. La nova literatura s'obre camí amb HTML. Ara fa un any vaig redactar un Manifest on apuntava tot això. Segueixo subscrivint paraula per paraula tot el que vaig dir allí. Només afegiria una cosa: el millor amic de l'home ja no és el gos, sinó el seu blog.

com passar a la història per la porta gran