Més important que poder anar a un lloc és poder abandonar-lo. Si la llibertat significa alguna cosa és aquesta possibilitat de deserció, aquest dir NO en un moment determinat i fotre el camp. No quedar-se atrapat, estacat, lligat, aferrat, enganxat, ancorat, argollat... Sentir la lleugeresa del comiat i emprendre el vol novament.
El que val per als llocs també val per a les relacions personals. Està molt bé trobar i conèixer gent, però compte amb vincular-s'hi massa, perquè hi ha teranyines que estrenyen i gàbies que no ho semblen. El meu consell és que cal tenir posat sempre un ull a la porta de sortida (en anglès EXIT). Poder guillar, alçar veles, tocar el dos, escapar-se, agafar el portant, fugir, salpar, posar-se en camí... Aquesta és la condició sine qua non per a conservar la teva integritat individual. Suposo que per això m'agrada tant viatjar (being-on-the-way), perquè "estar de pas" suposa assumir que no hi ha res definitiu en aquest status viatoris que és la vida.
I el que val per als llocs i per a les relacions personals també val per a tu mateix: tard o d'hora plegaràs i te n'aniràs més enllà d'aquesta aparença física, deixaràs el cos i l'existència terrenal, és a dir, moriràs. Perquè la vida tota és viatge i cal estar preparats per al viatge final.
i perque vagis on vagis no acabaràs d'arribar mai, i seràs sempre un estranger.
ResponEliminasalut
En realitat sempre viatgem cap a nosaltres mateixos (l'escenari exterior és l'excusa) i cada viatge i cada relació personal ens serveix per aprofundir una mica més en nosaltres, és a dir, en el no-res...
ResponEliminaUn escrit que és un regal. Gràcies. Necessitava llegir alguna cosa així, trobar-la.
ResponEliminaGràcies a tu per llegir-me i fer-m'ho saber. Una abraçada.
ResponEliminaNosotros somos la nada?...
ResponEliminaNo creo que lo pienses de verdad,sino porqué te afanarías en huir de lugares poblados, de las personas, de los sentimientos, de ti mismo...? Y no será que temes reconocerte como quién eres y finalmente entenderte contigo mismo?
A veces pasa eso.Soñamos con ser otro-a,no nos gustamos, y buscamos la puerta por donde ver la luz y salir a encontrarnos ,pero pensamos que aún no estamos lo suficientemente preparados y le damos largas al asunto.Pero todo tiene su tiempo,y llegará el momento del gran descubrimiento! Por fin, este-a SOY YO Y ME ACEPTO!
Querida amiga, se trata de no darse demasiada importancia... Pulvis eris... ;)
ResponEliminaEts bo cabron! El k dius i com ho dius. Felicitats pel blog i BUEN CAMINO ;)
ResponElimina