Potser no hi haurà una "destinació definitiva". Potser el cor sigui només una metàfora. Potser em cansaré de viatjar...
En la solitud confortable d'una habitació d'hotel, em pregunto si val la pena continuar amb aquesta dèria de "veure món". La bellesa sempre val la pena. La misèria deprimeix. CDMX és la creació humana més manicomial que he vist mai. La cosa més lletja i més insostenible. És l'apoteosi més horripilant de la idea de ciutat. És un infern literal.
Tanques els ulls i ets a Cap Ras, a la Cala Bramant, contemplant la sortida del sol o la lluna plena sobre el mar. La bellesa sempre val la pena. L'amor també, malgrat la seva fragilitat. Que sigui fràgil el fa encara més bonic, com la pila de pedres que saps que caurà...
La bellesa i l'amor ens salven del naufragi. Viure és naufragar. El cos és un vaixell inestable. Viure és aprendre a surar. El salvavides del cor. Cap Ras.
Volaràs 12 hores. Tornaràs a travessar l'oceà. Quin desgavell, tants avions i tants escenaris. Quants dies fa, quantes setmanes, que no medites com déu mana? Que se n'ha fet, del teu centre? Qui veus al mirall?
Quan vas escriure el darrer poema?
Enyores la guitarra. Enyores la sonsònia del mar. Enyores l'enyorança. Ets un sentimental.
Quan vas escriure el darrer poema?
Hi ha poetes a CDMX?
El cor és una metàfora.

Sí, hi ha molts poetes. Bons és una altra cosa.
ResponEliminaOn va neixer la poesia?
ResponEliminaUn abrazo,
Javier
La poesia va néixer en una tribu remota i antiga sota la llum de la lluna plena....
ResponElimina