Hores després d'aterrar a la terra on vaig néixer, la terra dels meus avantpassats, descobreixo astorat que visc en l'exili. Exili interior. No em deixen ser el que sóc i no puc exercir el meu dret a decidir. Sobre la meva llibertat mano jo. Per això decideixo exiliar-me.
Quan engarjolen els meus representants, m'engarjolen a mi, que els vaig votar. De la ingenuïtat hem passat a la perplexitat. Allò que no podia ser, és. S'anomena realitat. Violència institucionalitzada, disfressada de legalitat constitucional; repressió i opressió; estat d'excepció amb inseguretat jurídica; una causa general contra de dissidència separatista, els heretges indepes han de ser esclafats. Anorreats. Hem entomat cops de porra, boles de goma, insults, menyspreus, humiliacions, odi visceral. De la catalanofòbia al catalanicidi hi ha un pas. Encara puc dir?
Ràbia i rauxa. Puc dir com em sento? Tinc dret a expressar-ho? La negra nit ha caigut sobre nosaltres. Ens demanen paciència, calma, pau. Som gandhis, caganers, cagacalces? Tenim la sang d'orxata? Diuen que la cosa va per llarg... Fa 300 anys que la cosa va per llarg.
Encara tinc el dir? Tota la lluita finirà en aquesta cambra fosca? Ni muts ni a la gàbia! No ens rendirem tan fàcilment. Som massa tossuts per acatar. No hi ha llàgrimes. Només determinació. L'exili és no sentir-se identificat i caminar fora dels paràmetres imposats.
La llibertat és coratge i voluntat. No callarem. No ens sotmetrem. No deixarem de ser el que som. Ni un pas enrere. Catalunya només ens té a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada