Exili 20

Cal tornar a la poesia. Urgentment. Les amenaces contra l'estabilitat del sistema provenen de l'exterior i de l'interior. Primer de tot hi ha la salut del cos. Imprescindible. Després la pau de l'esperit. Res ni ningú, cap ideal ni cap relació, haurien d'amenaçar això. Per tant, cal retornar a la solitud i al silenci. Sense ambdues la poesia és impracticable. 

Doneu-me la línia dels blaus, l'horitzó mediterrani, l'albada i la posta, la remor de les onades. Doneu-me la buidor del cor i la buidor de l'estómac, perquè només si dejunem del món podrem esdevenir nosaltres. 

El món, la carn i el dimoni (que deien els clàssics). La temptació de l'eremita, sempre present. I és lògic, que aspiris a fugir de les ciutats i dels embolics folls de la societat folla. 

Doneu-me una mica de tramuntana, la llum radiant del sol, un núvol escadusser, les gavines blanquíssimes sobrevolant les misèries humanes. Doneu-me aquest divendres de novembre sense cap mena de propòsit. 

Potser sí, tornar a la poesia. 

I que la vida llisqui lleugera sobre els dubtes inevitables amb la certesa de saber que demà deixarem de ser aquest garbuix atabalat de somnis...