Hem perdut el relat. Hem perdut l'autogovern. Tenim els líders a la presó i a l'exili. Hem perdut la unitat. Ítaca estava massa lluny o simplement era fum. La revolució dels somriures ha esdevingut la rendició de les llàgrimes. Si més no podem estar contents perquè no hi ha hagut cadàvers, només una mica de sang i patacades. Podríem parlar de traïdors, de botiflers, de fantasmes... Millor callem i acatem el 155. Som un poble avesat a la derrota. Acotxem el cap per enésima vegada, caganers, i fem la viu-viu a cop d'enquestes tendencioses i discussions de cafè. Sense relat no hi ha res. Però el relat és literatura. Després hi ha la realitat, els fets consumats, la valentia per defensar la llibertat. O lluites fins al final per la llibertat o ves-te'n a casa. Vull relat, iniciativa, unitat, coratge, pebrots... Vull un poble digne.
Ara vindran amb pactes, negociacions, claudicacions, putaramonetisme i peixcovisme... Lo de sempre, vaja.
Vull un poble lliure i digne. No vull això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada