Exili 9

Avui toca fer autocrítica, cosa sana. 

On estem? Què ha passat? 

Per continuar emprant metàfores conegudes, direm que el "xoc de trens" ja s'ha produït. Una catàstrofe. Ha xocat un rodalies català amb un AVE que venia de Madrid a 300 km/h ple d'odi i mala llet. El rodalies ha quedat desballestat, amb ferits a l'hospital (presó). El maquinista va poder saltar al darrer moment i ara es troba a l'estranger, on no arriben els AVE. Els passatgers han quedat en estat de shock, esfereïts, i a penes són capaços de reaccionar. La via 155 ha sigut la seva desfeta. O dit altrament (l'altra famosa metàfora): hem trencat els ous i no tenim truita. O ha sortit una tortilla española de molt mal pair. L'única tomata del pa és la sang de les hòsties que ens han fotut. Aquí estem. Bous i esquelles hem perdut. A sobre de decebuts, dividits. L'enemic es frega les mans. Sap que ens té collats. La força de l'Estat és una força legal, el poder dels vencedors sobre els vençuts, o millor dit la prepotència.

I l'autocrítica? Per a mi és evident: la ingenuïtat, el bonisme, el pacifisme, aquest anar amb el lliri a la mà pensant que, com que tenim raó, res no pot sortir malament i el món sencer ens reconeixerà. Quanta beneiteria! Vam confondre el bulldog amb un osset de peluix, quan al final l'osset hem sigut nosaltres. Ara ens llepem les ferides i seguim amb el victimisme multiplicat per mil. Com sempre. La conducta naïf està condemnada al fracàs. No podem simplificar dient que nosaltres som els bons i ells els dolents. S'ha de ser una mica dolent, en aquesta vida, si vols aconseguir alguna cosa. I encara més quan t'enfrontes a la Màfia sense escrúpols que habita les clavegueres i està disposada a tot per tal de no perdre la mamella catalana. Perquè tot es redueix a la puta pasta. No ens estimen gens, però som un bagassa que genera beneficis considerables. El maltractador ens matarà abans de deixar-nos anar. Ho dubteu encara? Vaig dir manta vegades que La Mala Bèstia moriria matant. El seu objectiu és el CATALANICIDI integral. Exterminar el secesionisme, anorrear l'independentisme. Mentrestant, bada que badaràs, acceptem el seu joc i ens barallem entre nosaltres. ERC somia amb guanyar les eleccions i reduir el PDCAT a zero. El castell ha fet llenya. Hi ha ferits i molt desànim. Podem fer vagues i manis, anar tots a Brusel.les, penjar cartells i pancartes... La llibertat té sempre un preu altíssim. Les revolucions mai surten gratis. O  caixa o faixa. La caixa la té Montoro i sense faixa no podem fer pinya. I ara ens demaneu més paciència i més confiança? Per a què? Per a pactar de nou amb el bulldog, amb l'AVE, amb La Bèstia, amb la Màfia??? Per a participar en les seves eleccions? Més processisme naïf? 

No compteu amb mi. No penso votar més. Us parlo des de l'exili.