Aquesta nit ha plogut. M’he posat el pijama! No debades estic al poble més fred de Brasil i, encara que sigui estiu, la temperatura és fresqueta. Esmorzo aviat i agafo la carretera 390 en direcció a Bom Jardim da Serra. Muntanyes verdes, araucàries, pomes, vaques... El paisatge és d’allò més bucòlic.
Arribo al mirador des del qual pots observar la carretera que baixa fent ziga-zagues... Una panoràmica “de tirar o fôlego” (breathtaking) amb la vall verdíssima que s’allargassa cap a la plana... Una dotzena de coatís esperen menjar dels turistes. Són l’atracció de la canalla. Els núvols no deixen veure l’oceà. Som-hi, anem avall...
Són 12 km de baixada amb una vegetació exuberant, cascades i risc de despreniments. El principal maldecap són els camions, sobretot quan en coincideixen dos i han de maniobrar. La qüestió és ficar la segona i controlar la velocitat amb tocs de fre que provoquen la ferum característica del socarrim del ferodo. A l’arribar a Lauro Müller (un cognom molt alemany) la cosa torna a la normalitat. Estem dins la ruta de la cervesa...
A partir d’Orleans (flipo amb els topònims), segueixo el curs del riu Tubarão cap al mar. Granges, vaques, cavalls, petites poblacions amb casetes de fusta... Preciós. Sembla un conte de fades.
Fa 1.000 km que vaig sortir de Sampa. Ha tornat la calor. Remullo els peus a la platja del Balneario Dunas do Sul (Jaguaruna). Marea baixa. Vent fort. Dunes i més dunes. Aquí l’oceà és per als surfistes, no pas per als banyistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada