Les platges del nord d’Ubatuba tenen un accés més difícil, camins plens de clots que desanimen força, però val la pena arribar-hi (sobretot si el cotxe és de lloguer).
M’ha agradat molt Ubatumirim, un indret ben salvatge, on pots anar amb el cotxe per la platja... A l’altra banda del riu (perquè sempre hi ha un riu) està la Praia do Estaleiro. Ambdues tenen restaurants decents, encara que els càmpings i les pousades són poques i precàries.
He acabat dinant a Almada, una platja ben perduda amb vistes a l’Ilha dos Porcos. Caipirinha de limão siciliano com gengibre i moqueca de pescada cambucu amb molho de camarão.
El problema és que la majoria de plats de la carta són per a dues persones. Sempre que dius que vas sozinho arrufen el nas...
Intento imaginar la cara dels primers europeus que van recalar en aquesta costa... Muntanyes verdes i indígenes curiosos... Si van sobreviure no és perquè fossin més forts. Per a reeixir a la vida no t’has d’enfortir, sinó que has de ser flexible, adaptable, estar obert a nous aprenentatges... Els europeus van aprendre la llengua indígena... Amb la pólvora i la creu no n’hi havia prou... No has de ser més fort, sinó més intel.ligent... Per això és tan important viatjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada