Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades.
La sagrada nit batega com el cor d’una mare.
Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors.
Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop.
Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable.
Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança.
Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva.
Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.
Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible.
Em desperta la lluna gairebé plena...
Barques, núvols i muntanyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada