L’era postcovidiana

Fa massa temps que no escric. Faig treballs manuals: tallar canyes, picar rajoles, plantar tomateres, etc. Em canso les mans i els braços, m’allunyo de qualsevol indici d’intel·lectualitat. No escriure és la manera de salvar-me. Ara. Abans era escrivint, com em salvava, o això creia. Grafoteràpia, incontinència verbal, sobretot via Twitter. Finito. 

La Puta Farsa Covidiana ho ha canviat tot. Les poques neurones que quedaven han estat trinxades, socarrimades pel terrorisme mediàtic. Aquesta lamentable operació manipuladora que hem patit ha deixat tothom tocat, i els psiquiatres tenen feina per a segles.

Per això he deixat d’escriure. No hi ha ningú que pugui llegir-me en condicions. M’allunyo, per tant, em separo de la plaga humana, del ramat cec condemnat a l’escorxador. No en vull saber res, ni ensumar-lo. Em retiro al meu jardí, al meu hortet. Ja s’ho faran. No puc anar d’enrabiada en enrabiada, perjudicant la meva salut. 

Si fos possible, cercaria un indret més remot, més inhòspit, feréstec i salvatge, per no haver de suportar la merda humana, l’oligofrènia i la incompetència generalitzada. Tot costa, tot va lent, res flueix, quan es tracta dels humans de l’era postcovidiana. Fot fàstic. 

Dejuno avui i em buido de cabòries. No m’interessen moltíssimes coses d’aquest món galdós que ens ha quedat. Una gran muntanya de fems. 

Reobro aquest blog per caprici, fins que el torni a tancar al públic. Qui és el públic? Ningú. M’autoescric i prou. 

Cito Montaigne: «Je veux qu'on agisse et qu'on allonge les offices de la vie tant qu'on peut et que la mort me trouve plantant mes choux, mais nonchalant d'elle, et encore plus de mon jardin imparfait»

C’est tout