Espiritual

Hi ha d’haver un abandonament, com quan entres al mar i et deixes endur per les onades, en el bressoleig del corrent, surant com una fulla ingràvida. La ment ja no controla, no calen paraules. Ets simplement una part del Tot: aigua amb l’aigua, vent amb el vent, arbre o terra, branca o arrel, en la fusió absoluta, despersonalitzant-te. L’ego desapareix. Retrobes el fil daurat que t’uneix a l’Essència, aquest Silenci Sagrat que revela el Misteri d’Estar Aquí Ara. Respirant, bategant, amb totes les estrelles allà dalt, embolcallant-te. Ja no ets cap subjecte, cap individu. Ja no jutges. Amb els ulls tancats sents que l’Ànima s’expandeix sense límits, i voles més enllà de la pell i dels confins de l’Horitzó visible. Quan tothom dorm, tu despertes i t’enlaires cap allò inconcret i desconegut. T’endinses al bosc dels mil corriols amagats, sense cercar res, caminant passa a passa, entre els ocells que refilen i la flaire dels pins. Fora del temps (3:33)