Adoro les platges que no s’acaben mai, quilomètriques, per les quals corres descalç com un nen que no cerca res, que és feliç pel simple fet de córrer. Perquè els nens són feliços en el pur present, amb una mica de sorra, empaitant les onades, agafant petxines, carregant un tronc que la marea ha portat. Mireu-los, no tenen objectius ni plans, no en saben res, de les obligacions o les expectatives dels altres, corren i juguen hores i hores fins que la mare els crida perquè és l’hora de sopar...
Recordo quan feia experiments tancat a la cambra, barrejant substàncies, observant a través del microscopi, encuriosit per tot el que no sabia de la natura i dels humans. Recordo els crits de ma mare. Sempre cridava, la pobra. El Tonet estava passejant pels camps o enfilat als arbres i tornava a casa quan es feia fosc. El Tonet no ha perdut l’esperit curiós, la dèria aventurera...
Adoro les platges que no s’acaben mai.
La llibertat és això: no deixar de ser nens i córrer cap a l’horitzó...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada