Santa Cruz Cabrália

No hi ha neguit, sols una pau de mar en calma amb el cel atapeït de bromes fosques i un arc de Sant Martí enllà de les muntanyes.

Anit una barata (panerola) volia dormir amb mi, vaig haver d’esclafar-la, era enorme, amb unes antenes llargues, una cuca d’allò més tropical i desagradable. Aquest matí he comunicat als propietaris de la pousada que marxava abans d’hora. He deixat el cos del delicte surant dins la tassa del vàter. L’ocell que ara canta a la palmera potser hagués fet un bon àpat amb el blàtid.

Marxes dels llocs en els quals ja no pots aprendre res més i de les persones que limiten el teu creixement. Sospites que, si et quedes, acabaràs convertint-te en un bonsai. Marxar acostuma a ser higiènic. Sempre trobes noves platges, com ara aquesta de Mutary, entre Porto Seguro i Ilhéus, amb comunitats indígenes i dunes sense urbanitzar. 

Les onades em diuen que no cal escarrassar-se gaire perquè una de les premisses fonamentals per tal d’assolir la pau interior és acceptar la imperfecció de les coses i les persones. No hi ha línies rectes ni tampoc paradisos absoluts. La saviesa rau en deixar de fer-se il.lusions sense renunciar als somnis. Somiar és l’únic luxe dels pobres, el vici més confessable dels poetes.

Es posa a ploure i entro al cotxe. Els que fan fúting acceleren el pas. Durarà poc. Em conec la pluja d’aquestes contrades: curta i intensa, com les dones baianes. Pura luxúria efímera.

M’he acomiadat a la francesa, pel whatsapp, i la dona de la pousada m’ha enviat dos audios lacrimògens, adjuntant el certificat d’immunització contra formigues, aranyes, barates, escorpins, rates, puces i paparres. El paper té data del 21 de desembre de 2017 i diu amb lletres majúscules i vermelles que té una validesa de 120 dies, o sigui, encara és vigent. La barata que s’ha colat a la meva “suite” (aquí anomenen suite a qualsevol cofurna) primer ha fet uns vols rasants sobre la meva cara mentre dormia i ha aconseguir despertar-me. Imperdonable. Després m’ha plantat cara. La lluita ha sigut aferrissada. Al final l’astúcia humana ha vençut. He promès a la mestressa que no explicaria l’incident a ningú, que es quedés tranquil.la, que comprenc aque aquestes coses passin (infelizmente), i més en aquests topants on la natura amb prou feines ha sigut domesticada.

Plou. Millor que plogui. El sol brasiler és un foc criminal. Continuo cap al nord en direcció a Salvador, resseguint el litoral baiano per la estrada 367. Aquí van fer la primera missa els portuguesos. Que deunostrosenyor els tingui a la seva glòria. Van venir a evangelitzar Brasil i els brasilers encara adoren els seus orixás. Vet aquí quin fracàs. Els europeus que venim ara no volem imposar res, sinó oblidar, oblidar d’on venim, qui som i què van fer els nostres avantpassats negrers. Vergonya sentim.

Plou i més que plourà.