Canavieiras

Fa 13 dies i 2.500 km que volto per l’estat de Bahia, primer per l’interior (Chapada Diamantina) i després pel litoral. La població més al sud que he visitat és Caraíva. He vist platges paradisíaques, però el fet d’estar en temporada alta implica trobar-te massa turistes. Aventurant-me per racons que no surten a les guies, per fi he ensopegat amb un indret realment increïble. Tinc dubtes de si n’he de parlar, conscient que publicitar-lo podria resultar contraproduent...

Situem-nos: 450 km al sud de Salvador, entre Porto Seguro i Ilhéus, Costa del Cacau, antic domini dels indígenes pataxós, on desguassen una colla de rius: Jequitinhonha, Pardo, Patipé, Salsa, Salgado, Cipó, Poxim, Passuí, Jacaré... Aigües dolces plenes de matèria orgànica que s’aiguabarregen amb la salinitat oceànica; ribes de manglars (manguezal), cocoters i Mata Atlàntica on habiten crancs enormes (guaiamum), aus i peixos molt cotitzats (robalo, vermelho i el mític Marlí blau, aquí és un dels llocs del món on més se’n pesca). 

Canavieiras és un poble pescador i turístic, que va gaudir d’una certa brillantor amb el boom del cacau al segle XIX. Es conserven una trentena de cases en el centre històric, amb una arquitectura d’influència italiana (família Magnavita, immigrant). 

Entremig de l’omnipresència aquàtica, apareixen illes com ara la de l’Atalaia o la de les Garças. A la primera s’hi pot accedir travessant el pont sobre el riu Patipé. És on m’allotjo, a la Pousada Costa Verde, davant la Praia da Costa, que té 16 km de llarg. 

Aquest matí, a la sortida del sol, he caminat fins a la punta (barra) on el riu Pardo es fon amb el mar. Quina meravella de paisatge. La marea baixa deixava els arenys decorats amb petites petxines, arbres sencers amb les arrels senceres que el riu havia portat, la ressaca de la nit i dels segles condensada en una imatge per al record.