Una vida monòtona i avorrida no és desitjable. Qui la vulgui, allà ell. No pas jo. Ni gàbies d’or ni ensopiment. M’estimo més el risc de llençar-me al desconegut.
Hi ha un anhel, un impuls, un esperit que no ens deixa reposar en cap conquesta, que ens esperona cap a noves dimensions per a explorar. És la nostra essència profunda, nòmada, llibertària.
No té fi, aquest camí que es fon amb l’horitzó a mesura que avancem. Mai hi ha un «prou» que ens aturi.
És l’expansió de l’Energia, sempre limitada per la materialitat objectual dins un espai i un temps determinats. Som energèticament infinits, com immortal és l’Ànima.
Per això fugim. Res no ens satisfà definitivament. Sempre aspirem a Lo Altre, a Lo Nou, a Lo Que Encara No És, la realització del nostre Ésser...

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada