Picinguaba

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant... 

Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua. 

Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em quedaré dues nits. Ella torna a rebaixar. Quan sent la paraula “escriptor” li canvia la cara i m’acaba deixant el preu a la meitat que m’havia dit en Gustavo. (Val a dir que, després del Carnaval, l’afluència turística baixa molt, i em penso que avui sóc l’únic client que tenen, i potser l’únic al poble)

La sort et pot somriure en qualsevol moment. Picinguaba és una perla amagada enmig de tot el desastre perpetrat al litoral en nom del turisme. Massa urbanitzacions, massa condominios, massa avarícia. 

A Praia da Picinguaba faz parte do Núcleo Picinguaba, Parque Estadual da Serra do Mar. São 47.000 ha protegidos aproximadamente 80% do município. Patrimônio da humanidade reconhecido pela UNESCO é o único ponto do litoral paulista onde são protegidos os ecossistemas costeiros, tais como praias, mangue, costões rochosos e mata de restinga.

Demà al matí, per 40 reals (10 euros), una barca em portarà a l’Ilha das Couves, verge, deshabitada, aigües transparents, dues platges paradisíaques... Faré snorkeling i potser m’animo amb la trilha fins al cim més alt.

Picinguaba. Marcat amb un cor 💚

Ubatumirim

Les platges del nord d’Ubatuba tenen un accés  més difícil, camins plens de clots que desanimen força, però val la pena arribar-hi (sobretot si el cotxe és de lloguer). 

M’ha agradat molt Ubatumirim, un indret ben salvatge, on pots anar amb el cotxe per la platja... A l’altra banda del riu (perquè sempre hi ha un riu) està la Praia do Estaleiro. Ambdues tenen restaurants decents, encara que els càmpings i les pousades són poques i precàries. 

He acabat dinant a Almada, una platja ben perduda amb vistes a l’Ilha dos Porcos. Caipirinha de limão siciliano com gengibre i moqueca de pescada cambucu amb molho de camarão. 

El problema és que la majoria de plats de la carta són per a dues persones. Sempre que dius que vas sozinho arrufen el nas...

Intento imaginar la cara dels primers europeus que van recalar en aquesta costa... Muntanyes verdes i indígenes curiosos... Si van sobreviure no és perquè fossin més forts. Per a reeixir a la vida no t’has d’enfortir, sinó que has de ser flexible, adaptable, estar obert a nous aprenentatges... Els europeus van aprendre la llengua indígena... Amb la pólvora i la creu no n’hi havia prou... No has de ser més fort, sinó més intel.ligent... Per això és tan important viatjar. 

Ubatuba

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència. 

Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat:

Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic)

La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe... 

Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, la vida sembla més lleu... 

Som vulnerables. Vivim a la intempèrie. No hi ha certeses llevat de la mort. Mantenim la vertical quan tot tendeix a l’horitzontal. No és fàcil. La felicitat és un mite, com la llibertat. 

Existeix l’instant precís en el qual sents la brisa salada que t’amanyaga la cara... 

Existeix la bellesa d’aquest moment efímer i aquestes muntanyes tan verdes que s’ajeuen sobre el mar... 

Existeix l’amor... un altre mite.

Maranduba

Quina mania té la gent de descontextualitzar les coses. Trobar-te un moai enorme a Bertioga fa certa gràcia. Presideix l’entrada al condominio Hanga Roa. Caldria esbrinar qui va escollir aquest nom i per què...

El litoral nord paulista que va de Santos a Ubatuba és completament prescindible. Se salva Toque-Toque Grande. Té una cascada al costat de la carretera (BR101) l’aigua de la qual, ben freda, arriba al mar en un extrem de la platja. 

Tota aquesta zona impressiona per l’aclaparadora verdor de la mata atlàntica (Serra do Mar). Ubatuba té el 80% del territori protegit, 100 platges i unes quantes illes. 

Ha plogut molt quan estava a Caraguatatuba berenant 400 grams d’açaí, el gelat (sorvete) brasiler per excel.lència. Un diluvi! Per causa de les abundoses precipitacioms, Ubatuba se sol anomenar “Ubachuva”...

A Catalunya sembla que està nevant força. Carreteres tallades i tota la pesca. Va ser una bona decisió, la de passar l’hivern al Tròpic, de Capricorni exactament (passa per Ubatuba). 

He acabat el dia a la Pousada Kaliman  situada entre les platges de Sapê i Lagoinha. El propietari és hongarès. M’adormiré amb la remor de les onades... 

Guaraqueçaba

Guaraqueçaba és un indret mític. No l’he visitat, però me n’han parlat amb entusiasme. Es troba a la badia de Paranaguá, més endins de l’Ilha do Mel. Per arribar-hi amb cotxe cal recórrer 70 km de camí de terra, a partir de Cacatu. La millor opció és anar-hi amb barca des de Paranaguá. La seva situació remota ja el fan atractiu, però cal afegir-hi que també va ser l’escenari d’un naufragi famós...

Joshua Scolum fou el primer navegant que va completar la volta al món en solitari amb un veler de 11 m de llarg. L’any 1887 el seu vaixell Aquidneck va encallar en un banc de sorra davant de Guaraqueçaba. Amb el que va poder salvar del vaixell, ell i la seva família, amb l’ajuda dels natius, van construir en 5 mesos un altre vaixell que va batejar com a Liberdade amb el qual van poder arribar a Nova York. Slocum relata la seva aventura en el llibre Voyage of the Liberdade (1890)

Per acabar d’arrodonir la llegenda, Slocum va desaparèixer al mar i no se’l va trobar mai més. Com Saint-Exupéry amb la seva avioneta... 

Agafo la PR411 en direcció a Morretes per arribar a l’Estrada da Graciosa, que travessa la Serra do Mar fins a la BR116. Són 20 km de paisatge selvàtic (floresta atlântica do Paraná), ple de rius, cascades, lianes que pengen sobre la carretera (pavimentada amb llambordes), papallones enormes (la increïble Morpho Azul amb ales de color blau elèctric). Travessem el Parque Mãe Catira. Per sort, està prohibit el trànsit de camions. Hi ha miradors i guinguetes on poder descansar. Val moltíssim la pena. 

Ilha do Mel

El trajecte amb barca des de Pontal fins a Nova Brasilia dura mitja hora. Preu d’anar i tornar 35 reals (9 euros). També tens l’opció que la barca et deixi a Las Encantadas (sud de l’illa). Allà hi ha unes grutes accessibles amb la marea baixa. Des de Nova Brasília pots visitar la Fortaleza i el Farol, que és el que he fet jo. Travessar tota l’illa caminant era una bestiesa amb la calda que fotia avui. 

Per arribar a la Fortaleza de Nossa Senhora dos Prazeres cal caminar 4 km per la platja. És una construcció estratègica que encara conserva els canons. Val la pena fer la trilha fins al capdamunt del turó per tal de tenir la millor panoràmica. Recomano tornar a Nova Brasilia per la trilha interior, molt maca, amb vegetació que fa ombra. 

Les trilhes estan molt ben indicades amb cartells nous. Per anar cap al Farol das Conchas cal partir novament de l’embarcador i seguir les indicacions. Les escales finals són per a suar la cansalada. Consell: banyar-se a la platja de baix. 

M’han quedat forces per anar a la Praia do Belo, una platgeta de sorra emmarcada entre grans pedres. Cal seguir 1,5 km la trilha cap a les Encantadas i desviar-se a la dreta.

Però la gran troballa del dia ha sigut en Caco, un artista que fa dibuixos, samarretes  poemes i escultures a la sorra. Si ahir era en Lula, avui és en Caco. Tots els llocs tenen el seu artista particular (de vegades més d’un), que solen ser persones molt peculiars amb les quals val la pena xerrar una estona. 

Quan he vist la seva paradeta amb aquells dibuixos fets amb llapis i tinta, representant ulls, figures oníriques, paisatges inversemblants... Stop. Llavors he llegit algunes frases, poemes... Stop doble. 

Caco és un geni, és a dir, un boig, un nen. Té 64 anys i en fa 30 que viu a l’illa. Parlem de la seva obra, però de seguida descobrim una cosa en comú: ambdós som pelegrins! Ell ha fet el Camino de Santiago dos cops. Com jo. Quan dos pelegrins es troben és màgic. La complicitat pelegrina. De fet, un dels seus dibuixos inclou un far enorme amb la paraula Finisterre, i altres obres mostren símbols del Camino com la vieira o les fletxes grogues. 

Arran del Camino, la conversa ens porta a parlar del “desapego” i del nomadisme... Sempre acabo petant en el mateix dilema: arrels o ales? L’home-ocell ho té clar.

L’Art és una manera autèntica de viure. És la subversió d’allò convencional i previsible. Tot artista és un antisistema, un ésser únic i alternatiu. Els veritables artistes creen les seves obres per una necessitat imperiosa que no té res a veure amb els diners ni la fama. Com el nen fa castells de sorra a la platja, l’artista escriu o pinta o canta o el que li surti espontàniament de la seva profunda essència. Perquè és creant, que exerceix la seva màxima llibertat i, d’aquesta manera, esdevé feliç, no pas en l’obra, sinó en l’activitat de crear-la. 

Lula, Caco... sense vosaltres el món seria més lleig i més trist. Els viatges són molt més que els paisatges i els monuments. Els viatges són sobretot les persones que trobes i la riquesa humana que guarden en el seu estar i en el seu fer. Gràcies!!

Pontal do Sul

M’estic a la terrassa superior de la Pousada Mar Azul  (Pontal do Sul), situada a primera línia de mar, amb vistes a l’Ilha do Mel, on aniré demà.

La brisa agradabilíssima. Els llums dels vaixells que esperen l’entrada al port de Paranaguá. Els núvols gairebé a tocar. Mitja lluna. Descanso d’un altre dia intens... 

Aquest matí, sortint de la Prainha, he vist dos moais a la porta d’una casa. He parat en sec. (Sempre que apareixen moais en el meu camí signifiquen senyals importants). La casa era molt bonica, blanca, davant el mar. Un cartell indicava que estava en venda. He vist una dona dins i l’he cridat. Era la Rita, la propietària. Li pregunto: què hi fan aquí, aquests dos moais? Ella respon: els va fer en Lula, l’escultor del poble, viu a prop, és tot un personatge. Ah. I com és, que vostè vol vendre aquesta casa? Si jo tingués una casa així, no la vendria mai. Ella diu: és massa gran, en volem comprar una de més petita i (amb els diners restants) també una autocaravana. Ah. Vols veure la casa? Som-hi. El fill està al garatge fent bricolatge. Es diu Wagner, té un veler i el seu somni és fer la volta al món. M’encanta la gent que té somnis ambiciosos: fer la volta al món navegant, recórrer tota Amèrica del Sud amb autocaravana... Apareix Juan Antonio, marit i pare. Ja conec la família sencera. Són propietaris d’una pousada a la platja d’Ubatuba. Estem una bona estona xerrant. La casa té uns 20 anys, la segona planta és tota de fusta. La fusta és el meu element predilecte. Un dels somnis pendents és viure algun dia en una casa de fusta. Al menjador hi ha una sirena de mida real, també made in Lula. Per la casa en demanen 900.000 reals (uns 225.000 euros). No m’ha semblat cara. 

M’acomiado i vaig a conèixer l’artista. A la porta hi té dos tòtems pintats amb colors vius. Lula em rep amb una llauna de cervesa Skol a la mà i, en qüestió de segons, ja tinc la meva cervesa. Em presento. Sempre dic el mateix: Sóc escriptor i em dedico a viatjar, escric sobre el que visc... Ell comença a mostrar-me el taller i les obres, xerra pels descosits, sobretot d’ell mateix... Nascut a Joinville fa 56 anys, en fa 30 que va fer cap aquí. Al principi, els veïns no l’acceptaven. Ell se’ls va guanyar de la següent manera: feia surf (quan ningú no sabia què era això) i va salvar moltes persones de morir ofegades. Unes 200 al llarg dels anys. Després va venir lo de treballar la fusta. Afirma que els tòtems són un homenatge als indis carijós... El van acabar nombrant fill predilecte. Es va casar i és pare de dues filles una de les quals viu i treballa a Honk Kong. M’ensenya retalls de diaris on apareix ell com un heroi, com un àngel. Mai va acceptar gratificacions per aquesta causa. També va ser pioner en la consciència ecològica. Va defensar el sambaqui quan volien destruir-lo emprant el seu material per a la construcció. Quin paio, en Lula! No para de garlar mentre obre la tercera Skol. Diu que em quedi a dinar, que té peixe grelhado... Ell no pesca, però té amics que sí: a la vida lo més important és tenir bons amics. Jo no tinc avionetes ni iots ni illes de la meva propietat, però tinc amics que sí que en tenen, i així puc gaudir-ne sense ser-ne el propietari. Mira el cel i diu: veus com fa les coses Déu? Ho veus? Nosaltres podem crear el que vulguem... Només cal desitjar-ho. És allò dels somnis... Lula no diu res que no conegui de primera mà. La meva vida funciona així des del dia que vaig abraçar aquell moai a Rapa Nui... 

Si fos per ell, encara seria allà. M’acomiado muito muito obrigado i resolc que faré els 18 km de camí de sorra que va des de la Prainha fins a la Praia do Ervino, completant així el tomb a la illa de São Francisco do Sul. El VW Voyage 1.6 em dóna confiança. És un trajecte ben solitari, amb l’oceà a l’esquerra i la vegetació salvatge del Parque Acaraí a la dreta. El camí només té un truc: passi el que passi, no t’aturis. Poso la tercera i tira milles...

Per la tarda he hagut menester de dos vaixells per a passar el cotxe sobre rius i estuaris. El primer ha sigut entre São Francisco (Laranjeiras) i Itapoá. El segon ferri m’ha traslladat de Guaratuba a Matinhos. El litoral brasiler és ple de rius i illes, i la solució dels ponts no la contemplen. El vaixell és barat i romàntic, i t’estalvies centenars de kms. Aquesta tarda he recordat els ferris noruecs que et permeten salvar els fiords... Camí del Nordkapp en vaig agafar un fotimer!

Demà Ilha do Mel. Lloc mític. Només s’hi pot accedir amb barca (com a Ilha Grande, Boipeba o Caraíva). No hi ha cotxes. Caminarem... 

Acaraí

Si hi ha alguna cosa depriment i previsible és la presència del plàstic com a element característic de l’acció humana. Vagis on vagis, indefectiblement, sempre apareix la nostra petjada embrutidora. Tant se val que sigui la muntanya més alta o l’illa més remota. És plàstic, sobretot plàstic, el que deixarem a la posteritat. Aquest és un fet incontestable. 

A la sortida del sol he caminat 5 km per la Praia Grande, allunyant-me de la civilització. Algun siri (crancs petits), alguna petxina... El més abundant eren les ampolles de plàstic i els trossos de poliestirè expandit. Una pena. He tornat empipat.

Si en aquesta Ilha de São Francisco do Sul (Santa Catarina), enmig del parc Acaraí, trobem tones de plàstic, estem condemnats. O fem un canvi radical ben aviat o no ens mereixem sobreviure com a espècie...

Sambaquis 2

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al Museu de Sambaqui de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a Florianápolis i un altre a Beirada. 

Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal... 

Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides. 

Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la Prainha de São Francisco do Sul. Li faig cas i decideixo que avui dormiré allà. 

És un lloc especial amb una energia molt potent. El sambaqui, totalment cobert de vegetació i envoltat de roques enormes, està situat entre la Praia da Saudade (Prainha) i Praia Grande, 23 km de natura verge que arriba fins a l’extrem sud de l’illa. En aquesta zona (Parque Estadual Acaraí, reserva ecològica ambiental) hi ha un parell de sambaquis més. Demà els buscaré. 

Oceà obert. Paradís dels surfistes. Regne de Yemayà...

NB: Pousada Prainha (situació privilegiada, preu imbatible, tracte familiar -Mauro és el propietari)

Pousada Prainha

São Francisco do Sul

Dofins grans i foscos nedant al costat de la balsa que trasllada el cotxe fins a Molhes travessant l’estuari del riu Tubarão.  

Pescadors llençant les xarxes per a pescar tainhas (llisseres). 

Molts espiadimonis. 

La badia de Pinheira (Guarda do Embaú) fa 6 km. La camino tota (anar i tornar) abans del desdejuni.

Arribo a la conurbació de Floripa. Em fa gràcia de passar el pont cap a l’illa de Santa Catarina. Segueixo fins a Campeche. Hiperurbanitzat. Massa trànsit. No val la pena. Giro cua. 

Per fi descobreixo una bona emissora de ràdio: Itapema FM. 

Després de Porto Belo, pots accedir a Bombinhas, que té una colla de platges. Cal pagar una taxa ecològica de 26,5 reals (7 euros). Miro el mapa i veig que també està molt urbanitzat. Bye bye. 

El Balneário Comboriú és un horror estil Benidorm, amb gratacels inclosos. Passo de llarg. 

Decideixo visitar el Museu de Sambaqui a Joinville. 

Les millors àrees de servei són les Graal. 

Els centres comercials més horteres són els Havan (davant tenen una estàtua de la llibertat i l’edifici sembla la Casa Blanca).

Sambaquis

No n’havia sentit a parlar mai fins que no vaig visitar el Museu da Imigração de SP. 

Els sambaquis (køkkenmødding) són dipòsits de petxines acumulats per l’home prehistòric que va poblar aquestes terres abans dels tupi-guaraní. Hom suposa que amuntegaven les restes de la seva dieta en el mateix lloc durant segles, perquè sovint són tan grans que semblen dunes, tot conformant petites muntanyes.

N’he pogut visitar tres, un dels quals (Garopaba do Sul) és el dipòsit de petxines més gran del Brasil (30 metres d’altura i 200 de diàmetre, amb una antiguïtat de 4.000 anys). Els altres dos estaven al Cap de Santa Marta. N’hi ha per tot el litoral brasiler, i també arreu del món: Portugal (Muge), Mar Bàltic, Estats Units, Canadà, Japó, costa atlàntica africana (Senegal, Banco de Arguin)... 

La majoria de brasilers ignoren l’existència d’aquests monuments els més antics dels quals són de fa 8.000 anys, quan a Egipte construïen les piràmides. 

Els seus artífexs després usaven els sambaquis com a santuaris on enterraven els seus morts. S’hi han trobat també objectes i restes que serveixen per a desxifrar qui eren i com vivien aquells indígenes que van desparèixer fa mil anys.

La ruta que he fet fins aquí (1.000 km al sud de Sâo Paulo) tenia com a objetiu principal conèixer aquests misteriosos vestigis. Ha sigut molt emocionant pujar al capdamunt dels sambaquis i comprovar la seva magnitud, mentre em preguntava per la raó última d’aquella enorme acumulació de material... 

Guarda do Embaú

Aquesta nit ha plogut. M’he posat el pijama! No debades estic al poble més fred de Brasil i, encara que sigui estiu, la temperatura és fresqueta. Esmorzo aviat i agafo la carretera 390 en direcció a Bom Jardim da Serra. Muntanyes verdes, araucàries, pomes, vaques... El paisatge és d’allò més bucòlic. 

Arribo al mirador des del qual pots observar la carretera que baixa fent ziga-zagues... Una panoràmica “de tirar o fôlego” (breathtaking) amb la vall verdíssima que s’allargassa cap a la plana... Una dotzena de coatís esperen menjar dels turistes. Són l’atracció de la canalla. Els núvols no deixen veure l’oceà. Som-hi, anem avall...

Són 12 km de baixada amb una vegetació exuberant, cascades i risc de despreniments. El principal maldecap són els camions, sobretot quan en coincideixen dos i han de maniobrar. La qüestió és ficar la segona i controlar la velocitat amb tocs de fre que provoquen la ferum característica del socarrim del ferodo. A l’arribar a Lauro Müller (un cognom molt alemany) la cosa torna a la normalitat. Estem dins la ruta de la cervesa...

A partir d’Orleans (flipo amb els topònims), segueixo el curs del riu Tubarão cap al mar. Granges, vaques, cavalls, petites poblacions amb casetes de fusta... Preciós. Sembla un conte de fades.

Fa 1.000 km que vaig sortir de Sampa. Ha tornat la calor. Remullo els peus a la platja del Balneario Dunas do Sul (Jaguaruna). Marea baixa. Vent fort. Dunes i més dunes. Aquí l’oceà és per als surfistes, no pas per als banyistes. 

São Joaquim

850 km al sud de São Paulo i 450 al sud de Curitiba, sempre seguint la rodovia BR116, a 1.400 metres d’altitud, dins l’estat de Santa Catarina, es troba el municipi més fred del Brasil: São Joaquim, “cidade do frio e da neve” (l’hivern de 1991 es van enregistrar -10 C). Cosa insòlita per aquests verals tropicals. 

La regió també és coneguda per la producció de fruita (sobretot pomes) i de vi. La seva Igreja Matriz va ser totalment construïda amb pedra basàltica portada amb carros de bous. 

Curitiba avall, les araucàries (anomenades pinheiros) van prenent protagonisme. Es barregen amb altres espècies plantades per a obtenir fusta. El pinheiro més gran de la Serra Catarinense està dins una fazenda situada a 34 km d’aquí. Fa 9,20 metres de circumferència i 40 d’altura. 

Demà arribaré a la costa, després de travessar la Serra do Rio Rastro, on la carretera SC390 fa un descens vertiginós i espectacular. És la Trollstigen brasilera!

Val a dir que, per aquestes terres del sud brasiler, la pell blanca predomina sobre la fosca, just al contrari del que passava a l’estat de Bahia. Tot i que van ser els gautxos els primers pobladors d’aquesta zona, la immigració germànica posterior va deixar llavor abundosa. Brasil és tan gran que ho conté tot. Com dirien ells: la varietat és gostosa. 

Curitiba 2

Confiar. El verb és confiar. Confiar que tot anirà bé, que trobaràs la sortida, que (per molt que les coses es compliquin o per molt que el dolor insisteixi) els somnis floriran per a omplir de perfum i de color la teva vida. Confia. 

Les coses van i tornen. Expiem les culpes dels nostres avantpassats, que van ser traficants d’esclaus, pirates, violadors, torturadors, inquisidors... Aquí en diuen “malandro”, una sola paraula que ho resumeix tot. 

O escampem la llum, l’amor, la tendresa... o enfosquim encara més el món amb odi i frivolitat. El món pot suportar una llarga nit de tempesta, però el nostre cor necessita la pau de l’albada per a no claudicar...

Confiar. El verb és confiar. 

Confidence is half of victory. — Yiddish proverb

Curitiba

Me la trobo a la Praça Garibaldi, asseguda a la font del Cavalo Babão, davant l’església de Nossa Senhora do Rosário de São Benedito (Largo da Ordem). Ofereix uns fanzines cal·ligrafiats que contenen textos i dibuixos. En realitat són dos folis fotocopiats amb una grapa al mig. M’interesso pel seu contingut: poemes, conhecimento, cábala, alquímia... Comença a parlar de la seva vida i les seves idees...

Diu que és descendent dels indígenes de Xingu (Mato Grosso) i de Pedro Álvares Cabral (descobridor del Brasil), però que les seves arrels són jueves sefardites. Després d’un divorci fatídic, va morir per ressuscitar. Té una filla. Ha viatjat pel Brasil i Sud-amèrica i ara s’està a casa del seu germà.

Parla de paradigmes, kairós, connexions energètiques, amor incondicional, servei als altres... Parla molt i molt de pressa. Edat indeterminada. Ulls marrons. Sóc incapaç de recordar el seu nom. 

Em quedo tres fanzines i li dono 20 reals (5 euros). Llegeixo:

Procura fer el que t’agrada, en tots els sentits, així et realitzaràs com a persona. No et preocupis de l’opinió dels altres, tu segueix endavant i trobaràs nous horitzons. Tot canvia. No t’aferris a res ni a ningú. Aferrament és sofriment. Tingues coses, però no deixis que les coses et tinguin a tu. No et quedis en un lloc si no t’agrada, si cal ves-te’n, fuig. Aproxima’t a la natura, ella t’alliçonarà sobre la vida vertadera. Crea coses cada dia. No deixis mai de somriure. Allò que escullis conformarà la teva realitat. No és un atzar que siguis aquí. Et van fer per a ser feliç. El desig del teu cor et conduirà al lloc desitjat. Segueix endavant. El món és gran i hi ha innumerables llocs per a conèixer... 

Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

Sampa 12

Molt recomanable la visita al Museu da Imigração, al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria.

Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos.

Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori. 

Els indígenes primigenis van ser els sambaquis, després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.   

El jardí molt agradable, té una figueira de més 500 anys. Bona cafeteria amb wi-fi. 

Sampa 11

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real.

Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis. 

Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra.

No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t.

Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bondat.

Respira amb tendresa. Camina amb tendresa. Parla amb tendresa. Estima amb tendresa. Que la tendresa sigui la teva guia enmig d’un món embogit per la violència. 

Viu la teva vida aquí, ara mateix, com t’és donada, perquè és la teva, perquè no en tens cap altra, perquè és perfecta en la seva imperfecció, perquè cada segon que passa és un segon que t’acosta a l’altra banda... 

Viu-la. Abans que el somni deixi de ser real. 

Ibirapuera

El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle.

El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc). 

Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins. 

Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que estiguis a la selva. 

Ibirapuera, sens dubte, és la meva millor recomanació a Sampa, amb permís de Vila Madalena (aquest barri és una altra debilitat). Els que no podem viure sense el contacte amb la natura, sempre podem cercar un parc quan estem a ciutat. Ibirapuera s’ho val. 

Sampa 10

La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts. 

El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.  

El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos. 

No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop.

Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas da rua, capaços d’oferir les seves creacions efímeres a canvi d’uns reals. 

Poder llegir o escoltar poesia en el metro de São Paulo (com l’altre dia al ferri de Salvador), t’ajuda a seguir creient en l’espècie humana i en la cultura, per molt que altres coses et puguin desanimar... No tot està perdut. Del ciment poden brollar les flors més boniques. 

Sampa 9

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria...

Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social. 

La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables. 

Aquest és el costat fosc del país del carnaval, les mulates i el futbol (els tres tòpics més suats). Clar, estem parlant d’un país-continent tan gran com tota Europa o com 17 espanyes. 

Només dir que la meitat de la població encara no disposa de clavegueram (esgoto) o que l’aigua del pous acostuma a estar contaminada. Si afegim que els diners públics que haurien de destinar-se a coses bàsiques (sanejament, sanitat, educació) desapareixen per l’aigüera de la corrupció sistèmica en mans dels lobbies polítics (roubalheira) amb la complicitat del sistema judicial... el quadre que resulta és ben esfereïdor. Però el mateix passa a Mèxic —per citar el darrer país que vaig visitar, o a Espanya... 

Brasil pateix de gegantisme i d’incompetència. Les coses es gestionen millor quan són petites, sempre que estiguin en mans de persones qualificades i honestes. 

Els predios, condominios i fazendas dels rics, protegits per tanques, filferros punxeguts, càmeres i vigilants, són búnquers blindats que no aconsegueixen amagar la realitat exterior. Pots viure dins la teva bombolla en un 15è pis d’un gratacels amb vistes a la misèria de les faveles. Has tingut sort. T’ha tocat la banda bonica. Parabéns! 

Si demà et foten un tret pel carrer o (mal menor) et roben la cartera, recorda que només ets un número a l’estadística. Com tu, n’hi haurà hagut 200 o 2.000 que aquell dia van tenir mala sort. En pau descansis. Amén.

Criminalitat, subdesenvolupament, corrupció, injustícia social... Un còctel molt carnestolenc. Brasil. Una bomba de rellotgeria amb el countdown en marxa...

Sampa 8

Visito l’exposició de Basquiat al CCBB en la qual es mostren les peces de la col.lecció Mugrabi. El seu art urbà expressa la decadència d’una societat fragmentada i ferida, les ruïnes d’allò que va ser la cultura en majúscula, i que ara es dilueix entre els grafits i el pop. 

Parlant de ruïnes, a les romanes de Pompeia ja hi trobem els primers graffitis. Però el boom no es va produir fins al Nova York dels 70. São Paulo és una ciutat plena de grafits, sobretot a Vila Madalena, amb el famós Beco do Batman. Sovint els fotografio. 

En una ciutat tan lletja i grisa com aquesta, s’agraeix la nota colorista del grafit i els seus missatges crítics els quals conformen tota una narrativa urbana escrita als murs. S’anomena underground, atès que va iniciar-se en el metro novaiorquès. Té un marcat accent antisistema i destaca per la seva creativitat arravatada. Una poesia extrema que floreix enmig de la desolació urbana. 

Basquiat no em fa el pes. Les seves obres no transmeten vibracions positives, ans al contrari. La seva mort prematura amb 27 anys per sobredosi d’heroïna demostra que hi ha camins perillosos que no menen enlloc. 

São Paulo seria, mutatis mutandis, la Nova York de Sud-amèrica. Same Old Shit. 

Sampa 7

Diumenge de carnaval avança entre sons i danses que es barregen plens de colors en els carrers d’aquesta urbs interminable. 

Sampa: 35 graus. Esclata la joia dels fills de la generació selfie. A noite é uma criança. No tens escapatòria si el bloco t’engoleix en la seva voràgine. L’energia sambadora i el tam-tam indestriable de l’instint més primitiu.

Caminem allunyant-nos del xivarri. Les voreres són una cursa d’obstacles. Fils elèctrics pengen pertot arreu. 

Sembla mentida que el caos es disfressi d’ordre. La llibertat és excepcional en el calendari...

... nesta cidade em que nos sentimos pequenos à espera dos maiores acontecimentos (Carlos Drummond de Andrade)

Sampa 6

Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses. 

Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera. 

Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là.

A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides. 

Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat. 

El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

Sampa 5

La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims. 

A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas.

La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu). 

Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos...

Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat.

És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires). 

“Carnaval é pra lavar a alma”

La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

Sampa 4

Volem amb Latam cap a São Paulo, la megalòpoli més gran de Sud-amèrica. El contrast amb l’illa de Boipeba no pot ser més bèstia. 

Sampa i Ciutat de Mèxic són dues capitals que he conegut enguany. Ambdues representen la bogeria del creixement urbà fins a límits insostenibles. I tanmateix existeixen! 

Els problemes que generen són múltiples i de difícil solució: la misèria de les faveles, la contaminació insalubre, el trànsit infernal, la criminalitat, etc. 

Cada dia em costa més entendre que algú amb dos dits de seny, podent escollir, esculli viure en una ciutat d’aquestes característiques. 

Una altra història són les ciutats petites, com ara Girona, per posar un exemple de ciutat que m’agrada...

En el meu cas, dubto que pugui viure gaire temps allunyat de la natura. A Vallromanes vaig viure 10 anys envoltat de bosc, a Terradets un altre any (amb vistes al llac), i a l’Empordà aviat en farà 5 que visc davant el mar (els 3 darrers a Cap Ras)... 

L’element aigua domina la meva carta astral: peixos ascendent escorpí. És natural que l’energia Yin del mar em proporcioni l’equilibri que necessito. 

Yemayà, la feminiitat marítima. Ella, la feminitat paulistana. Si es pot tenir tot, per què hi hauríem de renunciar? 

Boipeba 10

És complicat tornar del paradís (barca, taxi, ferri, taxi, avió, taxi)... 

Una noia recita poemes al ferri i després passa el barret per a recollir la generositat de les persones, que fan cara de cansament. Cita Pessoa: Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Una parella de hippies toquen la guitarra i canten amb timidesa, també passen el barret. Hi ha el venedor de gelats i el venedor de carteres per a guardar els documents, tothom en compra perquè només costen un real. 

Sempre observo les criatures, elles guarden el secret més ben guardat, el de la innocència i la puresa, allò que perdran aviat. 

Després hi ha la noia de quinze anys que acaba de ser mare, amb la criatura als braços i la mirada perduda... Aquesta mirada perduda és una constant de les noies que han parit massa d’hora. Una nit va ser violentada (no vull imaginar per quin animal) i la nena que ahir jugava i reia amb les amigues, avui s’ha convertit en una dona, de patac... Aquesta mirada perduda m’esquinça el cor. No era amor, sinó instint. L’amor és un luxe de la civilització, una ficció dels poetes. La noia negra amb la mirada perduda no en té cap culpa. La culpa és un luxe de la civilització, una ficció dels capellans. 

El ferri s’acosta a Salvador. El paradís cada cop més lluny... 

Boipeba 9

El paradís no cansa. El que cansa és la rutina de la vida previsible. El que cansa és la farsa de la societat convencional. El que cansa és la mentida, la corrupció, l’avarícia, la tirania de les aparences, el punt de vista estrictament materialista. El que cansa és el futbol, la tele, la música comercial, l’entreteniment per a les masses, la ignorància de la majoria. El que cansa és la vulgaritat, la superficialitat i la frivolitat. El que cansa és el guió que tothom segueix malgrat que aquest guió només provoca depressió i càncer. El que cansa són les grans ciutats i la vida tòxica. El que cansa és el turisme sense consciència, que ho fot malbé tot. El que cansa és veure tan plàstic pertot arreu. El que cansa és aquesta absurda necessitat d’alcohol i de drogues per assolir una eufòria fictícia. El que cansa són els estereotips, els tòpics. El que cansa és la manca de creativitat de moltes persones. El que cansa és la manca de coratge que redueix la vida humana a una supervivència dins la gàbia. El que cansa és el soroll i la tendència dels humans a imposar la seva voluntat als altres. El que cansa és la confusió entre egoisme i amor, o la capacitat humana d’autoenganyar-se. El que cansa és tantes arrels i tan poques ales. El que cansa és oblidar-se de somiar. El que cansa és tantes responsabilitats, tantes obligacions, tantes mandangues mentre ofeguem a poc a poc el nen que som i que no hauríem de deixar de ser mai. El que cansa és la seriositat. El que cansa és la política i l’economia. El que cansa és aquesta idolatria del cos oblidant que hi ha altres dimensions a banda de la musculatura. El que cansa és el fanatisme, el radicalisme, la intolerància. El que cansa és tanta artificialitat tecnològica substituint la naturalitat espontània. El que cansa és la gent que no et mira als ulls, la gent que no abraça. El que cansa són les converses buides i les actituds prepotents, la manca d’humilitat i de senzillesa. El que cansa és la barbàrie dels nous rics i el drama dels nous pobres. El que cansa és llegir tots els llibres i concloure que la resposta que buscaves no es troba en els llibres. El que cansa és escriure i escriure i escriure per a descobrir que les paraules són instruments molt limitats, ganivets mal esmolats, ombres escarransides. El que cansa és continuar cercant allò que no existeix, conscient de la seva inexistència, i no ser capaç d’aturar-te. El que cansa és la solitud. El que cansa és el desamor. El que cansa és una vida de cuc podent ser papallona, una vida de gallina podent ser àguila. El que cansa és donar consells i rebre consells. El que cansa és creure que tens alguna autoritat o suposar que els altres la tenen. El que cansa és el tic-tac del rellotge i la moral dels moralistes que fan sermons a tort i a dret. El que cansa és jutjar tota l’estona i ser jutjat tota l’estona. El que cansa és passar-se el dia tirat a la platja o al sofà o davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. El que cansa és allargar massa aquesta llista de coses que cansen... No, el paradís no cansa. El que cansa és saber que, com tots els paradisos, com tot en aquesta vida, tard o d’hora, té data de caducitat. 

Boipeba 8

Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Les carreteres tallades per la neu i la política malaguanyada per un estat espanyol inquisitorial, franquista i venjatiu. Som dos milions d’heretges que hauríem de cremar a la foguera constitucional. Quan la llei esdevé martell per a piconar les llibertats, l’exili brasiler em proporciona la distància adient.

M’ha despertat la pluja. Ara escolto el mar i observo el vol veloç del colibrí. Últim dia al paradís.  

La veritat, la bellesa i la bondat resplendeixen en la puresa de la natura intacta, en la innocència dels natius que basen la seva alegria en la simplicitat i la confiança. Som a l’antítesi de les grans ciutats, on regna la mentida, la lletjor, la maldat. La vida a les ciutats és complicada, desconfiem de tothom, predomina la corrupció. 

No és ingenu, aquest discurs del “bon salvatge”... Existeix una alternativa a la bogeria de la societat “civilitzada”... Un lloc on només necessites shorts i sandàlies, barret i ulleres de sol, una hamaca... La natura et proporciona fruits del mar i fruites dels arbres... 

Ahir vaig menjar el millor pop a la brasa de la meva vida. Els pesquen quan baixa la marea, com agafen els crancs i les llagostes... Poques begudes poden superar l’aigua d’un coco geladinho, i la seva carn blanca i tendra...

Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Per això m’autodetermino a nivell individual. Boipeba és oblit i bàlsam. 

Boipeba 7

A l’hamaca la vida flueix amb lleugeresa. La samba que sona alegra el cor. Aquí és impossible ser infeliç. 

Els natius tornen del manglar amb cistelles plenes de crancs. M’endinso entre les arrels, els peus s’enfonsen en el fang. Crancs de color taronja s’amaguen als caus. La marea baixa allunya la remor de l’oceà. 

No estic pas perdut. És al bell mig de la natura salvatge on retrobo l’essència perduda, nostàlgia de sang als llavis i esperma als mugrons... 

Quin és el teu nom? No em calen noms envoltat d’arrels i crancs. Esperma als llavis i sang als mugrons... 

Nostàlgia de la pell despullada i de l’oblit absolut, quan el paradís existia a cada cantonada. 

Pontal do Bainema. 

Ella llegeix Murakami i assaboreix una caipirinha de maracujá i manjericão amb cachaça Seleta. Aquí és impossible ser infeliç. 

Boipeba 6

En el paradís de Boipeba, la marea marca el ritme de les hores. La marea i el vent que arriba de l’oceà, amarant d’humitat l’illa. De bon matí, el colibrí feineja de flor en flor (té una predilecció especial per les vermelles). Ella encara dorm.

No he arribat fins aquí de casualitat. Els somnis avancen a poc a poc, a través dels anys, superant obstacles, foradant muntanyes, sobrevolant oceans... Els somnis són la força més poderosa que existeix. Som els nostres somnis o no som res. 

Quan la gent et parli de “la realitat”, has de somriure... No hi ha res més real que un somni. Tu n’ets el creador i ningú pot discutir l’obra que has fet. El que sóc i el que faig és allò que em fa feliç. 

Somia’t millor. Somia la teva vida en un altre escenari, fent altres coses, sigues valent per a crear aquella nova realitat que voldries. Els límits els poses tu. Sigues agosarat. 

Ella encara dorm. Ella també era un somni...

Boipeba 5

A menina que vendia conchas na Cova da Onça

Baixem de la barca i se’ns acosta una nena amb una caixeta a la mà plena de cargols marins, conquilles de color taronja. Es diu Joanita, 9 anys, la seva pell és fosca i té el cabell amb rínxols rossos. Pregunta: Quer comprar? Posso te mostrar? Li dono un bitllet de 5 R$ i agafo el cargol que més m’agrada. Ella me’n dóna 4 més (els ven a un real la unitat). Ens explica que són 8 germans, que son pare és pescador, que mai no ha sortit de l’illa... 

En aquesta aldea remota només s’aturen els vaixells que fan la volta a Boipeba. Hi ha tres restaurants on se serveix llagosta, cranc, ostres i peix. Demanem una moqueca de llagosta feta amb mantega i abacaxí (pinya), acompanyada de feijão, farofa de dendê i arròs. El plat conté la carn de quatre llagostes, és per a dos comensals. El preu és 100 R$ (25 €). Irrisori. Les llagostes són pescades davant mateix, en els esculls de corall...

Joanita segueix amb nosaltres. Hi ha altres nens intentant vendre més cargols als gringos (estrangers). Li demano permís per a fer-li una foto. Ella encantada.