Waterfall

Illa Roja

Dissabte, Platja de l’Illa Roja

Bany nudista, entre la platja de Pals i Sa Riera, després de caminar 5 km des de l’aparcament de la Caddy, a la Gola del Ter, descalç per la sorra gruixuda. Es comença a omplir de gent. Aigua fresca i clara, ja tocava netejar-se una mica. Ara el vent i el sol m’assequen, no duc tovallola. M’agrada la gent que es despulla, la seva vibració és més elevada, més subtil. Apareix l’angelitat que portem dins, quan ens lleven la roba que ens disfressa. La naturalitat humana emergeix i connecta amb la naturalitat pura dels elements: sorra, mar, vent, sol... Sembla mentida, que les persones no acceptin encara que la salut del cos i la salvació de l’ànima passen per aquesta reconnexió energètica... Vaig sanar a Terradets (on torno cada any uns dies, per agrair i meditar) i vaig desenvolupar la “connexió espiral” a Cap Ras (on tinc el “camp base” de la meva vida nòmada). He visitat 50 països, la bellesa dels quals conservo en la meva memòria, però tinc els meus llocs sagrats en els que retrobo l’essència primigènia del meu ésser. 

Fluvià

A la gola del Fluvià, càmpings que et barren el pas, multes de 600 euros si traspasses la línia protegida de nidificació als Aiguamolls, platja inclosa, fins el 30 de juny. 

És la part indomesticable, la que reivindico quan parlo de llibertat, que és parlar de salvatgisme. La presència humana m’atabala. Les urbanitzacions detestables. 

Elles amb gossos i ells amb bicicletes, amb pròtesis que els protegeixen de la intempèrie salvatge, com pròtesis són les llars, les famílies, les amistats, els amors... La societat sencera amb tota la seva cultura i civilització artificial és un invent per a protegir-nos de la intempèrie de la natura salvatge. Com la Caddy, la roba que vesteixo, la motxilla, el iPhone, la cartera amb targetes de crèdit, fins i tot les ulleres... També les paraules, per descomptat. Tot per a salvar-nos aparentment de la intempèrie natural de l’existència. 

No em banyo. Està freda i he vist massa depuradores a prop, rius que desguassen les escorrialles humanes. La part indomesticable, com quan et deixes d’afaitar la barba, o no et rasures el pèl del cos, o estàs uns dies sense dutxar-te... 

Ara que ja saps que el problema és el sistema en si mateix, aquest capitalisme criminal que necessita les guerres i les crisis per a greixar els seus engranatges genocides. Ara que ja ho saps, et queda l’escapatòria lúcida, individualista (el ramat no sap mai cap on tirar i acostuma a estimbar-se). 

Haurien de prohibir els diners i tancar tots els bancs, executant els banquers. Haurien de passar per la guillotina tots els pastors-polítics que obeeixen les ordres dels banquers per tal de deixar el poble cada cop més pobre i desesperat, al caire del suïcidi (perquè la revolució és impossible si governa el capital). 

La plutocràcia que pastura la partitocràcia, la financia com financia els mitjans que borden consignes i manipulen ideologies vàcues (el capital només té una ideologia: guanyar més peti qui peti). 

Aquest materialisme sense ànima, la preeminència dels objectes sobre els subjectes, de la cosa física sobre l’energia espiritual, aquesta absoluta fretura del factor humà que converteix la societat sencera en un escorxador de zombis.

Canadell

M’agrada ser un llop solitari. La Caddy em permet una autonomia nòmada amb comodidats prou acceptables. Observo el món i la gent. Passo de llarg. Vorübergehen. De vegades deixo per escrit les meves impressions. És un pelegrinatge. Sense casa ni família. En el desarrelament de les ales esteses. En el moviment sense destí. Nihilisme alliberador. La llibertat com el darrer mite, la darrera religió: la pura indeterminació incatalogable fluint en la pura espontaneïtat instantània... Ser autèntic que, en realitat, a efectes pràctics, significa no saber qui ets, no saber què fer i no saber on anar... Aquest “no saber” et salva de l’esclavatge generalitzat dins el sistema criminal capitalista. Aquest “no saber” et fa savi i et fa feliç. Apeirònicament feliç, camaleònicament feliç, amb la naturalitat dels animals que tampoc “saben” res i es guien per l’instint... Llop solitari. Us regalo totes les cadenes i totes les paraules (que també són cadenes). Deixeu-me en pau. 

Garbet

M’adormo sota els tamarius de Garbet, la tramuntana bressola ma solitud retrobada, els rosssinyols i la música salada, el sol ponent envernissa Cap Ras.

Te n’has anat una altra vegada, sempre que te’n vas em sento així: orfe i estrany, desorientat sense les busques dels teus braços, perdut en el desert dels llavis fonedissos...

M’adormo sota els tamarius de Garbet... Sóc sense tu, hi ets present, ineludible, indeleble. 

CR35

Un altre comiat que no és comiat, perquè mai no marxaràs d’aquí i sempre hi tornaràs. 

Vas fer la volta sencera, vas banyar-te al mar mentre plovia a bots i barrals, vas plorar, vas riure, i el cel plorava amb tu, i et va regalar el seu millor somriure: un arc de Sant Martí doble, sencer, magnífic, entre el Cap de Venus i Cap Ras... 

Un arc iris tan especial i sincrònic com aquell que va aparèixer a Rapa Nui fa 9 anys justos: Hanua Nua Mea, sobre els illots (motu) Nui, Iti i Kao Kao. El vas poder contemplar des de l’emplaçament de Vai Atare, sobre el penyasegat de 300 m. a l’esquerra del cràter Rano Kau, a tocar del Kari Kari. Allà va morir el cuc i va néixer Tangata Manu (L’home ocell)...

Element aigua, tots els colors de l’espectre de la llum divina manifestant-se davant els ulls... Senyals inequívocs que et confirmen que estàs en el bon camí i que el cel et beneeix... 

No, no és un comiat. Cap Ras fa tres anys que t’acull, n’ets el guardià. Ara toca caminar, viatjar, voltar, fluir... L’obertura llibertària que et permet de continuar comprenent els matisos del món, la varietat dels llocs i de la seva gent...

Gràcies pels dies i les nits de pau i joia que m’has concedit. Gràcies per les sortides i les postes de sol, pels rossinyols, per la inspiració feta música i paraules... Gràcies de tot cor, Cap Ras, sóc amb tu, vas amb mi.