Waterfall

Illa Roja

Dissabte, Platja de l’Illa Roja

Bany nudista, entre la platja de Pals i Sa Riera, després de caminar 5 km des de l’aparcament de la Caddy, a la Gola del Ter, descalç per la sorra gruixuda. Es comença a omplir de gent. Aigua fresca i clara, ja tocava netejar-se una mica. Ara el vent i el sol m’assequen, no duc tovallola. M’agrada la gent que es despulla, la seva vibració és més elevada, més subtil. Apareix l’angelitat que portem dins, quan ens lleven la roba que ens disfressa. La naturalitat humana emergeix i connecta amb la naturalitat pura dels elements: sorra, mar, vent, sol... Sembla mentida, que les persones no acceptin encara que la salut del cos i la salvació de l’ànima passen per aquesta reconnexió energètica... Vaig sanar a Terradets (on torno cada any uns dies, per agrair i meditar) i vaig desenvolupar la “connexió espiral” a Cap Ras (on tinc el “camp base” de la meva vida nòmada). He visitat 50 països, la bellesa dels quals conservo en la meva memòria, però tinc els meus llocs sagrats en els que retrobo l’essència primigènia del meu ésser. 

Fluvià

A la gola del Fluvià, càmpings que et barren el pas, multes de 600 euros si traspasses la línia protegida de nidificació als Aiguamolls, platja inclosa, fins el 30 de juny. 

És la part indomesticable, la que reivindico quan parlo de llibertat, que és parlar de salvatgisme. La presència humana m’atabala. Les urbanitzacions detestables. 

Elles amb gossos i ells amb bicicletes, amb pròtesis que els protegeixen de la intempèrie salvatge, com pròtesis són les llars, les famílies, les amistats, els amors... La societat sencera amb tota la seva cultura i civilització artificial és un invent per a protegir-nos de la intempèrie de la natura salvatge. Com la Caddy, la roba que vesteixo, la motxilla, el iPhone, la cartera amb targetes de crèdit, fins i tot les ulleres... També les paraules, per descomptat. Tot per a salvar-nos aparentment de la intempèrie natural de l’existència. 

No em banyo. Està freda i he vist massa depuradores a prop, rius que desguassen les escorrialles humanes. La part indomesticable, com quan et deixes d’afaitar la barba, o no et rasures el pèl del cos, o estàs uns dies sense dutxar-te... 

Ara que ja saps que el problema és el sistema en si mateix, aquest capitalisme criminal que necessita les guerres i les crisis per a greixar els seus engranatges genocides. Ara que ja ho saps, et queda l’escapatòria lúcida, individualista (el ramat no sap mai cap on tirar i acostuma a estimbar-se). 

Haurien de prohibir els diners i tancar tots els bancs, executant els banquers. Haurien de passar per la guillotina tots els pastors-polítics que obeeixen les ordres dels banquers per tal de deixar el poble cada cop més pobre i desesperat, al caire del suïcidi (perquè la revolució és impossible si governa el capital). 

La plutocràcia que pastura la partitocràcia, la financia com financia els mitjans que borden consignes i manipulen ideologies vàcues (el capital només té una ideologia: guanyar més peti qui peti). 

Aquest materialisme sense ànima, la preeminència dels objectes sobre els subjectes, de la cosa física sobre l’energia espiritual, aquesta absoluta fretura del factor humà que converteix la societat sencera en un escorxador de zombis.

Canadell

M’agrada ser un llop solitari. La Caddy em permet una autonomia nòmada amb comodidats prou acceptables. Observo el món i la gent. Passo de llarg. Vorübergehen. De vegades deixo per escrit les meves impressions. És un pelegrinatge. Sense casa ni família. En el desarrelament de les ales esteses. En el moviment sense destí. Nihilisme alliberador. La llibertat com el darrer mite, la darrera religió: la pura indeterminació incatalogable fluint en la pura espontaneïtat instantània... Ser autèntic que, en realitat, a efectes pràctics, significa no saber qui ets, no saber què fer i no saber on anar... Aquest “no saber” et salva de l’esclavatge generalitzat dins el sistema criminal capitalista. Aquest “no saber” et fa savi i et fa feliç. Apeirònicament feliç, camaleònicament feliç, amb la naturalitat dels animals que tampoc “saben” res i es guien per l’instint... Llop solitari. Us regalo totes les cadenes i totes les paraules (que també són cadenes). Deixeu-me en pau. 

Garbet

M’adormo sota els tamarius de Garbet, la tramuntana bressola ma solitud retrobada, els rosssinyols i la música salada, el sol ponent envernissa Cap Ras.

Te n’has anat una altra vegada, sempre que te’n vas em sento així: orfe i estrany, desorientat sense les busques dels teus braços, perdut en el desert dels llavis fonedissos...

M’adormo sota els tamarius de Garbet... Sóc sense tu, hi ets present, ineludible, indeleble. 

CR35

Un altre comiat que no és comiat, perquè mai no marxaràs d’aquí i sempre hi tornaràs. 

Vas fer la volta sencera, vas banyar-te al mar mentre plovia a bots i barrals, vas plorar, vas riure, i el cel plorava amb tu, i et va regalar el seu millor somriure: un arc de Sant Martí doble, sencer, magnífic, entre el Cap de Venus i Cap Ras... 

Un arc iris tan especial i sincrònic com aquell que va aparèixer a Rapa Nui fa 9 anys justos: Hanua Nua Mea, sobre els illots (motu) Nui, Iti i Kao Kao. El vas poder contemplar des de l’emplaçament de Vai Atare, sobre el penyasegat de 300 m. a l’esquerra del cràter Rano Kau, a tocar del Kari Kari. Allà va morir el cuc i va néixer Tangata Manu (L’home ocell)...

Element aigua, tots els colors de l’espectre de la llum divina manifestant-se davant els ulls... Senyals inequívocs que et confirmen que estàs en el bon camí i que el cel et beneeix... 

No, no és un comiat. Cap Ras fa tres anys que t’acull, n’ets el guardià. Ara toca caminar, viatjar, voltar, fluir... L’obertura llibertària que et permet de continuar comprenent els matisos del món, la varietat dels llocs i de la seva gent...

Gràcies pels dies i les nits de pau i joia que m’has concedit. Gràcies per les sortides i les postes de sol, pels rossinyols, per la inspiració feta música i paraules... Gràcies de tot cor, Cap Ras, sóc amb tu, vas amb mi.  

Hintersee

Dorms amb el cap sobre la meva cuixa. El llac es desvetlla. Petites flors alpines a la vora del camí. Els pintors i els poetes del

segle dinou van esmerçar les hores contemplant la teva bellesa. Els ocells fan la seva música divina. S’enlaira el sol per damunt el bosc. Els cims encara tenen neu. És Baviera, i podria ser Tirol. 

El teu cap sobre la meva cuixa. La pell nua entomant el regal de la primera llum. Em demano qui sóc, com he arribat fins aquí. La resposta està en el llac, la saben les truites i els ànecs. Tu també la saps: L’amor que ens va crear condueix les nostres passes. L’amor ens salvarà si tenim salvació...

CR34

ἡ ἀλήθεια ἐλευθερώσει ὑμᾶς: 

Veritas liberabit vos 

(Joan 8:32)

CR33

Cada dia és més difícil escapar-se de la gent, del seu soroll (no saben estar en silenci), de la seva presència inoportuna. Quan van en manada són pitjors, perquè necessiten fer-se els graciosos, cridar l’atenció. Pots estar en l’indret més remot del planeta que, tard o d’hora, apareixerà un humà per a fer-te la guitza o per demanar-te que li facis una foto. Si són francesos o nòrdics no cridaran gaire. Si són espanyols o italians, seran insuportables. El meu ideal de bellesa sempre descarta la humanitat i les seves obres. No dic que no hi pugui haver alguna femella digna de contemplació estètica, o abellidorament palpable, però són casos excepcionals. La norma humana és la lletjor, la vulgaritat, la frivolitat, el brogit, la brutícia, la ignorància i (per escurçar) tota la rècula de vicis que caracteritzen aquesta puta espècie abominable i destructora. 

(Fragment del llibre “Memòries misantròpiques”, en fase de redacció)

CR32

M’endinso en el bosc per escoltar el vent i els ocells. M’assec entre dos atzavares. Fa tres setmanes que van tornar els rossinyols. Floreix la ginesta i l’argelaga. Ahir vaig menjar albercocs. És el que té la primavera: cada dia un regal...

Un dia ho deixaré tot: la casa, les paraules, els amors, la set i la fam, els desitjos, els somnis, el cos... 

Faré com Tolstoi: agafaré un tren qualsevol cap enlloc...

Un dia me n’aniré de puntetes sense fer soroll, amb el vent i els ocells, bosc endins, endut per l’horitzó...

CR31

Our revenge will be the laughter of our children. 

Se m’apareix el fantasma de Bobby Sands en el dia 66 de la vaga de fam. Em mira de fit a fit i m’etziba: Contra el poder, la resistència; contra la brutalitat, la dignitat. Som i serem partisans. El nostre estendard és la llibertat. 

Walter Benjamin: Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweit. 

Els sense-sostre, els sense-nom, els sense-estat, els individus marginats, el pàries de la història, nedant contracorrent, perseverant a repel, excèntrics i extravagants, filles i fills d’una tribu silenciada que parla la llengua dels vençuts, que no s’ha rendit mai.

CR30

JODOROWSKY

• Fart de paraules i llibres
• Parla’m de les teves experiències: què sents?
• On estàs? 
• Som vida i energia encarnades
• Has d’abatre límits fins que visquis en llibertat, sortir de la gàbia
• Tu ets el teu mestre
• Tu no tens definició
• Posa’t un nom 
• Passeja’t com un ésser creatiu: transforma les coses
• Allibera’t de la nacionalitat: ets terrestre, extraterrestre, còsmic
• Has de soltar, no hi ha límits
• Allibera’t de les etiquetes: no tens ofici, els tens tots
• Allibera’t de l’intel.lecte
• Estem fets per unir-nos
• L’univers és un orgasme continu
• El plaer creatiu: sense art no hi ha vida
• Veritat, Amor, Bondat
• No afirmis el que no has experimentat ( = veritat)
• 3 energies: mental, emocional, sexual
• No hi ha jo (ego), hi ha Vida
• Volem ser vistos, ser estimats, ser desitjats, ser protegits
• M’encanta ser un cos que té un esperit i ser un esperit que té un cos
• Si tu ets conscient, ets autèntic, no usis màscares, sigues el que ets
• Has de sentir la sagrada indiferència respecte al clan: només faré allò que m’alegri la vida
• El camí del boig: tots els camins són els meus camins, és la llibertat absoluta, l’energia de l’univers
• No puc canviar el món, però em puc canviar a mi mateix
• Tot es va transformant, res es perd
• Coneix-te a tu mateix, res en excés, tot é u

CR29

Vam començar escrivint blogs, l’any 2004, ja fa 14 anys. Després la cosa va decaure amb el Facebook i les altres xarxes socials. Ara pengem fotos a l’Instagram i puilem tuits al Twitter. Del post elaborat del blog hem passat als fils tuitaires més o menys llargs, dels 140 caràcters als 280, i la cosa va endavant. A Twitter usem pseudònim i parlem sobretot de política, que és el que toca ara, amb el panorama que tenim. Uso el plural perquè els meus heterònims blogològics han mutat en heterònims tuitaires, i així la festa continua en aquest nou format. Guanya la immediatesa i els textos lacònics i lapidaris. L’addicció és la mateixa. Els comentaris i els retuits es multipliquen, el que abans eren labels ara són #hashtag i avall que fa baixada, que bulli l’olla i a veure si avui aconseguim més followers. És el joc més trendy, la distracció de moda. Al final, es tracta de no perdre el tren de l’actualitat, dir la teva enmig d’aquesta selva de soroll inextricable. Hi ha els influencers i la resta, els que no passen de 1.000 seguidors, gent que es dedica sobretot a retuitar i no té opinió pròpia. La nostàlgia catosfèrica dels blogs... No m’acabo de sentir gaire a gust a la Tuitosfera. Tanmateix pico pedra: amb el darrer fil he aconseguit 400 followers nous! 

CR28

Die Welt is leer, Ich will nicht leben mehr… 

Rellegeixo la darrera carta que va escriure André Gorz a la seva esposa Dorine abans de suïcidar-se junts. També es van suïcidar junts Stefan Zweig i Lotte l’any 1942 a Petrópolis, Brasil: 

geistige Arbeit und persönliche Freiheit, das höchste Gut dieser Erde gewesen… 

No cal ser un jueu apàtrida (heimatlosen Wanderns) per arribar a certes conclusions: que cal crear la terra promesa dins de cadascú, i que l’amor, el treball espiritual i la llibertat personal són allò que donen sentit a la nostra vida. La resta galindaines.

CR27

La plutocràcia fomenta la partitocràcia, la legalocràcia i la massmediocràcia per a segrestar i reprimir la democràcia (els rics mantenen els seus privilegis mitjançant el control dels polítics, dels jutges i dels mitjans, perjudicant el poble manipulat i indefens). Plutocràcia i cleptocràcia de facto són sinònims.

Qui paga les campanyes electorals? Qui financia els mitjans de comunicació? Qui nomena els jutges de les instàncies supremes? Al final, una oligarquia (lobbies) decideix qui es presenta a les eleccions, quines notícies es difonen i quines són les sentències. Qui paga mana.

Els 4 poders de l’estat (legislatiu, executiu, judicial i mediàtic) depenen del capital que els financia. Qui té el cul llogat no seu quan vol (quien sirve a otro no es señor de si). Cal afegir que el mecanisme global de control és la deutocràcia: hipotecar futur i llibertat.

Tot plegat és resultat del sistema capitalista. Si estàs endeutat, tens por de no poder pagar. Aquesta por és la principal arma de control massiu dels pobres. Si no deus, juguen amb la teva avarícia: vols ser més ric per a tenir més poder. Pervers, oi?

Si ara obres el focus i globalitzes la perversió plutocràtica, veuràs que el que s’esdevé en un petit poble de comarques és el mateix patró que regeix a nivell planetari: el poder està en els diners, i tota la resta són fils que mouen les titelles (polítics, periodistes, etc)

Què podem fer? Com pot el poble defensar-se d’aquesta tirania? Hi ha alguna manera de instaurar la veritable democràcia? La resposta està en tu mateix, en la teva llibertat. Com més depenguis dels diners, més esclau seràs. Has de sortir de la roda del hàmster…

Però no n’hi ha prou amb sortir de la roda (no deure res a ningú), sinó que després cal sortir de la gàbia... I això és més complicat. El sistema-matrix ens vol fer creure que no existeixen alternatives. Fals. Sempre han existit: comunitats assembleàries, cooperatives, etc.

Obrim els ulls i prenem consciència. No som “antisistema”, perquè això seria suïcida. Ell és un monstre Leviatan que guanyarà sempre. Som outsiders alternatius. La nostra dissidència és positiva: l’alliberament individual i tribal com a objectiu. El somni.

La Gran Revolució, per tant, és una revolta conscient, individual i col.lectiva, un alliberament creador de nous valors i actituds que no tenen res a veure amb els actuals. Es tracta d’una nova ètica i d’un nou horitzó més ecològic i espiritual. Veritat, bellesa i bondat.

Decreixement, minimalisme, veganisme, neoruralisme... Podríem enumerar mil propostes plausibles. La clau està en tu. Pregunta’t: què puc fer o deixar de fer per a ser més lliure? La llibertat és sagrada. Ella ens fa més humans. Decideix què fas. Depèn de tu...

CR26

És més lliure aquell que menys necessita, aquell que menys depèn dels altres, aquell que té el control dels seus actes. Tot allò que et debilita, expulsa-ho de la teva vida. La teva fortalesa es basa en la teva autosuficiència. Si pots dejunar, si pots estar sense sexe, si pots viure sol, si estalvies més del que gastes... Són exemples concrets que demostren que la llibertat no és una utopia. Medita sobre allò que t’esclavitza... De què no podries prescindir? Vida franciscana. 

CR25

L’Enemic són els bancs i la seva arma és el Deute. Una arma de destrucció massiva. El nou ordre mundial (NWO) vol instaurar la Dictadura Financera, destruint les sobiranies nacionals i individuals. El deute és l’alienació en el sentit marxista: treballes per a pagar els interessos, ets un esclau a temps total. El primer pas cap a l’alliberament és no deure res a ningú. El segon pas és prescindir tot el que puguis dels diners, aconseguir viure de la forma més simple i modesta, anticonsumista, exercint amb els teus actes la filosofia antisistema. L’enemic és el Sistema, i els bancs són els agents directes del domini sobre la població. Hi ha altres agents, com el treball o els mass media. No deure res, no treballar, no deixar-se manipular pels mitjans de propaganda... Aquest és el camí de la dissidència. Molt discretament, en la privacitat inalienable, esotèric i rebel. 

CR24

El metge diu que sóc un pacient rebel. No, el que sóc és conscient, més actiu que passiu, perquè sé que la meva salut no depèn d’una pastilla, sinó del treball que faci amb mi mateix. Escolto els seus suggeriments i després decideixo què faré. 

Em pregunta pel filòsof més important. Li dic sense dubtar: Nietzsche! Després em parla de Montaigne... 

La gata fa uns dies que s’aventura dins la casa. És estrany. He aconseguit tocar-la després de dos anys de defugir-me. Ara confia. Li he posat menjar sense rebre res a canvi. Has de donar sense expectatives. Amb les dones passa el mateix. 

Que a les nou encara s’hi vegi és una benedicció. L’anticicló emmudeix el mar. Hi ha dies que em cansa molt, la política. Estic massa pendent de la ràdio i del Twitter. La llibertat és el que compta. La resta és secundari. Amb les dones passa el mateix. 

CR23

Pujava a Esquers, però no he fet el cim, sinó que m’he quedat al dolmen de Can Patiràs. El mar és una bassa d’oli i el sol llueix majestuós en el cel ras. M’agrada molt, aquesta petita vall de la riera de Garbet, entre el Socarrador i Poca-sang. Hi ha un silenci i una soledat veritables. La immensitat inhumana del mar contrasta amb aquests camins humils per a les vaques. Aquí no hi haurà guerra mai. La guerra és l’estat natural de les ciutats i del sistema capitalista. Aquí floreix la farigola i les papallones volen despreocupades. El vent és càlid i les pedres guarden la memòria dels segles. No, no cal fer el cim. Hem d’aprendre a limitar-nos. Si la humanitat té alguna mena de futur serà gràcies al minimalisme. O decreixem o la insostenibilitat acabarà amb nosaltres.

CR22

L’anticicló arriba mentre els cadàvers pudents de les velelles omplen les cales de la Mar d’Amunt. Jo somio amb el cadàver putrefacte del prevaricador Llarena. Somio també amb la llibertat del meu poble, perquè la meva individual ja la tinc. Desitjaria pau i el que tenim és guerra. Les guerres es guanyen o es perden, no hi ha terme mig. Ahir a Barcelona vaig veure les cares dels vencedors, dels Grocs, manifestant-se entre la Plaça Espanya (que s’hauria de dir 1 d’Octubre) i el Paral.lel fins al mar. Gairebé un milió de vencedors. L’estat espanyol es defensa com pot, matusserament. Es troba en procés de descomposició, com les meduses. Les vies d’aigua que l’enfonsen són la corrupció sistèmica i la gestió nefasta del “problema catalán”. Perdran més que a Cuba. Nosaltres guanyarem el pa sencer i la cosa més important: la llibertat. Amb dignitat. Empresonats o exiliats, però dignes. Quin orgull, haver nascut en aquesta terra. Quin honor, poder formar part i lluitar per aquesta tribu. 

CR21

No et limites a contemplaraquestes hores que ara vénen,baixa al carrer i participa.No podran res davant d’un pobleunit, alegre i combatiu. 

V. A. Estellés

La tercera guerra mundial? USA, Anglaterra i França bombardejant Damasc... Imatges que recorden Bagdad. No evolucionem. Ens mereixem l’extermini en massa. El planeta n’està fins al capdamunt, de la nostra oligofrènia. L’univers conspira contra l’estultícia humana. 

Més a prop, a l’altra banda del Mar Nostre, Ibèria fa la seva guerra. Perquè tot és guerra. Combatem el feixisme que usa la llei prevaricadora contra l’enemic. Som CDR. Demà manifestació a BNA. Demà passat lluita clandestina, trinxeres i escamots, sang i foc inevitables.

Són hores fosques. On podríem fugir? Quan se’n vagi la llum i caigui internet, i s’acabin les reserves dels supermercats per manca de combustible... Ni avions ni trens ni vehicles ens serviran de gaire. Tenim cames, oi? Tenim cash? Sabrem sobreviure al bosc? Aprendrem a pescar? 

La mort no és un mite. Tampoc l’esperança. 

CR20

Cada dia està més clar que allò que importa no són els fets, sinó el relat dels fets, les interpretacions tendenciones, les mentides, les manipulacions, les fake news... Els fets? Existeixen només en la nostra ment i depenen de les nostres creences. És el que ara s’anomena postveritat. 

Veritas est id quod est res. Adaequatio rei et intellectus. La definició escolàstica inclou la ment la qual ha d’adequar-se a la cosa. Quina cosa? La clau és la conformitat o correspondència o representació (Vorstellung per a Schopenhauer que, juntament amb la Wille, conformen el món: Welt) 

Al capdavall, la realitat és allò que volem que sigui d’acord amb la idea que ens en fem. Entre el realisme i l’idealisme s’interposa el meu punt de vista, el que a mi em sembla. Per això, actualment és veritat allò que té consens, allò que guanya l’estadística. Per això, avui més que mai, tot depèn de la manipulació dels mitjans que imposen un relat determinat, el discurs hegemònic que interessa al poder (que és qui els financia). 

Sense realitat real ni veritat veritable, la postmodernitat resta en mans de la postveritat manipulable. Abans era la religió, la que imposava el seu relat ortodox. Ara és la ciència, la política, el periodisme... La fe és més còmoda, sobretot quan no tinc accès als fets de primera mà. Adeqüem el relat als paràmetres coneguts que ens interessen i ens beneficien. La resta ho desacreditem, ho menyspreem, ho neguem. És real allò que vull que sigui real.

CR19

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia. 

Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

CR18

IDEA💡: VAGA DE FAM coordinada i simultània de tots els presos polítics i exiliats, amb els voluntaris que ho desitgin, a la Plaça Catalunya. Indefinida, fins forçar de la forma més pacífica possible l’alliberament dels presos i del nostre poble #Gandhi #Xirinacs #vagadefam

https://twitter.com/vogelfreicat/status/984613252591247361?s=21

CR17

Maltempsada: fred, pluja i feixisme. L’hivern no vol marxar i les flors tenen por d’obrir-se. Tinc dubtes si el rossinyol tornarà enguany. 

Aquesta merda no pot durar. Volen acollonir-nos, que ens dobleguem o que marxem a l’estranger. Abans ens bombardejaven i ens afusellaven (ho han fet 300 anys), ara són més “subtils”: ens empresonen, ens acusen de delictes inventats, arruïnen vides i famílies, manipulen mitjans, amenacen, intimiden, espien, perpetren un sistemàtic TERRORISME D’ESTAT... 

Estem en guerra. I a la guerra tot s’hi val... 

CR16

L’autarquia o autosuficiència: no dependre de ningú, decidir per tu mateix qui vols ser, què vols fer, on vols anar; no tenir amo; no obeir ni manar; evitar les dependències; que les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, els dotze mesos de l’any, tots els instants siguin teus; no tenir por; no deure res; no demanar res; no esperar res; viure despreocupat de l’opinió dels altres; no seguir cap líder ni voler ser líder; mantenir la distància amb el ramat; anar per lliure; desconfiar dels polítics i de qualsevol persona quan hi hagi diners pel mig; desaferrar-te de les coses materials; adaptar-te a qualsevol circumstància; ser capaç de canviar camaleònicament i no deixar entreveure mai quina és la teva veritable creença; no tenir creences, sinó aprendre a gestionar els fets; crear la teva pròpia filosofia (taoista i llibertària); saber fugir quan calgui; no romandre mai massa temps; callar més que parlar; no donar explicacions; passar desapercebut; riure’t de tu mateix.

CR15

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els altres en defensa de la seva dignitat. Visca la República Catalana! 

CR14

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera... 

La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions... 

L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen. 

Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equilibrant el camp magnètic. 

El món és boig i hem de ser capaços d’estar-hi sense ser-hi, si no volem ser engolits per la voràgine dels esdeveniments. Hi ha la distància exterior i la distància interior. Ambdues són necessàries. Les notícies poden ser nefastes, però depèn de nosaltres com les interpretem, com hi reaccionem. Ens afectaran més o menys en la mesura que aprenguem a relativitzar-les. 

Empresonats o lliures, el que som està més enllà, fora de les circumstàncies temporals i espacials. El que som és superior a qualsevol contingència terrenal o material. 

CR13

No se’n va l’hivern ni la tristesa oceànica dels cors magolats pels cops de porra fa mig any. Fa sis mesos vam ser estomacats per votar. La violència dels cossos de seguretat de l’estat contra les persones indefenses que només volíem votar. El delicte de votar. La rebel·lió sediciosa de les paperetes i les urnes. El perill de l’exercici de la democràcia. L’estat té el monopoli de la violència per tal de perpetuar les lleis que protegeixen els poderosos contra el poble. Els lladres i el corruptes sempre guanyen. La banca sempre guanya i, si perd, és rescatada. Fa sis mesos. No ho oblidarem mai.

CR12

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.

Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort,
l’alliberament definitiu.
El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar.
Vés amb compte que el cor no sigui àncora.
Estima tothom i no siguis propietat de ningú.
Ni de tu mateix.
El teu cos pertany a l’univers,
fins el darrer àtom.
La teva ànima pertany a la llum,
fins la darrera xàldiga.
Som fills de la terra i de les estrelles. 
Aquesta és la nostra esquizofrènia. 

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.
El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera.
El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra.
Som fills d’una meuca i d’un pirata.

CR11

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes. 

Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat. 

Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions. 

Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res. 

Què pots fer? 

La resposta és dins el cor.

CR10

No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.

CR9

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

CR8

Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament. 

La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més. 

Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final. 

Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat. 

#FREEDOMFORCATALONIA

CR7

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me... 

En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos... 

Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques...

M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida. 

Comprenc els que agafen el camí de l’exili... 

M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots. 

Seré independentista fins al darrer batec. 

CR6

La destrucció de la classe mitjana de resultes de l’avarícia inesgotable dels rics (un 1% que posseeix el 50% de la riquesa mundial), ens portarà a una situació social insostenible.  

Què penseu que faran, els milions de persones a l’atur, sense recursos, perquè els robots o els esclaus xinesos els han furtat la seva feina? 

Si afegim la fallida d’un sistema de pensions insostenible... Què penseu que faran, els milions de pensionistes?

Expliqueu-me: què coi faran els rics per a protegir-se? Repressió policial? Guerres? Extermini en massa (fent veure que són catàstrofes naturals o virus de laboratori)? Què coi faran els rics, idiotes i suïcides? Viure en búnquers? Colonitzar Mart?

La criminalitat galopant d’alguns països com Brasil hauria de servir com a contraexemple. Aquest és el camí que voleu?

No hi pot haver pau sense justícia. I no anem bé. O es reparteix millor el pastís o passarem gana tots. Tots, inclosos els rics... 

Hi ha dies que desitjo l’extinció de la meva espècie. Cada dia ens hi acostem una mica més... 

Després miro el mar, el sol, les muntanyes... I penso: tot això continuarà sense nosaltres..... 

CR5

La tramuntana bufa sense contemplacions. Escoltes la seva poderosa força i penses: vam inventar la manera de sentir-nos protegits de la intempèrie... Ho anomenem “civilització” i està feta de construccions i costums, de ciutats i de llibres, de lleis i de ficcions. 

La tramuntana bufa i el pescador no surt del port. Dins el llit, sota el nòrdic, tothom és valent, tothom fa revolucions. 

La “civilització” trontolla cada vegada que un refugiat s’ofega al mar o que un nen mor esclafat per les runes d’un bombardeig. Trontolla cada vegada que em crides i m’insultes i m’empresones injustament. Trontolla cada vegada que em mires amb odi o menyspreu perquè sóc diferent. Sí, sóc diferent, molt diferent. Divergent molt poc convergent. Dissident. 

La tramuntana bufa sense contemplacions. Ella no en sap res, de les nostres ridiculeses. 

CR4

Aquella impressió que sempre has corregut massa, que anaves més de pressa que els altres, que no has tingut paciència per esperar-los i els has deixat enrere, abandonats a la seva sort...

D’on surt tanta energia? La “fase maníaca” té això: eufòria, excitació, entusiasme, hiperactivitat, exageració, descontrol... El cervell passat de voltes, forçant la màquina, aixecant el vol... 

De vegades t’atures. T’asseus. Mires el mar. Ets conscient de la respiració. Badalles. La tramuntana empeny els núvols...

El secret està en canalitzar l’energia. 

Que no et puguin seguir no significa que la teva direcció sigui la bona. Pots fer cinquanta voltes al món i descobrir que no calia fer-les. 

Aquella impressió que sempre has corregut massa. No seràs més jove si t’afaites la barba. 

CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

CR2

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua... 

La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant.

Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa... 

Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’horitzó, si no engipona versos... 

Després em vaig enamorar de la Cala Canadell i d’una altra empordanesa. Sóc molt enamoradís. Aquell va ser un amor aristotèlic, gens literari... (deixem-ho aquí)

Sempre enyorem allò que no va poder ser, allò que no vam tenir coratge de perpetrar...

La Tamariua m’ha recordat a tu, Nineta. Ets feliç? 

CR1

Floreixen les mimoses i ejaculen els pins. El groc és el color que enceta la primavera. El pol.len s’enlaira amb l’empenta de la garbinada. 

La mar és blava, molt blava, quan les ullades de sol li esbandeixen la cara. 

La gata em rep amb incredulitat. El pit-roig s’amaga rere l’olivera.

Sempre tornaré aquí. Aquí vaig renéixer i aquí moriré.

Lleida

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a tirar les cartes. Som dimarts 13 i no val a badar. No tinc paper, no fumo. El sol vol sortir tímidament. La ciutat llunyana de la infantesa em reconeix quan passo pel seus carrers antics i costeruts. Vinc de molt lluny, de l’altra banda del món. No tinc pressa. Em cal un dia de descans. Un i prou. La truita de calçots de la mare. Les aumelles torrades del pare. El caliu de l’abraçada. Fill, t’has aprimat. La família és un gran invent, però si vols ser tu mateix te n’has de saber allunyar. El meu únic orgull és ser autosuficient. 

Les bruixes del carrer La Palma (també hi ha bagasses que fan la competència a les del carrer Cavallers) s’afanyen a vendre espelmes i encensos. La ciutat del Segre no ha canviat tant. Qui no fa cara de pagès fa cara de jueu. Encara queden estelades als balcons. Sudaques i negritos amb la mirada perduda. Encara em surt el brasiler quan parlo... Tudo bem? 

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a esbrinar els secrets dels clients. No, no penso confessar-vos els meus pecats. Sóc innocent com un nadó acabat de néixer. Si vaig sobreviure a les mulates baianes, és que sóc omnipotent i immortal. Els déus m’envegen. No, no penso confessar. 

Lleida és l’arrel entre la boira, aquell bressol fred... 

El carrer de l’Ereta ja no existeix. Aquí va néixer mon pare.

Les riallades de les bruixes em glacen el cor. 

Anem. 

Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Rio de Janeiro 2

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.  

Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït. 

He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges. 

M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i ballar, sense deixar de somriure. Una paixão que s’encomana. 

Sumant els tres viatges, hauré estat un total de 5 mesos al Brasil, uns 150 dies. És el país del món on més temps he estat, fora del meu. Em sento, doncs, abrasileirado. 

M’acomiado des d’aquesta cidade maravilhosa, que no està passant bons moments. 

Plou a Rio. Ploc també jo amb saudades anticipades. Trobaré a faltar l’aigua del coco verd, l’açaí amb granola i banana, la farofa, la xocolata Kopenhagen... Però sobretot enyoraré la calidesa, l’abraçada, la vibració elevada... Saudades humanes, incommensurables. 

Plou a Rio. Ploc també jo. Són llàgrimes d’agraïment. És una pluja de benediccions. Incommensurables.