CR13

No se’n va l’hivern ni la tristesa oceànica dels cors magolats pels cops de porra fa mig any. Fa sis mesos vam ser estomacats per votar. La violència dels cossos de seguretat de l’estat contra les persones indefenses que només volíem votar. El delicte de votar. La rebel·lió sediciosa de les paperetes i les urnes. El perill de l’exercici de la democràcia. L’estat té el monopoli de la violència per tal de perpetuar les lleis que protegeixen els poderosos contra el poble. Els lladres i el corruptes sempre guanyen. La banca sempre guanya i, si perd, és rescatada. Fa sis mesos. No ho oblidarem mai.

CR11

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes. 

Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat. 

Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions. 

Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res. 

Què pots fer? 

La resposta és dins el cor.

CR9

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

Sampa 9

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria...

Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social. 

La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables. 

Aquest és el costat fosc del país del carnaval, les mulates i el futbol (els tres tòpics més suats). Clar, estem parlant d’un país-continent tan gran com tota Europa o com 17 espanyes. 

Només dir que la meitat de la població encara no disposa de clavegueram (esgoto) o que l’aigua del pous acostuma a estar contaminada. Si afegim que els diners públics que haurien de destinar-se a coses bàsiques (sanejament, sanitat, educació) desapareixen per l’aigüera de la corrupció sistèmica en mans dels lobbies polítics (roubalheira) amb la complicitat del sistema judicial... el quadre que resulta és ben esfereïdor. Però el mateix passa a Mèxic —per citar el darrer país que vaig visitar, o a Espanya... 

Brasil pateix de gegantisme i d’incompetència. Les coses es gestionen millor quan són petites, sempre que estiguin en mans de persones qualificades i honestes. 

Els predios, condominios i fazendas dels rics, protegits per tanques, filferros punxeguts, càmeres i vigilants, són búnquers blindats que no aconsegueixen amagar la realitat exterior. Pots viure dins la teva bombolla en un 15è pis d’un gratacels amb vistes a la misèria de les faveles. Has tingut sort. T’ha tocat la banda bonica. Parabéns! 

Si demà et foten un tret pel carrer o (mal menor) et roben la cartera, recorda que només ets un número a l’estadística. Com tu, n’hi haurà hagut 200 o 2.000 que aquell dia van tenir mala sort. En pau descansis. Amén.

Criminalitat, subdesenvolupament, corrupció, injustícia social... Un còctel molt carnestolenc. Brasil. Una bomba de rellotgeria amb el countdown en marxa...

Salvatge

En mi hi ha el salvatge, la bèstia que brama mentre s'escapa, el llop que udola els plenilunis, el pell roja que rapa cranis, el porc que llaura els camins amb els ullals, l'àliga que sobrevola els espadats, la serp que es recargola entre les cames, l'escorpí que clava el fibló, el tauró que t'esqueixa el braç, el palestí que s'autoimmola, el boig que riu com un boig i la puta que xucla com una puta. En mi hi ha el salvatge. En tu també. Deixa d'enganyar-te!

Dromomania

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.

He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

Cui prodest

Avui comença el mes de juny. Deixeu-me aprofitar la calma dominical per a fer unes reflexions a l'entorn del que ha succeït a BNA aquesta darrera setmana tràgica de maig. 

Fa sis mesos, l'exdiputat imputat ciutadà Cañas va profetitzar que ens muntaria un "Ulster que os vais a cagar". L'Ulster ja ha arribat mitjançant una decisió inexplicable de l'alcalde convergent Trias i la inestimable col·laboració dels "antisistema-okupes". La paradoxa inicial consisteix en aquesta sospitosa sintonia entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra per tal de perjudicar els interessos de Catalunya. Perquè, no ens enganyem, la clau per entendre el que està passant és preguntar-se qui se'n beneficia (Cui prodest). La resposta a aquest interrogant ens ajudarà a esbrinar els fets i els objectius.

L'anomenat "Procés" (fa 100 anys que un jueu de Praga escrivia una obra titulada així, que potser ens convindria rellegir per tal de dilucidar els esdeveniments kafkians que ens han "caigut" a sobre) anava la mar de bé: la premsa internacional en parlava a bastament, totes ens ponien, el guió de l'ANC se seguia de forma impecablement pacífica i democràtica. Tot flors i violes fins a l'endemà de les eleccions europees. Els resultats del 25M van encendre totes les alarmes i es va activar un dels plans preparats pels serveis d'intel·ligència espanyols. Els tímids intents de promoure la violència a Catalunya (plantofada navarresa, crema de bandera espanyola a Terrassa, etc.) havien fracassat fins al punt de resultar irrisoris. Calia fer-la més grossa. Tot estava previst i era una qüestió de temps.   

Fins ara, els turistes em preguntaven sobre el tema de la independència i jo, amable i didàctic, els en feia deu cèntims. Aquest matí, un turista m'ha preguntat: Què està passant a BNA? Aleshores m'he adonat que l'objectiu de l'enemic havia reeixit. Miro els diaris internacionals, i els espais que abans s'omplien parlant del Procés ara són okupats pels avalots que pateixen els carrers de BNA. El mateix val per a les converses, tertúlies televisives o radiofòniques. És a dir, la cortina de fum de la violència ha tapat la llum diàfana del Procés. Aparentment, una cosa no té res a veure amb l'altra, atès que els okupes incendiaris no branden cap estelada, però no badeu, amics, no badeu. Anem amb el lliri a la mà i fem volar coloms massa de pressa. Diem blat abans d'hora i no som conscients que l'enemic no dubtarà a emprar els mètodes més sibil·lins i abjectes per tal de fer-nos encallar. Espanya es juga la supervivència econòmica.

Aprofitant l'avinentesa, les forces d'ocupació de l'estat han pres posicions a casa nostra. En el memorial que el Conde-Duque d'Olivares va escriure per a Felip IV (aviat tindrem Felip VI), diu: 

"Hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente..."

La gente que han metido són aquests: 1 - 2 - 3  Amb quin permís? Amb l'excusa de protegir a qui? Continuaran els avalots? Hi haurà més kale borroka? Seguiran desprestigiant els Mossos? Suspendran l'autonomia? A qui beneficia tot plegat? No cal tenir cap màster per a saber la resposta. A qui perjudica? Al Procés. Si la paraula VIOLÈNCIA queda associada a BNA i, de retruc, a Catalunya, cagada l'habemus. El món rebutja això. Em temo que el CNI està fent bé la seva feina, i el més calent és a l'aigüera. Abans del 11S la troca s'embolicarà i arribarem al 9N amb els pixats al ventre... Tot són "provocacions" gens innocents. Forces d'ocupació, violència de falsa ensenya, emmascarats sense identificar... Fa tanta pudor que es torna irrespirable. Els interessa emmerdar-ho encara més. Que hi hagi sang i morts. Llavors, l'estat podrà actuar per a "defensar-nos"... Pilleu? 

M'aturo aquí, que fa bon dia i vull menjar cireres Summit a Ceret. Espero que la tramuntaneta no vagi a més.

     

La revolta dels estels

Cada dia que passa està més clar que tenen por i que faran mans i mànigues per a obstruir el procés d'alliberament nacional. Alguns dels mètodes que empren són ben obtusos, com ara provocacions violentes o gens subtils prolegòmens de bandera falsa. S'ha de ser molt obtús i molt ceporro per agredir un català amedrentándolo amb insults i garrotades. No coneixen la proverbial tossuderia polaca. Han anat a picar ferro colat justament amb el fill de l'amo del restaurant Can Rafa de Cadaqués, propietari del celler Martín Faixó... Jo també sóc un català de merda i un catalufo (com em deien de buen rollo alguns alumnes quan els feia les classes en català). I com jo, en som cada dia més, pacífics i democràtics, of course.

Vivim la revolta dels estels (#larevoltadelsestels). Si el problema són les estelades, doncs estel·lem-ho tot de dalt a baix: balcó, cotxe roba, bambes, gorra, calces, calçotets, pijama... Estel·lem-nos de cap a peus a totes hores, estel·lem el món sencer... Veuran estels a la sopa i quan dormin, estels-malsons...

Vivim La Revolta dels Estels i no ens aturaran maldestrament. Tenen por i pocs arguments. La força bruta (o la força de la llei) res no pot fer davant la voluntat intrèpida d'un poble que lluita (pacíficament i democràtica, of course) per la seva independència.

Ladran, luego cabalgamos. Guau, guau, guaiiiiii

#larevoltadelsestels

Fem via!

Bandera falsa

L'única manera que té l'estat espanyol d'aturar la independència de CAT és provocant la violència. Hi haurà operacions de bandera falsa...
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

http://t.co/nRrH4OJVz7 Atemptats, violència, sang... Atribuïbles a l'ANC i als independentistes. El CNI ja hi treballa....
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

Girauta y la ANC: http://t.co/mVSEmSoUvn "Carme Forcadell serà la responsable de tota la violència a Catalunya" (Girauta) Pilleu?
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

He perpetrat aquestes tres piulades a data 16 de març de 2014 i ara en vull deixar constància en forma de post tot ampliant la meva intuïció. 

Les operacions de falsa ensenya (False Flag) són una clàssic al qual estan molt avesats els serveis d'intel·ligència. També s'anomenen Operacions negres (Black Ops). A aquestes altures, està clar que l'estat espanyol està perdent la partida (sobretot a nivell internacional), atès que el nostre capteniment és escrupolosament pacífic i democràtic. Per tal de capgirar la truita, ha de fer alguna cosa prou espectacular i eficient. Queden pocs mesos: Diada 11-9-14, consulta 9-11-14 i Sant Jordi 23-4-15. Aquest és el tempo en el qual es decidirà l'escac i mat final.

Quan Girauta diu: "La Sr. Forcadell és una colpista i serà la responsable de tot allò que pugui passar a Catalunya en termes de violència" ja tenim la pista a seguir... La clau està en el "serà" (futur). Els 300 agents del CNI que treballen per aturar el procés d'independència de Catalunya saben que només hi ha una possibilitat factible: Generar un Ulster, un escenari de crispació i enfrontament, promovent la "fractura social" o la guerra civil... 

Hi haurà una violència creixent en forma d'actes d'agressió a coses i persones, atemptats (de bandera falsa) atribuïbles a l'ANC i/o als independentistes. No els queda una altre camí que mostrar imatges cruentes de l'independentisme català, que apareguin als mitjans d'arreu del món. Si aconsegueixen identificar independentisme català = terrorisme, aleshores guanyaran. Com s'ho faran, si els catalans som gent de pau i anem en la línia totalment contrària? Temps al temps. No van matar Kennedy? No van tombar les Torres Bessones? No van fer volar els trens a Atocha? Què no seran capaços d'empescar-se a casa nostra?

M'agradaria equivocar-me. De debò. Però em temo que els trets van per aquí.

Què hem de fer nosaltres? Continuar de forma impecable el nostre camí cap a la llibertat. Entomar el joc brut, desemmascarant-lo. La propaganda i la mentida, la manipulació dels mitjans, la violència d'estat i qualsevol altre mètode abjecte no ens han de fer enrere. Romandre units i ferms. La victòria és nostra si no reculem. 

Visca Catalunya Lliure!

Preparatius (Alícia Sánchez-Camacho se sent amenaçada)
Exemple 1 (amenaça de bomba a La Razón i l'ABC)
Exemple 2 (agressió a Pere Navarro)
Exemple 3 (bandera espanyola cremada a Terrassa)

T-16

Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

Llegeix tota la sèrie T

Et faré la pell

Si teniu nassos de veure sencer aquest video, us felicito, o millor dit: us planyo. Jo no he pogut.

Primera guàrdia de pati

Les onze. Hora de l'esbarjo. Em toca guàrdia de pati. Em poso a passejar tranquil·lament entre els alumnes. Esmorzen, xerren... Pujo al pati de dalt. N'hi ha que juguen a bàsquet, altres xuten la pilota. A la cantonada esquerra, al final de tot, veig una aglomeració de gent. Reconec algunes cares. Estan arrencant els plomalls de gineri (Cortaderia selloana) i després els utilitzen per emprenyar els companys. De sobte, veig que dos alumnes de tercer comencen a barallar-se. Cridòria general. La resta s'aplega al voltant dels contendents i els encoratja. Primer penso que la cosa no té gaire importància, però observo atònit que els cops de puny són cada cop més decidits i que la batussa creix en violència... Crido els seus noms sense èxit. Segueixen encegats en els pinyacs. Cauen a terra, es tornen a aixecar. Corro a separar-los, però no em veuen, no em deixen... He de fer molta força per a desaferrar-los. Al final, ho aconsegueixo. La cara d'un està prou contusionada. El colze de l'altre encetat. Té gotes de sang a la samarreta. Acompanyeu-me a direcció, xavals. La cap d'estudis els agafa. Escric els corresponents comunicats. Explico la pel·lícula al director. Deixo els comunicats a la gaveta dels respectius tutors. Sona la sirena de l'esbarjo. Primera guàrdia de pati.

Cosas veredes...

Como me echaste el capote en forma de cita-enlace, lo cojo, aunque la tauromaquia nos sea mi fuerte y abomine de carnicerías atávicas disfrazadas de "fiesta nacional".

Tú sabes mejor que nadie que eso que se denomina "España" es una entelequia poco sostenible, por no decir inviable. Se gestó a fuer de violencias extremas y se mantiene por la fuerza cerril del dogmatismo constitucionalista, absurdo de todas todas en un siglo XXI que alardea de democracia.

Yo hablaré (en mi defectuoso castellano) por lo que me toca más de cerca; y te digo que no habrá que esperar al lejano 2014 para ver cosas que ahora algunos suponen inconcebibles. Catalunya camina firme hacia su libertad definitiva. España se lo ha ganado a pulso en las últimas décadas. No se puede ordeñar la vaca día y noche sin darle de comer de tanto en tanto. La vaca, al final, anoréxica perdida, se rebela. Hay que ser cazurro para llevar las cosas hasta ese extremo. En Catalunya ya hace tiempo que sabemos que PP y PSOE son lo mismo, que da lo mismo quien gobierne en Madrid porque lo más parecido a un español(ista) de derechas es un español(ista) de izquierdas. Se nos acabó la paciencia. Para más INRI tenemos que aguantar el iletrado de Montilla, alabardero zapateril, que da vergüenza ajena como President. Eso colma el vaso.

Cosas veredes, Quinyo... Estáte alerta. La marejada catalana hace días que se mueve en la red...

Cfr. JPQ

Disbarats

El problema no és que un tarat irrompi en una escola disparant a tort i a dret; el problema és que el país en el qual han ocorregut aquests fets va irrompre fa quatre anys en un altre país fent el mateix... i el disbarat no s'atura.

El cel és una mentida

El cel és una mentida de núvols esqueixats. El capvespre s'esmuny entre els turons. He començat a comprendre la solitud. He començat a acceptar que no cal fer cap esforç. Qualsevol acció humana és una violència contra la realitat. Millor no fer res. Millor no esperar. Demà serà més o menys igual. El mateix cel. Els mateixos turons. La mateixa solitud. Les mateixes paraules talment miratges que ens entretenen mentre s'acosta la mort. Deixaré que la nit em travessi el cor. Demà com avui. Sense tu. Sense mi. Sense déus. Sense mots. El cel és una mentida d'estels minúsculs. El sol s'acomiada més vermell que mai. Escolta la guitarra...

There is no pain you are receding
A distant ship, smoke on the horizon.
You are only coming through in waves.

Terrorisme

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar.

Al tigre no hay que acariciarle (Iñaki Anasagasti)

En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme.

Islamofòbia?

(04.02.06) Em pregunto què pensaria Kierkegaard
(07.02.06) És probable que la reacció...
(24.03.06) Tinc classe d'alternativa a la religió
(24.05.06) Sóc a l'aula AV2
(14.06.06) Última classe
(03.09.06) Cap de setmana hospitalari
(17.09.06) La mitja lluna s'acosta
(19.09.06) El paràgraf de la discòrdia
(26.09.06) Jo no tinc por
(29.09.06) Amb Robert Redeker
(30.09.06) Cronologia bàsica (actualitzada)
(02.10.06) La ràbia i l'orgull
(05.10.06) Conspiracions
(07.10.06) Desvelament
(08.10.06) Hans Bellmer censurat
(09.10.06) Περιμένοντας τους βαρβάρους
(09.12.06) Vic medieval
(03.07.07) Al-Qaida is fucking us
(04.10.07) La problemàtica del vel
(18.09.09) Al-Leridi
(18.12.09) Penúltim divendres de l'any
 (.....)
(07-01-15) Je suis Charlie

By El Listo

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.

Més sobre la descatalanització de Catalunya

Dades objectives:

1- Tocant a la llengua materna dels catalans:

Un 49,7% dels enquestats reconeix tenir el castellà com a llengua materna, mentre que un 43% té la llengua catalana. D'altra banda, un 5,4% declara que té totes dues llengües iguals, mentre que només un 1,3 no té cap d'aquests dos idiomes com a llengua materna i es decanta per un altre.

2- Tocant a què parlen els nostres alumnes a l'hora del pati:

L'ús del castellà era del 62,5%, contra el 32,6% del català, amb notables excepcions segons l'ambient sociolingüístic de cada centre; i generalment la "fidelitat" lingüística era/és molt més alta en els castellanoparlants. Les altres llengües tenien una importància "anecdòtica" (amb només un 2% d'estrangers a l'escola; ara són el 8,12%). La força del castellà continuarà igual, perquè aleshores la immigració del Magrib representava el 43,7%, i el de l'Amèrica Llatina el 23%, però ara representen el 27,7% i el 46,7%, respectivament, cosa que planteja un futur difícil.

3- Tocant a la política: Montilla

Llengua materna = passat
Llengua del pati= futur
Llengua dels votants: vid. el proper 1 de novembre

¿Cal comentar res més?

Altres posts on he parlat de la descatalanització: 1, 2, 3

--------------------------------------------

Todo buen escritor tiene el deber de ser incómodo. Toda buena literatura es por definición irreverente y subversiva. La complacencia, el deseo de aceptación, el miedo, son los peores enemigos de todo buen escritor. Incordia y acertará

--------------------------------------------

"La difusió de la fe mitjançant la violència és quelcom irracional" -diu el Sant Pare, però (deixant de banda les croades i la Inquisició) jo li demanaria: ¿No és la fe una violència contra la raó? ¿No cal violentar la raó per tal de creure? ¿No és la fe el que és realment irracional?

El contrari de la violència...

El contrari de la violència és la tendresa. Surt més a compte seduir que violar. Paraules-tret. Paraules-vaselina. L'estratègia dels desigs insatisfets. El càlcul de les probabilitats factibles. Seduir tendrament amb les paraules. El súmmum del poder.