Teaching

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 

Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.

El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

T-90

Retira't dins de tu mateix, viu amagat, aconsellava Epicur. L'autarquia és l'únic camí per assolir l'ataràxia. S'és autàrquic quan es necessita només l'elemental, per això cal un cert aïllament, una gestió de les necessitats i dels desigs. Busca només els plaers naturals i necessaris, evitant el dolor i les coses supèrflues. El veritable plaer és espiritual. Modera les passions. Rebutja les dependències. Exorcitza totes les pors. Fuig de la política. L'individualisme és la forma de vida més plaent. No has de ser causa ni conseqüència de res. No has de manar ni obeir ningú. Segueix la naturalesa i el cos, que són savis de mena. Acaça l'instant i gaudeix-lo, perquè no tens res més.

Ell recorda amb certa nostàlgia l'època en la qual explicava aquests conceptes als adolescents. Teories arcaiques que omplien la pissarra, relliscant pels cervells immadurs dels alumnes. Ara que ho viu, ara que ja no són meres paraules escrites en un llibre, sinó el seu dia a dia indefugible, s'adona que el vell Epicur tenia raó.

El moment en el qual la boira s'esvaeix és el més embruixador del dia. És tornar a veure el llac i reviure, tornar a veure els cims i sentir que encara hi ha molt camí per endavant.

Llegeix tota la sèrie T

Mawidahue (lugar entre los cerros)

Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta” -escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir” -escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.

(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)

Mas de lo mismo

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

AraPonent.cat

"Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que són les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada."

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

Ciutadania

Claustre, reunió de caps de departament, curs de formació, reunió de departament, reunió d'equip docent, reunió de tutors, distribució de llibres, reunió de la comissió de qualitat, sessió de formació, reunió de professorat amb guàrdies de pati, treball personal, acollida d'alumnes, conferència inaugural, classes amb horari normal...

Se'ls podrà donar el títol de l'ESO encara que tinguin tres assignatures suspeses. Dessmond és massa benèvol en les seves valoracions. No es tracta d'una crisi, sinó d'una cosa pitjor.

Anit, mentre contemplava astorat el primer capítol de la nova temporada de la sèrie Física o química, (que és la sèrie que no es perd ma filla i que, com ella, segueixen tots els meus alumnes), rumiava... Hem anat massa lluny. On són els límits.? No, la culpa no és de Nietzsche. Els guionistes d'aquesta sèrie i els cafres que l'emeten -cercant només els índexs d'audiència- haurien d'estar a la presó per fer apologia de... de TOT.

Enguany em tocarà donar una nova matèria a 3r. i 4t. d'ESO: Ciutadania. I la filosofia de 1r. de BTX ha perdut una hora per dir-se ara Filosofia i ciutadania. Ciutada... què?

L'estiu arriba sempre

Dinar de departament al restaurant Agua. Impressionant la fotografia que hi ha penjada a l'entrada. Impressionant la paella amb carxofes, gambes i calamar feta al carbó. Acomiadem la Pilar, una companya que ens deixa. Li escric aquestes ratlles...

L’estiu arriba sempre amb el perfum de les magnòlies i de la pólvora de Sant Joan. Les aules es buiden. El pati és un desert. Retorna el silenci. Records, mil records que omplen els passadissos. Mil exàmens que s’amunteguen als calaixos. Mil mirades adolescents que ara miraran el mar en comptes de la pissarra. L’estiu arriba sempre amb la ressaca de les hores tacades de guix. Mil lliçons repetides.

La vida arriba sempre amb el neguit del futur, de no saber què passarà demà. Pel camí trobes gent, persones que t’acompanyen. Alguns vénen de sobte i se’n van de seguida; altres continuen al teu costat mentre passen els anys... Són aquestes persones que hem conegut les que ens han ajudat a créixer. Totes i cadascuna, perquè cada persona ens ajuda a veure el món d’una altra manera, perquè cada ésser humà és únic i irrepetible.

Gràcies, Pilar, per ser com ets i per haver estat una excel·lent companya. Facis el que facis i estiguis on estiguis, et desitgem el millor. Que la vida et regali molts estius i que el teu camí sigui venturós. El departament de Socials del Gallecs sempre serà el teu departament. No t’oblidis de nosaltres.

De tot cor

La platja és plena de gent. La tarda avança amb parsimònia atemporal. La lluna plena irromp per l'horitzó...

Aules buides

Aules buides. Només resten alguns alumnes que recuperen assignatures. Esmaperduts. Molts professors de viatge de fi de curs. Itàlia. Costa Brava. Reunions. L'últim claustre serà el dia 31. El curs vinent tindré una hora menys de Filosofia a 1r. BTX i un llibre nou. Estiu. Un cel sense núvols. Dinar de departament aquest divendres a la vora del mar. Fins al setembre no tornaré a corregir. Ja tinc els bitllets d'avió per a l'agost. Anirem a una illa. Tot és massa perfecte. No em mereixo aquesta vida.

Ara fa un any

Conclusions PAU_08

Exàmens corregits! De tots els anys que porto fent de corrector de la selectivitat, cap no havia estat tan desastrós com aquest; i mira que les dues opcions eren ben fàcils. Val a dir que tenia alumnes de dos tribunals i de 6 centres diferents (públics i privats), a més dels que es presentaven per llliure o provenien del batxillerat internacional. Les meves conclusions, per tant, no són representatives de la totalitat dels alumnes que han fet la selectivitat enguany. Aquí van:

1. Cada any el nivell és més baix. La Generació ESO avança fent estralls.
2. Mai no m'havia trobat tants exàmens escrits en castellà. Esto es España.
   
3. Els alumnes cada cop escriuen menys i pitjor. Restrenyiment mental.
   
4. És l'any que m'he trobat més faltes d'ortografia i més exorbitants.
5. Cada vegada és més difícil posar una nota per sobre del 7 (comptades excepcions).
6. La mitjana global de suspesos és exagerada (i jo acostumo a ser un corrector benèvol).
7. Regna la més esborronadora de les mediocritats. Es lo que hay.
   
8. Tenim mala peça al teler. El futur del país penja d'aquest fil...
   

A continuació us transcric algunes "perles" impagables:

• "Descartes se patilla la existencia de Dios, es un as bajo la manga, es jugar sucio la manera en que prueba su existencia."
• "Dios es la felicidad suprema. Yo soy feliz, luego Dios existe."
• "Así que, yo creo que sí se puede descubrir racionalmente la existencia de Dios, pero no podemos descubrir, mediante la razón de dónde proviene Dios, ya que son temas superiores a nuestra razón."
• "Porque Descartes era racional y los racionalistas se basan en la razón."
  

Primer matí de selectivitat
Humor llatí
PAU_07
PAU_06

Poema multilingüe

La diada de Sant Jordi els meus alumnes de batxillerat de l'IES Gallecs de Mollet del Vallès van recitar el poema "Amb el temps" en sis llengües diferents...

Toni Ibañez on Vimeo.

1r. BTX IES Gallecs - Cotlliure (9.4.08)

Noemi
Jasmin
Dani
Vicky
Patri
Iván
Sara
Anna
Alba

Premi Machado - Canal Mollet TV (4.3.08)

ENTRELLUM VIDEOBLOG

Anar per lliure

És el problema d'anar per lliure. Ni institucionalismes ni capelletes ni gregarismes. No seguir cap consigna ni cap prejudici ni cap tòpic. Escriure el que vols i quedar-te tan ample. La meva remuneració són les vostres visites. Escric perquè vull que el meus lectors siguin més lliures. Trobareu les meves paraules entre llums i ombres, absolutament contingents. M'espera una santa setmana de vacances...

[Porto 3 dies sense poder accedir al hotmail des de casa]

Primer dilluns de març

Abans de dinar camino un parell d'horetes per la muntanya. Cullo espàrrecs. Veig les primeres roselles.

Per dinar menjo els espàrrecs que he collit.

Després de dinar començo a llegir els 62 originals que han estat presentats al IV Premi Vallromanes de Poesia. Constato que enguany hi ha nivell. La gent vol ser publicada.

La Laura, locutora de Ràdio Arrels de Perpinyà, em fa una entrevista telefònica.

Repasso una estona els fotologs dels alumnes... (digueu-me xafarder)

El cel s'ha ennuvolat de sobte.

A hores d'ara, segurament, Josep Pla escriuria un blog

Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien?

¿Som el que escrivim o escrivim el que som?

Us ho prometo: algun dia deixaré de parlar de mi.

Taula rodona “Machado: maestro de maestros”

I Congreso de profesores-escritores
"Antonio Machado. El profesor escribe"

Cotlliure 22.2.08

[Els números entre parèntesi corresponen a les pàgines del Juan de Mairena
de Machado segons l'edició de l'any 1986 d'Alianza Editorial]

“Lo que no es autobiografia es plagio”

Remontémonos al año 1989. Un año glorioso en el cual me casé, gané las oposiciones y leí el Juan de Mairena de Machado. Tenía a la sazón 25 años. Llevo 19 años profesando la filosofía en centros públicos de enseñanza secundaria del área metropolitana de Barcelona. Machado se licenció en filosofía a los 43 años. Yo, a los 43, me acabo de licenciar en poesía.

Juan de Mairena, un libro extraño, a medio camino entre los aforismos nietzscheanos y los desasosiegos pessoanos. Nietzsche, además de profesor en Basilea y filósofo antimetafísico, también era poeta. Firmaba sus poemas con el heterónimo de Vogelfrei (pájaro libre). Mairena decía: “yo soy un mero aprendiz de ruiseñor que quisiera ser metafísico”. Pessoa también tuvo su Abel Martín. Él lo llamó Alberto Caeiro. El Barón de Teive -heterónimo suicida de Pessoa- escribió un libro titulado La educación del estoico: “Não ensines nada, pois ainda tens tudo que aprender”. Mairena dice: “Vosotros sabéis que yo no pretendo enseñaros nada y que sólo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes…” (253). Unamuno, otro profesor-filósofo, lo dijo evangélicamente: “procuro ejercer la quinceava obra de misericordia, esto es: despertar al dormido”. Machado coincide con el trágico rector de Salamanca: “tras el vivir y el soñar, está lo que más importa: despertar”.

Despertar. Desvelar la conciencia del alumno. Hacerlo dudar. Fomentar su libertad. Esa es nuestra tarea. “Nosotros queremos ser sofistas en el mejor sentido de la palabra.. queremos ser librepensadores”(179). Mairena me enseñó el amor con el humor, el sano escepticismo que “se limita a preguntar y no se asusta de las contradicciones” (47). Mairena me enseñó que “no es lo mismo pensar que haber leído” (111) y que, en lugar de empuñar espadas o crucifijos, es mucho mejor hablar “siempre con las manos en los bolsillos” (196).

Dirigiéndose a los alumnos, les dice: “Yo os pido un poco de amistad y ese mínimo de respeto que hace posible la convivencia entre personas durante algunas horas. Pero no me toméis demasiado en serio. Pensad que no siempre estoy yo seguro de lo que os digo… porque yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y arrepentimientos. Llevo conmigo un diablo… porque de mí sólo aprenderéis que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos” (92).

Empecé filosofando y acabé poetizando.

Tuve un profesor de latín, el Sr. Salas, que nos leía sus poemas en clase. Siempre decía: “Soy un poeta en camiseta”. Yo también leo mis poemas a los alumnos. A veces hasta me aplauden. Ayer un alumno de mi tutoría de 1º de bachillerato me dijo: “Tú eres un profe raro” (un friki). ¿Por qué? –le pregunté. Él no supo qué responder. Supongo que no hay muchos profes que les lean poemas en clase. Debe ser eso.

A medida que avanzaban los cursos me iba alejando cada vez más de la filosofía académica. “Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas” (57). Ya sabía que, desde Platón, la filosofía es un curioso género literario, pero –cosa todavía más curiosa- el discípulo de Sócrates quemó sus poemas al conocer al maestro y expulsó a los poetas de su República. Confieso que nunca fui platónico. Nietzscheano sí, a mucha honra. Era “el pensar poético” (178) el que me seducía, lejos de la lógica del sentido común. Zarathustra se lamenta: “Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss” (me avergüenzo de tener que ser todavía poeta). Otra contradicción nietzscheana. Yo no me avergüenzo en absoluto, incluso me siento orgulloso. Mairena otra vez: “Algún día se trocarán los papeles entre los poetas y los filósofos… y estarán frente a frente poeta y filósofo –nunca hostiles- y trabajando cada uno en lo que el otro deja” (225-226).

En mí se confunden el profesor y el escritor, el pensador y el poeta. Los alumnos te miran y ven en ti un hombre maduro que les da clases y escribe versos. Te observan e intentan comprenderte. En catalán hay un verbo precioso: emmirallar-se (espejarse, el mirall es el espejo). Els alumnes s’emmirallen en el profesor, se fijan en ti, se miran en ti, tú les devuelves el reflejo que andan buscando de sí mismos…

Mairena dice que “la poesía es el revés de la filosofía, o sea, el anverso del mundo, el mundo visto al derecho”. Filósofos y poetas trafican con las palabras. Las ideas son palabras cargadas de sentido. Los versos son palabras cargadas de belleza. Al fin y al cabo, el Logos, siempre el Logos, eso tan importante que permite la cultura y nos hace humanos.

A veces me planteo que me gustaría poder vivir de la literatura, dejar las clases y dedicarme full time a escribir. Luego pienso que no, que no sería bueno, que me perdería alguna cosa, el contacto humano con esta juventud…

Me voy haciendo a la idea… pasarán cursos y más cursos… y yo cada vez seré más viejo… y ellos siempre seguirán igual de jóvenes, como Dorian Grays que han pactado con Mefisto.

Me voy haciendo a la idea… habrá más clases y más poemas… a cada cual su destino…

Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador: 1 + 2
Somiar la tendresa

Vida internètica

Feliciteu-me. Avui faig 6 anys. Vaig néixer el dia 5 de febrer de 2002 quan vaig crear el meu primer compte hotmail. Aleshores no tenia ordinador personal. De fet, estava en contra dels ordinadors, em declarava tecnòfob (llegia Unabomber i Zerzan!!)

Va ser a la feina. Me'n recordo perfectament. Em va trair la curiositat. Els alumnes em van ajudar a fer les primeres passes. Em vaig asseure davant l'ordinador que hi ha a la sala de professors i vaig iniciar el camí de la perdició...

Sis anys després sóc un perfecte homo digitalis. No fumo ni bec ni vaig amb dones, però bloguejo addictivament...

Encara conservo aquell primer hotmail: ibis_tau@hotmail.com. De vegades l'obro per pura nostàlgia.

¿Què seria de mi si no l'hagués creat? Potser, a hores d'ara, seria Un Gran Escriptor, un escriptor de la mà tancada, seriós i respectat... Per contra, m'he de conformar amb aquest ciberdietarisme a rajaploma, aquesta grafomania digital tan provisional...

Sí, avui faig 6 anys. Encara sóc una criatura. Tinc tota la vida per endavant...

Xuletes

¿Sabeu què fem els profes quan enxampem un alumne amb una xuleta?

Ortografia sociata

Jutjar

El que més odio de la meva feina és haver de corregir exàmens; primer per la pèrdua de temps que suposa dedicar-se a una activitat que no t'aporta res i, segon, perquè posar notes implica traduir en una xifra el presumpte coneixement de l'alumne la qual cosa, per als que som de lletres, significa una veritable heretgia.

No m'agrada jutjar ni ser jutjat. Fa 20 anys que poso notes i fa 20 anys que em presento a premis literaris. N'he perdut desenes i també n'he guanyat alguns. Conec molt bé la decepció que se sent quan la teva obra és rebutjada. Els jurats emeten veredictes la responsabilitat dels quals és compartida per tots els membres del jurat.

Hi ha hagut 38 persones que no han estat escollides per al llibre catosfèric. Em consola pensar que la majoria són molt joves i tenen tota la vida per davant. Cal superar-se i fer-ho cada cop millor. No hi ha un altre camí.

Aigües tèrboles

Tres graus sota zero. La riera encatifada de fulles. Primera hora de classe. Aula AT5. Els faig comentar un text de Milan Kundera. L'escriptor txec afirma que la unitat del cos i l'ànima és una il·lusió lírica que la ciència ha dissipat. Una alumna em demana que li expliqui el concepte freudià de sublimació. Per exemple: si una professora no ha pogut tenir fills, tractarà els alumnes de forma maternal... Aquest matí no m'he afaitat. La vida és un riu d'aigües tèrboles.

[En castellano]

Auditories

Les auditories han arribat a l'escola pública. Enguany al meu institut estan auditant alguns professors i alguns departaments. Aquesta auditoria forma part del Projecte de Qualitat del centre. Al capdavall, es tracta d'aprovar el major número possible d'alumnes. Si aproven molts alumnes és que la qualitat del centre és bona. Tant se val com es comportin o si aprenen alguna cosa; n'hi ha prou amb aprovar-los per tal d'eliminar el fantasma del fracàs escolar. El meu dubte és què passarà amb els professors que no superin l'auditoria. També seran aprovats?

[En castellano]