Ser, estar, estimar

 

Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si escullo allò que em fa feliç, començant per la millor versió de mi; perquè hi ha molts Tonis, però n'hi ha un que és el més guai. Aquest és el que ha de prevaler. 

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

Cigonya dalt del fanal

Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia. Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop, mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió, van aprofitar-la. El sistema em va vomitar, incapacitar, estigmatitzar i jubilar. Ara estic fora i, en teoria, sóc inofensiu. Almenys ja no contamino ments adolescents amb les meves paranoies revolucionàries. A Sòcrates el van matar pel mateix. A mi m'han apartat, m'han retirat, m'han medicat i em paguen una pensió. Algun dia ho explicaré tot i tot, fil per randa, i us asseguro que tremolaran les estructures fonamentals de la humanitat. Mentrestant, escolto ploure i em bec una copeta de garnatxa.

Teaching

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 

Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.

El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

Només els fets

Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

No pensis

O penses o estimes. Pensar ens fa humans, però també és la nostra maledicció. El pensament és allò que ens separa dels altres. Si meditem deixem de pensar, creem un espai i un temps no discursiu que ens permet alliberar-nos de la tirania de les idees i de les paraules (= ombres). Meditar és fer el buit al pensament, fer fora l'ego perquè la llum del no-ser ens il·lumini. És una acció sense acció. L'amor no és lluita ni conflicte, sinó efusió, donació, benedicció, adoració. El pensament, en canvi, és límit. No pensis. Medita i estima. Estima i medita. 

Lo més important

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb el benentès que aconsegueixis connectar-te amb l'essència suprema i no no et penso dir com es fa ja t'ho faràs tu solet que servidor sap lo seu i lo meu no ha de servir-te per a tu no fotem que cadascú coneix les seves peces i les molles que li grinyolen i no cal generalitzar a tort i a dret ni donar consells campi qui pugui doncs però que et quedi clara clareta una cosa coseta o et connectes amb l'essència o has begut oli i vinagre i coca-cola esbravada que la vida és connexió profunda amb les arrels que ens nodreixen el yang amb el yin el sol amb la lluna etcètera sexualment parlant és prou evident quina és la manera mentre que en altres àmbits et deixo que reflexionis sobre la conveniència d'obrar d'acord amb el gran principi l'axioma de tots els axiomes segons el qual lo més important és encertar ara i aquí amb plena consciència i la resta és silenci mutis doncs

La verdadera felicidad es la conexión con el latido de la vida

Joan Garriga, El buen amor en la pareja, pàg. 27

El mite de la llibertat

La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats, no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim, percepcions subjectives.

L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida, vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, mentre que la llibertat absoluta (suposant que pogués existir) es reduiria a la pura vacuïtat, com el nirvana budista o la solitud de l'ermità. No podem viure només de mites. 

Pregunta't cada dia si et sents feliç. Esbrina quines són les causes de la teva felicitat o de la teva infelicitat. Mira si lo que penses, lo que sents i lo que fas flueixen harmònicament. Analitza quins són els entrebancs i, si pots, posa-hi remei. 

No soms lliures

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat, els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc a poc, els batecs del cor s'encalmen... 

L'endemà obres els ulls, mires el mirall i et preguntes: ¿Qui va ser el malparit que es va inventar l'absurda quimera de la llibertat? No soms lliures. Soms titelles que gesticulem damunt un escenari cada cop més enfangat. No soms lliures. Soms esclaus del l'ADN, els neurotransmissors, la gramàtica, la sintaxi i la climatologia. No soms lliures. Soms esclaus del sistema financer, la política i els mitjans de comunicació. No soms lliures. Soms esclaus de la matèria, les sensacions, les emocions, els pensaments, les ficcions i els somnis. Potser la mort ens alliberarà de tot plegat. O no. Qui sap.

Estona búdica

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Agraïment

Comiat

Penúltima nit a Terradets. Tot el dia amunt i avall carregant capses. Deixo la casa millor que la vaig trobar. La Landlady n'és conscient. Ara li costarà menys llogar-la. L'hort i el jardí fan goig. He pogut gaudir de les quatre estacions i em quedo amb la primavera. Marxo sense recança, sabent que el que vindrà serà millor. La casa que deixo està dins un bosc de roures davant el llac de Terradets. La nova casa on viuré (ben a prop del mar) està envoltada per una mimosa, una olivera i una palmera. La simbologia d'aquests arbres és un bon presagi. M'acomiado a poc a poc, sense pensar-hi gaire, escoltant la piuladissa dels ocells i els raucs de les granotes, contemplant les tonalitats del llac després de la posta, escombrant les escales, cremant el romaní sec que vaig collir florit fa un mes...

Dietari de Terradets

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

Llegeix tota la sèrie T

La teva veu

videopoesia

Fins a cert punt

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què. Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates.

Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint som àncores. Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història. Cors, llavis, flors, fotografies caducades. Insistim i fracassem, perquè tot és líquid, ni les premisses ni les conclusions són definitives. Tanta por a perdre, a canviar. Lleugers per a re-crear-nos cada dia. Lleugers per a volar més enllà de nosaltres. La bogeria del que sap que el món és una comèdia insostenible. No podem salvar-nos sense fugir del ramat.

Ho comprenc fins a cert punt, malgrat la medicació, malgrat l'insomni, malgrat la màscara amb la que provo de semblar mínimament humà. No et prenguis la molèstia indultar-me. Un cigne blanc, elegant, envoltat d'ànecs babaus. Ovella negra. Cigonyes que senyoregen sobre la ciutat. L'altivesa pètria dels moais. Accepto que puguis somiar un futur sense soledat, un demà ple d'abraçades, una mirada que et retorni cada nit l'esperança. Tothom ho fa. Hi ha somriures que maten, punyals com pètals de rosa que travessen la pell i la carn. Només serveixo per a escriure poemes i per a fer felices les dones al catre. Fora del llit totes m'acaben plorant. Quina inutilitat d'home. Mentre els altres guanyen diners i són respectables.

Ho comprenc fins a cert punt, però no em resigno a ser l'ase dels cops ni la riota de la gentalla. De vegades penso que no hauria de dissimular aquesta debilitat. O fas el ridícul o fas llàstima. Tots els llibres de filosofia que he llegit (uns centenars) han servit perquè desconfiï de les idees les quals no són res més que paraules carregades de fum. Almenys la poesia depura les paraules, les deixa en la seva estricta aparença estètica. Massa pensament corseca el gaudi immediat de la vida. Massa sentiment també. Allò que ens fa humans és allò que ens fa infeliços. No és una paradoxa, sinó una putada. Què fem, doncs? Com deien els Beatles: Let it be. Deixem-ho estar.

Va de pintades

Fa dies que col·lecciono pintades. Les guardo en un àlbum de fotos del Facebook. Quan en veig una d'interessant, de seguida la fotografio, perquè les solen esborrar ràpid. La majoria són de caire polític, però sovint te'n trobes algunes en les quals no manca la crítica social. Us en deixo unes quantes. L'última és una pintada "amorosa" que ha generat uns quants comentaris que també us adjunto...

Al principi de l'eix comercial

A la sortida d'una discoteca

A la façana del McDonald's

Al barri de Balàfia

Joan Dalmau Vilella
Aquestes pintades són obra d'algun pesat... Però són prou poètiques!

Toni Ibañez Ros
barri de Balàfia... (està en francès, com ho interpretes?)

Quico Ventalló
cosa de moros

Joan Dalmau Vilella
Aquesta està en francés, però després n'hi ha 5 o 6 més on diu "Mireia t'estimo" o d'altres empalagositats per l'estil, si no els han esborrat... Vaja, que la tal "Mireia" devia estar contenta...

Toni Ibañez Ros
Primer m'havia semblat català, però he dubtat... Tampoc és francès correcte: "Je suis, tu ES, il est..." (i falta l'accent tancat a trÉsor). No sé si és un moro o un català que tenia massa pressa perquè no l'enxampessin i ha bescanviat les lletres...

Joan Dalmau Vilella
També hi ha l'opció que aquest malalt d'amor estigués parafrasejant la cançó de Dusminguet on es repeteix aquesta frase... I que evidentment no tingui ni idea de com s'escriu!

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208

Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.

Propugno

Propugno la lucidesa, el vermell de les roselles, el groc de la ginesta, el blau de l'oceà. Propugno l'abolició de tots els exèrcits, la derogació de totes les lleis, la culminació dels ideals que van fer digna la vida dels profetes. Propugno les mans obertes, les postes de sol, les nits de lluna plena, el teu somriure, les teves pigues, la melodia que xiuxiueges quan l'alegria s'apodera del teu cor. Propugno el cant del rossinyol, les òperes de Wagner, els poemes de Nietzsche, la vida que llisca sincera pels corriols del meu cos. Propugno l'endemà de les tempestes, l'oblit immediat de les foscors, l'extermini en massa de totes les mosques, l'eternitat de les flors. Propugno el nostre amor, inconsistent, paradoxal, aquest amor sense seny que es perpetua en el temps malgrat tots els malgrats. Propugno la prohibició del turisme, les grans superfícies, el trànsit a les ciutats, les telesèries oligofrèniques, el vi dolent i el sexe vulgar. Propugno el respecte al testimoni dels ancestres, la cura dels ancians, la bíblia com a droga eficaç. Propugno l'autenticitat. Amb mi no arribaràs molt lluny si no et treus la màscara. No et diré que t'estimo fins que no et vegi despullada. Després parlarem del que vulguis, de com arreglar el món o del sexe dels àngels (el meus sempre tenen cony). Propugno la poesia d'anar per casa, sense formalismes, amb sobredosi de continguts. Si no et faig pensar, si no et faig sentir, ¿per què collons escric? Vine, entra, sóc teu. Propugno el meu silenci.

(Fragment del meu últim poemari: Hanua Nua Mea)

De vegades

De vegades passen coses que et fan pensar que hi ha algú escrivint el guió de la teva vida... De vegades, inesperadament, reps regals anònims, com si algú vetllés per tu rere les bambolines... De vegades tens la temptació de creure que tot plegat és un joc amb un sentit molt definit, un joc les regles del qual desconeixes... De vegades et mires la pròpia vida com una representació teatral en la que somnis i realitat es confonen... De vegades simplement somrius, deixes de pensar, flueixes... Perquè saps que el millor encara està per arribar...

Nachtzeit

Ara que no hi ets penso en tu
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa