Praia do Sono 4

Confesso que m’he tornat addicte a l’açaí. No hi ha dia que no en mengi. Acostumo a demanar-lo amb el complement de la granola i la banana. M’encanta. La primera vegada que el vaig tastar al mercat municipal de São Paulo no em va fer el pes. Li vaig trobar un gust aspre. Ha sigut més endavant, que he anat assaborint els matisos d’aquest gelat tan brasiler fet amb un fruit d’origen amazònic. El seu color morat fosc és molt característic. El problema és que taca els dits i ho taca tot. És una de les coses que més trobaré a faltar a Europa. També el coco verd amb la seva aigua saborosa. Per a mi, és la beguda millor que pots beure en aquest clima, bem geladinho. Dues addiccions que no tenen gaire sentit fora de context. Aprofitatem els dies que ens queden. 

La Praia do Sono gaudeix d’una ombra excel.lent gràcies a què tota ella està plena d’uns arbres de fulla ampla, les amendoeiras, que no tenen res a veure amb els nostres amettlers, tot i que van arribar amb els primers vaixells portuguesos. 

Els barqueiros esperen els clients. És un diumenge ensopit. La seva manera d’arribar a la platja és deixar que sigui la sorra la que freni la barca mentre ells aixequen el motor. La maniobra requereix una tècnica precisa. La primera vegada sembla que ensopegaràs, però no passa. Així la barca queda allunyada de l’aigua, a recer de les onades. 

Es veuen molts galls i poques gallines (humanes). Em pregunto on s’amaguen les garotas d’aquest poble... N’he sentit cantar algunes a l’església (més que cantar, cridaven). I les altres? Ni idea. 

Les hores mortes al paradís vivifiquen l’ànima. Els peus a l’arena i la mirada perduda a l’horitzó, entre els núvols i els somnis. 

Demà marxaré. Tornaré per la trilha fins a Laranjeiras. Rio s’acosta. També s’acosta la tornada a l’hivern europeu. Fa onze setmanes que sóc al Brasil. Diumenge vinent m’envolo novament cap a l’est. Sincerament, no en tinc cap ganes. Detesto el fred i detesto veure la meva terra en estat de setge, amb la llibertat segrestada pels feixistes de sempre. 

Ilha das Couves

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família. 

Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia. 

Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixets i, entre les roques, peixos més grans que tenen ratlles grogues. 

Quan em canso de l’aigua, surto i segueixo la trilha, cada cop més estreta, fins que sento fressa grossa... Són iguanes enormes, fan un metre. Uix. El barquer m’ha dit que és possible ascendir al punt més elevat de l’illa, però aquestes bestioles em fan molt de respecte. A més, ha dit que també hi ha cobras (serps). Desisteixo. 

Faig una pila de pedres i me’n torno a la platja amb la companyia d’un parell de Morpho blaves. Ha arribat més gent. M’allunyo de la bagunça (jarana) i m’instal.lo en una ombra. S’imposa la contemplació.

Els llocs més salvatges són els més inaccessibles. Tanmateix sempre s’hi pot arribar navegant... Em pregunto què deu sentir el milionari que compra una illa per a ell sol... Em costa molt de comprendre que les illes puguin ser venudes... 

El gran regal del dia ha sigut en la tornada, quan una família de dofins ens ha adelitat amb els seus salts... Dofins lliures! Aquestes són les coses que t’ajuden a ser optimista, malgrat els mals del món, que són molts, la immensa majoria producte de la inconsciència humana. 

Picinguaba

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant... 

Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua. 

Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em quedaré dues nits. Ella torna a rebaixar. Quan sent la paraula “escriptor” li canvia la cara i m’acaba deixant el preu a la meitat que m’havia dit en Gustavo. (Val a dir que, després del Carnaval, l’afluència turística baixa molt, i em penso que avui sóc l’únic client que tenen, i potser l’únic al poble)

La sort et pot somriure en qualsevol moment. Picinguaba és una perla amagada enmig de tot el desastre perpetrat al litoral en nom del turisme. Massa urbanitzacions, massa condominios, massa avarícia. 

A Praia da Picinguaba faz parte do Núcleo Picinguaba, Parque Estadual da Serra do Mar. São 47.000 ha protegidos aproximadamente 80% do município. Patrimônio da humanidade reconhecido pela UNESCO é o único ponto do litoral paulista onde são protegidos os ecossistemas costeiros, tais como praias, mangue, costões rochosos e mata de restinga.

Demà al matí, per 40 reals (10 euros), una barca em portarà a l’Ilha das Couves, verge, deshabitada, aigües transparents, dues platges paradisíaques... Faré snorkeling i potser m’animo amb la trilha fins al cim més alt.

Picinguaba. Marcat amb un cor 💚

Sambaquis 2

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al Museu de Sambaqui de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a Florianápolis i un altre a Beirada. 

Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal... 

Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides. 

Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la Prainha de São Francisco do Sul. Li faig cas i decideixo que avui dormiré allà. 

És un lloc especial amb una energia molt potent. El sambaqui, totalment cobert de vegetació i envoltat de roques enormes, està situat entre la Praia da Saudade (Prainha) i Praia Grande, 23 km de natura verge que arriba fins a l’extrem sud de l’illa. En aquesta zona (Parque Estadual Acaraí, reserva ecològica ambiental) hi ha un parell de sambaquis més. Demà els buscaré. 

Oceà obert. Paradís dels surfistes. Regne de Yemayà...

NB: Pousada Prainha (situació privilegiada, preu imbatible, tracte familiar -Mauro és el propietari)

Pousada Prainha

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...

Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…

You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…

Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

Tot rellegint Viladot

I. Haiku

He dit: silenci.

I m'aturo un instant

badant entre dos blaus.

Ella s'asseca els cabells

amb el sol de la tarda.

Hi ha una brisa que acarona

el pal del veler.

II.  Rebel·lia

Tot és estrany

en el mirall de les coses

que brillen ulls enllà.

Com el teu somni

que irromp enmig

de la nit.

Com la quieta remor 

de les onades.

Tot és estrany

i no me'n sé
avenir.

III. Retorn

Ets tu, Ítaca,

ho sabies?

Sabies que no cal

travessar oceans,

que no calen 

odissees?

Ets tu, 

principi i final,

cada passa,

cada pedra,

cada pregunta,

cada silenci...

Tu sol 

davant

la immensitat.

Tu,

Ítaca suprema,

en la minúscula aspiració

d'esdevenir angelical. 

IV. Presència

"Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència"

Nua, 

es pentina com ho feia Eva al paradís

abans que la serp la temptés amb 

la saviesa.

Saviesa és adonar-se que 

tot és aparença.

Saviesa és ser 

sense estar

sense tenir

sense fer.

Ser

infinitivament.

Nua, 

es pentina com si l'univers sencer

estigués pendent 

d'ella. 

Saviesa és besar-la

i oblidar que hi ha ombres

i oblidar-te de 

tu mateix.

Ser. 

Present.

V. La veu de l'altra banda

És un dir sense dir.

Paraula desparaulada.

Quan sents que et fons

i ets allò que no eres

en els límits de la 

matèria.

Llavors, 

imperceptiblement,

et parla a cau d'orella,

la veu que arriba

de l'altra banda.

Sunrise 5

Offshore

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l'Oncle Garrepa, empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global... 

De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després? 

M'agradaria ser islandès. Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa. Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diners. Offshore. Lluny de la costa, a l'estranger...

Conspiracions

Buda decapitat

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

Decapita't.            

Aquest és el secret. 

Això és tot el que hi ha.

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Amb les passes lleugeres

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

Pur present

Hauria d'estar preocupat perquè cada dia escric menys? 

I si m'he mort sense adonar-me i fa dies que sóc al cel? 

Tot és tan misteriós. 

Com diu Heràclit, el Sol és nou cada dia. 

Estimo la mar i la llum i el pur present. 

La lluna sap el meu secret. 

T

La garota i l'atzavara

Poques coses són tan gratificants com treballar al jardí (els anglesos ho anomenen gardening): esporgar, treure la pinassa, adobar, regar... Un jardí abandonat fa molta pena. Aquí han sobreviscut les crasses (també anomenades suculentes: àloes, atzavara), els hibiscus, les esparregueres, els baladres, l'olivera, el xiprer, els pins... Plantes resistents que demanen poca atenció. Fa dos dies que en tinc cura i ja somriuen. Malgrat la seva capacitat per sobreviure, agraeixen que algú les amanyagui. 

Cap al migdia m'aventuro pel esculls de davant de casa. La mar sembla un llac. Minves de gener. Porto bermudes i una samarreta de màniga curta. El termòmetre de la terrassa marca 20 graus. Agafo una garota amb la mà i me l'enduc. Les punxes es belluguen. Estarà plena? Treballo amb les tisores fins que apareix el color taronja, ben amagat dins la closca. Caviar de mar. El gust que et queda a la boca és quelcom difícil de definir. M'ha sabut greu matar un ésser viu... No n'agafaré més, encara que la gent les pesca sense contemplacions (i sense llicència), n'omple galledes i marxa. 

Les plantes i els animals, per punxeguts que siguin (ara penso en l'atzavara i en la garota concretament), mereixen el nostre respecte. Ells hi eren abans que nosaltres arribéssim i continuaran aquí quan marxem. Aquesta veritat m'ha enlluernat la consciència i m'ha acompanyat tot el dia. Hem de fer-nos dignes del paradís.        

Divinitat

 Vam inventar la divinitat...
Déu ets tu... 

El veritable nodriment

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls. Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana!

L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops al dia... i esperar. No és pels fruits, que faig d'horticultor. Conrear la terra és una filosofia i una teràpia, una peculiar manera de meditar. Clar que em menjaré el recapte que produeixi, però el veritable nodriment és espiritual.

Blau sobre blau

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen. 

Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci. 

Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

El paradís es crema

El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se?

El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva.

El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives.

El paradís es crema. Tot es crema en la pira funerària a la riba del Ganges. Color safrà. Un cel de sang i d'atzabeja. Les ninetes dels teus ulls. El far que no cessa. El sol que s'amaga cada nit en el niu. La lluna que plora llàgrimes dolces. Confitura de mango. Gelat de regalèssia.

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

L'amor és una droga dura

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood.

Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar.

Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo".

La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seguirà buscant un paradís de somnis.

L'amor és una droga dura.

Sobre les votacions...