Egoisme

L'estat natural de l'individu és l'egoisme. Egoistes són els animals i egoistes són els nens. És una qüestió de supervivència. De vegades, hom lluita pel menjar o per l'espai o per aconseguir parella. Nietzsche deia que l'egoisme és l'essència d'una ànima noble. Després hi ha les "virtuts cristianes" contràries, com ara el sacrifici o la generositat. Però, en el fons, tots som egoistes. Sovint, sota aquestes "virtuts", s'amaga un egoisme encara més subtil. És com l'amor de la mare pel fill (tan mitificat), qui no et diu que no és una manifestació amagada d'egoisme? Vés amb compte, perquè quan algú t'acusa d'egoista, podria ser que ell encara ho fos més que tu. Es tracta d'una lluita de poder: o em surto jo amb la meva o te'n surts tu, amb la teva. Per això, solen ser més egoistes els poderosos i els independents (l'independència és empoderament). Els dèbils i els covards sempre t'acusaran d'egoista. Clar, és que ells no s'ho poden permetre... 

Puresa Nuesa Bellesa

PURESA

Retrobar el centre, la mística.

Tu sol en la Natura, el nucli.

El silenci. 

Més enllà de les relacions,

de la teranyina de les relacions.

Més enllà de les presumptes 

necessitats materials, immediates.

Retrobar-te, 

retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,

l'essència íntima.

Més enllà del desig

(el vehicle de l'ego).

Apujar la vibració.

Sobrevolar el món.

Ser pur.

Ser llum.

Ser pau. 

Ser amor.

NUESA

M'amago de mi mateix

en la cala que sóc.

El cos nu.

La ment nua.

El cor nu. 

La nuesa de l'esperit

que alena en el fons,

insondable, eteri, infinit.

Les ruïnes dels records.

La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat

i fa hores que han abaixat el teló?

La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.

El sol del capvespre.

Aquesta remor lleugera 

de les onades anticiclòniques.

A penes un sospir que ens recorda

que el temps passa de pressa

i que el veritable amor no admet

limitacions ni prevencions 

de cap mena.

BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

Ser pare

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

Winter Flight

Tot és incert com el vol d'un ocell a l'hivern... I tanmateix hi ha la certesa de saber que formem part de l'eterna bellesa que fa i desfà coses i humans... I que no som tan importants. 

Everything is uncertain as the winter flight of a bird ... And however there is the certainty of knowing that we are part of the eternal beauty that does and undoes things and humans... And we are not so important. 

Tudo é incerto como o vôo de um pássaro no inverno ... E ainda há a certeza de saber que somos parte da eterna beleza que faz e desfaz coisas e humanos ... E não somos tão importantes.

Ser amor

No hi ha errors i, per tant, no hi ha culpa. El sentit de la vida és viure-la. No has de canviar. No has de fer res. Només ser tu mateix, confiar, fluir... La ment és ego i pors. Has de sentir amb el cor i refiar-te de la intuïció. El veritable amor és lliure. Si necessites algú, no l'estimes, el necessites. Estimar de veritat és SER AMOR, manifestar en nosaltres la divinitat i reconèixer-la en els altres. Namasté.

For ever young

Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas, fugaces como lo eterno que se disfraza de anécdota. Brazos abiertos de par en par, corazones abiertos, valles fecundos, cimas nevadas, tú y yo sobrevolando los Andes y los Himalayas. 

Ahora mismo, en este instante preciso, somos perfectos y amamos perfectamente. Porque el amor siempre es perfecto si es verdadero. Luego está el simulacro de los egos que planean estrategias o telas de araña o jaulas doradas… 

Seremos siempre jóvenes si aprendemos a nacer cada día como nace el sol cada mañana. Siempre jóvenes viviendo primaveras sin fin, floreciendo sin miedo, refloreciendo de las cenizas. Porque fuimos cenizas y ahora somos cielo. 

Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas. Despiertos. Más despiertos que nunca. Subimos las escaleras que conducen al misterio. Y habrá misterio en el tacto, en el vuelo, en el andar paralelos, en la distancia que separa un labio del otro… Quiero ese misterio, lo quiero sin comprenderlo, como siento que llegó la hora de hacer cosas grandes aunque seamos pequeños.      

Mi niña canta una canción mientras se balancea en el columpio… El mar la mece y la lleva con su música salada… Mi niña sonríe siempre… Alicia, cuento de hadas, sobre tus alas blancas alcanzaré mi sueño…

Veo estrellas cayendo… 

Y la luna que baila.

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells. 

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

La fórmula

Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni)

El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols...

La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor...

Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot.

Aquesta és la fórmula.

Es la vida, imbécil

Te pones el sombrero y te haces el bohemio, el artista, el interesante. Postureo. Entre enigmático y místico. Chamánico. Silencios largos y frases cortas. Sentenciando. Exageran cuando te halagan ("Les pedres en equilibri precari dins un silenci zen, les escultures i els objectes... Són nets, rabiosament mediterranis, tendrament personals..."). Exageran cuando te critican. Hablar es exagerar siempre. Como amar. Vivir es exagerar. Las piedras son más humildes. Con tu sombrero francés das el pego. Mola. El personaje amenaza con pegarse a tu ego. Hay días que te cansas de ser eso. Hay días que te desnudarías del pasado, del presente y del futuro (es el más jodido: te exige hacer planes, tener proyectos y otras sandeces). Y agradeces que salga el sol otro día para poder desaprender a ser tú. Reinventarte. Y agradeces otra primavera para ver tantas flores llenando los campos de colores. Y agradeces, por encima de todo, ser consciente. Y haber avanzado un poquito más hacia lo más alto. La luz. La vida. Eso.        

Acceptació

Algú li va preguntar al savi Chanakya: 

Què és Verí? 

El savi va contestar: qualsevol cosa que sigui més del que necessitem, és Verí... Pot ser Poder, Riquesa, Fam, Ego, Cobdícia, Desídia, Luxúria, Ambició, Odi, o qualsevol altra cosa. 

Què és la Por?

La Por és la no acceptació de la incertesa. Si l'acceptem, la incertesa es converteix en una aventura. 

Què és l'Enveja?

L'Enveja és la no acceptació del bo que hi ha als altres. Si acceptéssim el bo que hi ha en els altres, llavors es convertiria en inspiració. 

Què és la Ira?

La Ira és la no acceptació de les coses que estan fora del nostre control. Si les acceptem, llavors es convertirà en tolerància. 

Què és l'Odi?

L'Odi és la no acceptació d'una altra persona per la seva forma de ser. Si acceptéssim a les persones d'una manera incondicional, llavors es convertiria en amor. 

Per tant, tot és qüestió d'acceptació.... Si ens resistim a acceptar, això ens crearà estrès... En canvi, l'acceptació ens allibera de l'estrès... 

Acceptar, acceptar, acceptar... L'acceptació és el nucli de la transformació. Aquesta és la clau: fluir d'acord amb el que ens arriba en cada moment. Si la teva actitud davant la vida és d'acceptació, viuràs l'aventura, trobaràs la inspiració, seràs tolerant, estimaràs i seràs estimat, coneixeràs la veritable pau...

Desitjant

Debo dejar que todo fluya como hasta ahora, confiando en el destino, sin forzar nada ni interponer mi ego o mi voluntad codiciosa...

El desig demostra que hi ha dualitat, alteritat, tensió. Per una part, hi ha el subjecte que desitja i, per una altra, allò desitjat (l'objecte del desig). Buda va dir que cal eradicar el desig si volem deixar de sofrir. Es pot viure sense desitjos? Desitjar no desitjar no és també un desig? Qui desitja exactament? L'ego? 

Si flueixo amb l'energia còsmica, si confio i permeto que les coses siguin allò que han de ser... On queda el desig? El desig de fluir no és també un desig? I el desig de ser feliç? Desitgem només el que no tenim o podem desitjar conservar i incrementar el que ja tenim? 

Arribar a la plenitud (Pleroma), a la il·luminació o a la saviesa (Sofia) seria ser conscient que tot és u, que no hi ha cap separació entre subjecte i objecte, ni entre subjecte i subjecte, és a dir, sobraria el desig com a pont o intermediari, atès que les ombres quedarien enrere i tot seria LLUM...  

Medito sobre això. Medita-hi tu també.      

Buda decapitat

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

Decapita't.            

Aquest és el secret. 

Això és tot el que hi ha.

Vipassana

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

Narinant

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant. 

De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar... 

No, no penso acomiadar-me de Cap Ras. Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Les pedres han caigut. Les fustes han tornat a la platja. Tot resta en el seu lloc inicial. Han sigut els millors sis mesos de la meva efímera existència. Estic, estem de pas. El Camí continua. Vaig escriure aquesta frase en el tòtem: “No he vingut a quedar-me, tu tampoc”. Així serà. Res no podrà retenir-nos: cap indret, cap objecte, cap relació... No estem fugint. No estem buscant. Buscar i fugir són estratègies de l'ego. Simplement som. Som i anem... 

El sol ixent tenyeix els núvols d'una pàtina violàcia. L'espelma que sóc regalima enyorança. Torno a mirar l'astre de fit a fit. Créixer com la flor de l'atzavara. Adorar la llum que reneix cor endins. I don't know what tomorrow will bring. Aquí està la gràcia.

La dansa còsmica

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

El sentit del misteri

El niño es hermoso, mientras que un adulto es la fealdad misma. El adulto deja de fluir, se bloquea. Se queda inmóvil, como muerto. Pierde brío, pierde entusiasmo; se limita a arrastrarse. Se aburre, no tiene sentido del misterio. Nunca se sorprende de nada, porque ha olvidado el lenguaje del asombro. Dispone de muchas explicaciones, pero el misterio ya no existe para él. Por consiguiente, ha perdido la poesía, la danza y todo lo que da significado a la vida, todo lo que aporta el sabor de la vida.    

 Osho, The Book of Ego

Wabi Sabi

Living unselfishly with our fellow men without desire for profit, resisting ideas of self-importance or status, and humbly accepting our position in life.

 Wabi Sabi, The japanese art of impermanence, Andrew Juniper

Stone Balance 4

Ulls de sirena

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud. Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles? 

Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca, les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena.

Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena...   

Angels in disguise

Amor pur

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat, és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'amor amb claredat, podràs avançar en el bon camí. Més enllà de l'amor egoista (basat en la possessió), apareix l'horitzó de l'amor pur, una dimensió nova que és obertura cap a la totalitat dels éssers, canalització de l'energia còsmica, llum diàfana. O dit altrament: has vençut quan t'estimes més una abraçada que una penetració. Has vençut l'ego i has superat l'eros. Has guanyat la caritat, la compassió. Abraçar intensament és reiki. Com passa amb els petons veritables, el cos queda en segon terme i la sensació és tan metafísica que no hi ha paraules per a poder descriure-la. And all the rest is silence.