Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Visovac

Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort.

Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en si mateixa. 

Sempre he sentit molta afinitat per l’ordre de Sant Francesc. Si m’hagués de fer monjo, seria franciscà. Encara no he visitat Assís. Aviat. No, no crec que em faci monjo. En tot cas, seria eremita, ermità. Ja ho vaig provar un any a Terradets i, en certa manera, ho continuo sent... 

La Tau no és solament una lletra, també és un monjo amb els braços oberts en forma de creu; també és la clau de la vida egípcia (crux ansata); horitzontal i vertical; el senyal protector dels escollits que se salvaran quan arribi l’apocalipsi. Abans que Francesc, va ser Antoni (el Gran, l’egipci, el del porquet) qui va cristianitzar la saviesa esotèrica del “tauisme”... 

A Visovac he comprat una petita Tau de fusta, la porto penjada del coll, com en els vells temps. Me’n vaig desprendre, de l’anterior, que havia dut amb mi anys i panys, la vaig regalar a una persona molt especial. L’havia fet jo amb fusta d’acàcia. Vaig sentir que no calia portar-la més. Avui he sentit que la Tau tornava (si és que mai havia marxat). Prop dels batecs del cor, com totes les coses transcendentals de la vida. 

Per a saber-ne més: El Camí de la Tau 

http://www.bubok.es/libros/18607/El-cami-de-la-Tau

Stonehenge 3

 

Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus. 

De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge. 

Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pitjor lo primer que lo segon. També podrien ser ambdues coses alhora: com que desconeixem la veritat, ens empassem explicacions absurdes i ridícules. 

Viatjo per inspirar-me. La inspiració també pot arribar-te a casa, dins la zona de comfort, però és menys probable. Recomano anar a buscar-la, obrir-se, sortir, aventurar-se... Viatjar t’ofereix la possibilitat d’aprendre cada dia i així trobar noves maneres d’enfocar les coses per tal de comprendre millor el món i a tu mateix. 

M’interessa sobretot la Natura, sempre tan inspiradora. De les obres humanes, en canvi, m’interessen les sagrades, els monuments que van ser fets amb una intenció sobre-natural. Com ara totes aquestes construccions megalítiques les quals només poden explicar-se des d’un punt de vista espiritual. Qualsevol interpretació materialista està condemnada al fracàs. 

He fet 4 Camins de Sant Jaume (una de les rutes més sagrades que existeixen), he abraçat els moais de Rapa Nui (un dels enigmes més inexplicables del planeta), m’he passejat entre els megàlits de Karnag i de Stonehenge, he visitat centenars de dòlmens... i fins i tot vaig redescobrir un menhir! És el Camí de la Iniciació.... Treballo amb pedres i fustes. Les fustes són més efímeres, les pedres perduren... i treballo (alquímicament) amb mi mateix...

Viatjo per a conèixer on estic i qui sóc, per a confirmar una intuïció primigènia: Estem aquí, ara, però no som d’aquí... Hi ha tantes pistes escampades arreu, que sembla mentida que la gent encara ho dubti. 

Stonehenge és un altre melic (axis) del laberint, com Te Pito Te Henua (que és com anomenen els rapanui a la seva illa: el melic de la terra). Al gener, si Déu vol, aniré a Machu Picchu... 

Pedres i més pedres... 

Friso per veure i viure aquesta nit el Solstici.

Ítaka

 

És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge? 

La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses... 

No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència)

És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer...

Ítaka és sempre al final del camí.

poemes

Els rics no són feliços

Si els rics no son feliços és perquè els manca vida espiritual. En conec uns quants. Són pobres d'esperit. Les coses materials no omplen el cor ni l'ànima. L'acumulació de propietats i de capital implica una densitat feixuga, una vibració baixa. Per això cal contrarestar-la amb elevades dosis de despreniment, tot conreant els aspectes més subtils de la nostra essència. No existim per tal d'acumular objectes, sinó per avançar en el camí subjectiu, creixent cada dia com a éssers conscients i alliberats. 

Aforismes primaverals

Encara que vagis pel mateix camí, el camí d'anada mai és el mateix camí de tornada. 

De vegades l'acció correcta és la no-acció, no re-accionar; com de vegades la millor paraula és la no-paraula, és a dir, el silenci. 

Tota la vida volent córrer més que els altres per a ser sempre "el primer" i "el millor". Ara toca anar més a poc a poc i quedar-se una mica enrere.

Ser pare

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

Traces de mi

Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món. 

I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable. 

No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó. 

Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs...

La vida que pampallugueja incessant

La vida que s'escola entre els dits

La vida que crida tothora:

Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, cap als boscos, que res no us entrebanqui la follia. Sigueu joia i estiu! Sigueu la carn de Déu brillant en la penombra!

Abençoados

Abans que surti el sol et vull escriure. El sol i la lluna es troben com ens vam trobar nosaltres. Mirant-se de fit a fit. Reconeixent-se. Llum amb la llum. Cor amb el cor. Dóna’m la mà que caminarem junts en la mateixa direcció. Vet aquí el regal. Vet aquí el miracle. Quanta joia de patac. Quanta. L’univers s’ha conxorxat. Bendicions. Gràcies!

Antes do nascer do sol eu quero escrever. O sol e a lua são como nós achamos nós. Olhando em si para se adequar. Reconhecendo-se. Luz com luz. Coração a coração. Dê-me sua mão para caminhar juntos na mesma direção. Voilà o presente. Voilà o milagre. Quanta alegria de repente. Quanta. O universo tem sido confabulado. Abençoados. Obrigados!

Al final del Camí

A mesura que passen els dies, les cames del pelegrí esdevenen ales... Cada passa que avança és una passa que l'enlaira... Cada batec una espurna que escampa amor i llum per l'univers... El pelegrí es transforma en un ésser sagrat com sagrades són totes les coses que impliquen dolor i perseverança... Al final del Camí hi ha la joia i l'esperança... Al final del Camí la fletxa groga assenyala el cor i, fent una espiral, recomença una altra vegada... 

A medida que pasan los días, las piernas del peregrino se convierten en alas... Cada paso que avanza es un paso que lo eleva... Cada latido una chispa que difunde amor y luz por el universo... El peregrino se transforma en un ser sagrado como sagradas son todas las cosas que implican dolor y perseverancia... Al final del Camino está el gozo y la esperanza... Al final del Camino la flecha amarilla señala el corazón y, haciendo una espiral, recomienza de nuevo... 

As the days passed, the pilgrim legs become wings ... Every step forward is a step that lifted him... Every heartbeat is a spark that spread love and light to the universe ... The pilgrim becomes a sacred being as sacred are all things that involve pain and perseverance ... In the Way's end there are joy and hope... In the Way's end the yellow arrow points to the heart and, causing a spiral, begins again... 

CAMINO PRIMITIVO

Let you go when you know

L'obra magna

Lo important no és on estic, ni lo que tinc, ni lo que faig. Tant se val on estigui, lo que tingui o lo que faci. Lo important és lo que sóc. Lo que realment val és lo que he aconseguit fer de mi, pas a pas, al llarg del camí. L'obra magna. La quinta essència del treball alquímic. L'or espiritual. La llum que emergeix de les ombres. L'amor que em fa més humà. Lo important no és on vaig ni quin proper horitzó em seduirà, sinó anar-hi, sense por, fluint, lliurant-me al corrent misteriós de la vida. Lo important és ser conscient a cada instant de la veritat, la bellesa i la bondat de l'univers i de tots els éssers. Lo important és deixar-se endur per la meravellosa màgia de viure i que la vida et sorprengui cada dia. Entre la seguretat i la llibertat, escullo la llibertat, la meva veritable llar, la meva màtria. Entre les arrels i les ales, escullo les ales. Perquè només els ocells lliures poden volar.

Letting go

A partir d'avui comences una nova etapa del teu camí. Després de 7 anys, toca canvi de cicle. No dubtis de tu mateix ni de les teves habilitats. Tens la salut, l'energia i la fortuna per a continuar amunt i endavant, més enllà de l'horitzó. Tornaràs a travessar oceans. Trobaràs noves oportunitats, nous territoris per explorar. Segueix la pista daurada, escolta la dolça veu que t'oferirà noves experiències creatives. No t'aferris a res, ni a cap indret ni a cap relació. Les arrels no poden aturar les ales. Toca volar, Tangata. Tocar volar, Letting go...     

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells. 

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

Buda somriu

Meditem junts abans de sortir el sol. Els nens que som es fan pessigolles. Tot flueix d'acord amb un pla diví que no depèn de les nostres decisions i, tanmateix, som lliures, més lliures que mai. No calen moltes paraules. Batecs harmònics. Bressoleig de les onades que s'escumegen a trenc de sorra. Fràgils recipients de l'amor. En som conscients. Gaudim de cada instant. Tot el camí ha valgut la pena per arribar fins aquest port. Llueix el sol. El vent sacseja les fulles de l'olivera. Les gavines sobrevolen els esculls. Agraïm el regal de ser i d'estar ara mateix aquí, sense passat ni futur, oberts de bat a bat a la llum que ens guia més enllà de les ombres. Hi ha una pau infinita i un silenci preciós. Meditem junts. Buda somriu.        

El silenci dels estels

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí. 

L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable. 

Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.

Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden. 

T'estimo L. T'estimo N.     

Buda decapitat

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

Decapita't.            

Aquest és el secret. 

Això és tot el que hi ha.

Adéu Còrsega

Davant el mar tot es dilueix

I més després de la pluja 

La línia immutable de l'horitzó 

La silueta d'Elba al fons 

El far del port de Bastia 

He vingut a ser feliç 

I tanmateix recullo els fruits 

Verosos i macats de la tristesa 

El cel plora per nosaltres 

Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 

Se'n van els núvols terra endins 

L'illa és esquerpa com tu 

I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 

D'aquella primera mirada que, eterna, 

Quedarà per sempre més
En el calaix dels somnis 

Adéu Còrsega! 

Adéu fada! 

Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 

Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 

Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs

Adéu amor malaguanyat que no vas passar
D'il·lusió primerenca 

Hi ha més camí endavant 

Sempre hi ha més camí 

I més illes i més somnis i més llavis
I més món 

La culpa no és teva ni meva 

Havia de ser així 

Tard o d'hora les piles de pedres cauen

(Tu ho vas predir)

(Jo renegava de la teva predicció) 

Ara, a contracor, et dono la raó 

Enhorabona, pitonisa! 

Adéu fada! 

Adéu Còrsega! 

Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres

Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 

Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 

I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 

Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

Ecce ego quia vocasti me

Només tindràs allò que retorna. La serp es converteix en àliga seguint el Camí de L'Espiral. Les onades del mar es fonen amb la lluna tàntrica. El cant i la dansa et permeten assolir un estat de trànsit on la visió és un cercle de color violeta. Allò que ets en el nucli, amb les parpelles closes, amb l'ànima esbatanada, amb l'íntima certesa que tots els éssers són manifestacions de la mateixa energia. Diga-li Déu si vols. Manitú. Mirades i abraçades infinites. La tribu vibra. Sana el cor. Ahó. Ha arribat l'hora del compromís. Com les pedres que apiles, hauràs d'aprendre el subtil equilibri entre el cap i l'emoció. Plora. Dorm.

          

Territori comantxe

Hi ha una pau intensa que m'indica que estic en el bon camí. El sol aquí dalt, amb el cant dels ocells i els arbres verds, plens de fruit. Allà baix, a la plana, la boira ocupa els espais i les ments dels homes. Hi ha una claredat inusitada i una lleugeresa de globus aerostàtic en aquesta vida nòmada de pelegrí errant. No cerco res. No tinc plans. Visc en el pur present, en el centre de l'espiral còsmica. Tot és energia, fins les pedres més denses que, l'una sobre l'altra, s'enlairen cap al cel. El cos sagrat. El cor sagrat. Respiro la gràcia infinita de SER. Agraeixo amb totes les cèl·lules cada batec i cada alenada. Quan hi ha amor tot és perfecte. Amor incondicional: compartir en llibertat. Estima. Adora. Agraeix. Calla.