CR17

Maltempsada: fred, pluja i feixisme. L’hivern no vol marxar i les flors tenen por d’obrir-se. Tinc dubtes si el rossinyol tornarà enguany. 

Aquesta merda no pot durar. Volen acollonir-nos, que ens dobleguem o que marxem a l’estranger. Abans ens bombardejaven i ens afusellaven (ho han fet 300 anys), ara són més “subtils”: ens empresonen, ens acusen de delictes inventats, arruïnen vides i famílies, manipulen mitjans, amenacen, intimiden, espien, perpetren un sistemàtic TERRORISME D’ESTAT... 

Estem en guerra. I a la guerra tot s’hi val... 

Ítaka

 

És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge? 

La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses... 

No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència)

És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer...

Ítaka és sempre al final del camí.

poemes

Letting go

A partir d'avui comences una nova etapa del teu camí. Després de 7 anys, toca canvi de cicle. No dubtis de tu mateix ni de les teves habilitats. Tens la salut, l'energia i la fortuna per a continuar amunt i endavant, més enllà de l'horitzó. Tornaràs a travessar oceans. Trobaràs noves oportunitats, nous territoris per explorar. Segueix la pista daurada, escolta la dolça veu que t'oferirà noves experiències creatives. No t'aferris a res, ni a cap indret ni a cap relació. Les arrels no poden aturar les ales. Toca volar, Tangata. Tocar volar, Letting go...     

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

No em cals

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne. 

M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu. 

No em cals.

Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negatividades. Las relaciones humanas han de enriquecerte, han de ensanchar el horizonte vital, sino prescinde de ellas.

Me gusta el cielo claro. Adoro el silencio y la soledad. Las sombras, las nubes, las dudas... Te las regalo. Dame luz y verdad. Me iré por los azules, por los verdes, por los blancos. Volaré todavía más alto. Con la sonrisa de par en par. Con el alma tierna y serena. Sin ti.

No me haces falta.   

I observe myself. I purify myself. I shun all kind of pollution, especially sentimental. I release from the bonds that allegedly had to reinforce my stability. Vomiting fear. Awakening from sleepwalking. I will not spend another minute more with toxicities or negativity. Human relationships are to get rich, they have to widen the vital horizon but you have to ignore them. 

I like the clear sky. I love the silence and solitude. Shadows, clouds, doubts ... I gift them you. Give me light and truth. I'll go across the blues, the greens, the whites. I will fly even higher. With wide smile. With the tender and serene soul. Without you. 

I don't need you.

Pessoa i la veritat

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

- Què vol dir "viure veritativament"?

- Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

- O sigui, viure sol, com un ermità...

- Per què ho dius, això?

- Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

- La vida no és un joc.

- Però tu vols guanyar, oi?

- Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

- Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

- No.

- Fernando Pessoa. 

- Ah. I ell va viure veritativament?

- Jo diria que no...

- Per què?

- Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

- Una mica ermità sí, que ho va ser...

- Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

- I doncs?

- Doncs res. Que és complicat...

- Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

- És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

- I tot anirà bé?

- Ho dubtes?

- No, la veritat.      

Luna llena de octubre

Y todos cuantos vagan, 
de ti me van mil gracias refiriendo. 
Y todos más me llagan, 
y déjame muriendo 
un no sé qué que quedan balbuciendo. 
(San Juan de La Cruz)

Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño
Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados
Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado
Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio

Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo,
Otra vez, sin remedio, impunemente,
Para que la noche se apodere de las dudas
Cuando el alba nos envuelva en su regazo

Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados
Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja
Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente

Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes,
Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo

Hay veranos que huelen a zozobra
Hemos venido a darlo todo

Luna llena de octubre: ¿por qué tardas tanto?

Dilemes i contradiccions

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

Cerco paraules

Cerco paraules i trobo sensacions. Tots els indrets del món són el mateix indret si la mirada es perd en l'horitzó. Hi ha el paisatge interior, sovint desert, sovint selvàtic. Hi ha el silenci dels arbres i el primer pebrot vermell de l'hort que em menjaré per sopar. 

Cerco paraules i trobo el límit exacte de les coses, formes i colors; passes esgarriades que s'enfonsen en la sorra; la vida tota feta de somnis i besades. Hi ha aquell dubte que penetra les entranyes i aquella certesa del mal dins de cadascú. La resta poc importa. 

Cerco paraules i trobo uns ulls tan verds i tan llunàtics que em fan por. La posta deixa foc sobre els turons. Ma mare rega les flors. Viure és fugir del que hem viscut.

Soms lliures

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito.

Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

Estona búdica

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Agraïment

T-98

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 

Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

Llegeix tota la sèrie T

T-25

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L'estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable.

Llegeix tota la sèrie T

La poesia no existeix

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..."

Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i democràtic. Ningú és més que ningú. Visca la quantitat versus la qualitat. Llistes i més llistes, buides i tedioses. Regles i més regles sense joc. La paràlisi de l'art contemporani. El fracàs de la creativitat. ¿Val la pena deixar-ho tot per la literatura? Vocació de suïcides. Com deia Kundera: la vida está en otra parte. I tanmateix escrivim.

Las listas al Poliorama
FINS AL 14 DE MARÇ
Una crítica

Cultura en temps de xarxes-1

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona "Cultura en temps de xarxes". Us convido a fer comentaris i suggeriments.

1-Reflexió sobre la (ciber)cultura

Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia, desinteressada i col·laborativa, on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft. Creative Commons. Safe Creative...

[¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?]

Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres.

"Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant." (SS)

Encara avui s'exerceix un control de la cultura des del poder mitjançant finançaments, subvencions, patrocinis... Es compren opinions. Es lloguen cervells. Cultura "oficial". Internet dinamita això.

[¿La xarxa afavoreix realment la llibertat de pensament i de publicació?]

De la “cultura de masses” (indústria > consum > entreteniment > panem et circenses) a la “cibercultura”, “tecnocultura” o “cultura de xarxes”.

[¿No segueix sent "de masses" i d'entreteniment l'ús majoritari que es fa d'internet?]

De l'offline (món analògic) hem passat a l'online (realitat virtual & identitat digital). Abans l'analfabet era el que no sabia llegir ni escriure, ara és el que, a més, no està connectat.

[¿Qualsevol cultura passada fou millor? ¿Què enyoren els nostàlgics tecnòfobs?]

La indústria tremola-trontolla perquè ja no calen intermediaris entre el creador i el consumidor. L'apropiació i difusió dels continguts culturals és quasi immediata. Mireu el que està passant amb la música o el cinema. P2P. Aplicar-ho als llibres és igual de senzill (e-books piratejats). Crisi > canvi social > canvi cultural > canvi de paradigma. La cultura lliure a l'era de l'accés global. Anem cap al “comunisme cultural”, on l'antiga “propietat intel·lectual” deixa pas al “tot és de tots” (Google = CiberLeviatà!).

[¿Es viable la cultura en termes no mercantilistes-postcapitalistes?]

El món s'ha tornat petit, ara el tenim a l'abast d'un clic de ratolí. Flux d'hiperconsciència global. La cultura del link, de la sinapsi. Cada cervell actua com un node, com una ciberneurona que es connecta amb les altres. Noosfera? Cervell Digital Planetari (Vernadsky & Theilard de Chardin & McLuhan). La utopia digital. Intel·ligència col·lectiva gràcies a la immensa simbiosi internètica. Blogroll...

“Has d'enllaçar les persones que t'ajuden a pensar, amb veu pròpia, i no pas els lloros que repeteixen el que repeteixen altres lloros o els mitjans oficials.” (Thierry Crouzet)

El vell ecosistema deixa pas a la nova cultura ciber, dissident, alternativa. Més que de (ciber)cultura potser hauríem de parlar de contracultura.

[¿Quina és la veritable revolució cultural de l'homo digitalis?]

Cultura en temps de xarxes-2
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

El Dubte

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans estan donats, no cal ni intentar-ho), amb moltíssima sort, el pots guanyar, et publicaran un altre llibre que no llegirà ningú, un altre volum que s'afegirà a la lleixa de "llibres propis", i el Dubte dels collons seguirà dins teu com un cuc que et rosega els fonaments de l'ésser. Això ets, el que fas. Operari sequitur esse. I no saps si podries ser res més, si sabries fer res més, perquè potser ja és massa tard per a deixar de fer el que fas i deixar de ser el que ets. El Dubte et corroeix com un àcid que, gota a gota, fa malbé l'esperança. Mires l'obra i penses que ella és el suc, l'essència, i tu la llimona espremuda, la pela rebregada. Potser l'obra farà el seu camí. El teu és aquest: lliurar-te en cos i ànima.

Sis mesos

Avui fa sis mesos, sis mesos justos que vaig fer un triple salt mortal sense xarxa, un gir de 180 graus que em va catapultar físicament i metafísicament a les antípodes. El viatge més al.lucinant de la meva vida. Un viatge fins al fons de mi mateix, és a dir, fins a la buidor més absoluta. Mort i Resurrecció. Metanoia. Metamorfosi. Ho puc contar de pur miracle. Encara estic convalescent. No és fàcil capgirar la teva vida d'un dia per l'altre i, damunt, sortir indemne. M'he divorciat, he tornat a les arrels, he escrit més que mai (una novel·la i un parell de poemaris). Sis mesos sembla molt temps, però les ferides encara supuren. El més curiós és que ja ho havia anticipat fa dos anys i mig en un post premonitori...

Després de 45 anys tinc la sensació de tornar a començar, d'aprendre de nou, com si el passat ja no em servís, com si tot hagués estat Un Gran Error... Direu que exagero i que l'experiència sempre compta, però no puc deixar de sentir-me així, com un nen que fa tentines i somia el futur amb il.lusió... Diria que sóc "un home nou", si aquesta afirmació no pequés de candidesa i de retòrica...

Avui és dia 13. Jo no era gaire supersticiós fins que va arribar el fatídic i funest 13 de maig de 2009, fa justament sis mesos, mig any. Des d'aleshores, la meva vida es divideix en dues parts: abans i després d'aquesta data. Hi ha un tatuatge indeleble que així ho corrobora. Tangata Manu. L'Home Ocell. Vogelfrei.

No sé què vindrà demà. Només sé que no hi ha marxa enrere i que dubtar no serveix de res. Només sé que continuaré escrivint. És el meu destí. No tinc escapatòria.

Avui la lluna

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

Demà serà un altre dia

Camines amb dubtes cap al futur. Voldries seguretats que no arriben. Tremoles quan el vent empeny amb força la teva fràgil carcanada. Tens un cor de vellut gairebé tranparent. Estimes com pots. No saps estimar d'una altra manera. Ets com ets i no t'acabes d'agradar gaire. Has arribat fins aquí, que no és poca cosa. Oblides els mals moments. Saps que no totes les llàgrimes són dolentes. Camines amb dubtes cap al futur. Demà serà un altre dia i tu també seràs un altre.