CR21

No et limites a contemplaraquestes hores que ara vénen,baixa al carrer i participa.No podran res davant d’un pobleunit, alegre i combatiu. 

V. A. Estellés

La tercera guerra mundial? USA, Anglaterra i França bombardejant Damasc... Imatges que recorden Bagdad. No evolucionem. Ens mereixem l’extermini en massa. El planeta n’està fins al capdamunt, de la nostra oligofrènia. L’univers conspira contra l’estultícia humana. 

Més a prop, a l’altra banda del Mar Nostre, Ibèria fa la seva guerra. Perquè tot és guerra. Combatem el feixisme que usa la llei prevaricadora contra l’enemic. Som CDR. Demà manifestació a BNA. Demà passat lluita clandestina, trinxeres i escamots, sang i foc inevitables.

Són hores fosques. On podríem fugir? Quan se’n vagi la llum i caigui internet, i s’acabin les reserves dels supermercats per manca de combustible... Ni avions ni trens ni vehicles ens serviran de gaire. Tenim cames, oi? Tenim cash? Sabrem sobreviure al bosc? Aprendrem a pescar? 

La mort no és un mite. Tampoc l’esperança. 

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

Try forgetting everything - The things you should know

Mitologies

Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat. N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...) 

La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots.

Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat. 

No es tracta, doncs, d'escollir entre l'amor o la llibertat (com si fos una dicotomia), sinó de saltar els límits de la mitologia barata per a experimentar la realitat real, és a dir, la vida veritable que (sovint contradictòria) ens arrossega riu avall malgrat les nostres inútils teories. 

Es tracta, per tant, de ser el que som i d'admetre que no hem de ser perfectes, sinó feliços. Tanmateix em temo que la felicitat és un altre mite...           

Divinitat

 Vam inventar la divinitat...
Déu ets tu... 

El mite de la llibertat

La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats, no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim, percepcions subjectives.

L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida, vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, mentre que la llibertat absoluta (suposant que pogués existir) es reduiria a la pura vacuïtat, com el nirvana budista o la solitud de l'ermità. No podem viure només de mites. 

Pregunta't cada dia si et sents feliç. Esbrina quines són les causes de la teva felicitat o de la teva infelicitat. Mira si lo que penses, lo que sents i lo que fas flueixen harmònicament. Analitza quins són els entrebancs i, si pots, posa-hi remei. 

El temple de Venus

El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar? 

Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

T-51

Després d'uns dies de pluja, el sol ha tornat a sortir. La cota de neu ha baixat. Els cims emblanquinats són cada cop més propers. Al matí ha caminat pels boscos que hi ha a l'altra banda de la via del tren, seguint la pista que puja des de l'estació fins al Pas de l'Arbocera. Encara no hi ha bolets, ni bons ni dolents. Tanmateix s'ha atipat de cireretes d'arboç. Diuen que, si en menges més del compte, aquests fruits emborratxen perquè contenen etanol, però ell no ha notat cap símptoma. L'arboç també té la seva mitologia. Es veu que espanta els maleficis i protegeix de tota desgràcia. El Manel de l'alberg li ha dit que si fa tres o quatre dies de sol com avui, plegarem rovellons. Tant de bo. A l'hora de dinar la temperatura fregava els 20 graus. La migdiada l'ha enxampat amb la mirada perduda més enllà del llac, on les muntanyes es vesteixen de núvies.

NB: Com una premonició, fa dos anys també menjava cireres d'arboç i mirava els cims nevats enllà del Montsec...

Llegeix tota la sèrie T

T-48

Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra...


El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades.

La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules groguenques i translúcides que protegeixen els grans. Per tant, no és aconsellable menjar-se-la de pressa i a mossades. Cal esgranar-la amb paciència i delicadesa, perquè si ho fem maldrestrament pot rebentar la polpa dels grans el suc dels quals, com si fos sang, produeix unes taques difícils de llevar.

Fruita dels morts o de la fertilitat, ell considera la magrana metafòricament femenina. No perquè sigui afrodisíaca, sinó perquè per assaborir-la a fons cal descloure-la a poc a poc, seguint un ritual precís, un adagio ple de detalls on, vel rere vel, tel rere tel, mai no s'acaba de descobrir del tot el darrer pinyol, l'última veritat.

Llegeix tota la sèrie T

El punt de no retorn

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas

y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar

És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar

Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

Gauguin

Amor o sexe

Per exigències paternoprofessionals, segueixo atentament cada capítol de la sèrie Física o Química, que emeten els dilluns per la nit a Antena 3. Mentre mirava el capítol d'ahir vaig descobrir que tot l'argument es fonamenta en dues premisses bàsiques: 1) La mitificació absoluta de l'amor, que ho justifica tot. 2) L'absoluta banalitat del sexe

No cal dir que ambdues premisses són errònies i pernicioses perquè condicionen el capteniment dels personatges fins al punt de convertir la seva vida en una muntanya russa d'allò més inconsistent. M'estalvio d'entrar en consideracions de caire moral. La sèrie "educa" els adolescents en la mesura que proposa una "ficció televisiva" que ells encara no són capaços de discernir "críticament". Aquí rau el perill. La barreja de sexe i amor sense cap criteri conforma una amalgama infumable que només serveix per a confondre encara més l'espectador. Admeto que la realitat adolescent implica la confusió, el dubte, la desorientació, però sèries com aquesta no ajuden gens a clarificar els conceptes i els valors. Per això, inevitablement, n'haurem de parlar a classe.

Ciutadania

La condemna

Que el caràcter és el destí ja ho va dir el vell Heràclit, però el caràcter és també la condemna: som allò que no podem deixar de ser i fem allò que no podem deixar de fer. Si la llibertat fos alguna cosa més que un mite romàntic, aleshores podríem ser d'una altra manera i fer coses diferents. De vegades, el riu d'Heràclit sembla un toll d'aigua pudenta. Aquesta dramàtica constatació és la que explica tota la gènesi dels heterònims pessoans i, en general, el sentit profund de la catarsi literària.

> VOTA <

Benvinguda primavera

M'han convidat a celebrar l'arribada de la primavera. L'amic que ho organitza ha enviat aquesta targeta:

És la primera vegada que assistiré a un acte d'aquesta mena. Malgrat les aparences, encara queda gent interessant i original... Ja us explicaré com ha anat la cosa.

Mira que hi ha gent exagerada!

Postmoderns

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles?. No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil. Al penúltim paràgraf, ell parla d'aquella entelèquia anomenada societat civil. La "hipòtesi" final de l'article és aquesta:

Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això!

No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam:

15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENCARA QUE SIGUI MALAMENT

Blogs, Blogs, Blogs… Ara toca parlar de blogs. Si no saps de què parlar a la teva columneta del diari, doncs vinga, parla de blogs i ja fas. I així ha fet Ferran Sáez avui a l'Avui. Pàgina 38. Al final, el filòsof de la Granja d’Escarp amolla:

Els anomenats bloggers tenen ganes d’escriure, d’explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l’excel·lent Fum i Estalzí o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu, perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M’agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill. En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

I articlet acabat. Com un senyor. Fixeu-vos que només cita dos blogs d’amics seus. El de l’Albalat no s’actualitza des del 19 de febrer. L’altre, Fum i Estalzí, ja té posat l’enllaç a l’article, a la dreta, secció «articles de guàrdia». Quina rapidesa !

Em fa l’efecte que Ferran Sáez cau de quatre grapes en la mateixa visió en la qual va caure Monzó i alguns dels escriptors presents a la Trobada de Sant Cugat: considerar el blogs com un fenomen més aviat adolescent al qual s’apunten grafòmans afeccionats... Hi ha un cert to despectiu propi del qui s’ho mira de dalt estant, des de la seva talaia privilegiada de periodista amb diari, literat amb editor, filòsof amb càtedra, politicòleg cum laude…

De totes maneres, benvinguda sigui aquesta xerrameca blogològica… No?

O sigui, que -per al Sr. Sáez- ara els bloggers som uns excassolaires que ens desfoguem pontificant a l'aigüera virtual, i això ens fa molt postmoderns. Bé. I ell què fa? El Sr. Sáez es desfoga pontificant als seus articles de paper la qual cosa el fa molt premodern. Qui compra diaris? Quatre vells premoderns com ell. De la generació blog ningú. Ningú. Com a molt es miren l'edició digital (i sort d'aquesta que el seu article serà llegit). Ja poden canviar tots els directors que vulguin, però els diaris de paper tenen els dies comptats. Si no fos per les subvencions, ja haurien plegat. Els diplodocs com el Sr. Sáez farien bé de postmodernitzar-se i obrir un blog... Això li cou, oi? Perquè els blogs som la seva veritable competència.

--------------------------------

Envio un mail al Sr. Sáez amb l'enllaç a aquest post. Rebo aquesta lacònica resposta:

Només és una hipòtesi, entre altres.
Salutacions,
Ferran

Responc així:

Com a filòsof, hauries de saber que les hipòtesis han de ser verificades o falsades... No pots escriure alegrement segons què quan les teves afirmacions afecten un col·lectiu sencer. A més, reincideixes.

Sobre hipòtesis dubtoses, et recomano aquest vídeo: Sida. El gran Dubte

Ell m'envia un altre mail:

Això de "reincidir" sona una mica fort. D'altra banda, jo només em puc fer responsable d'allò que escric, no de la hipersensibilitat dels qui llegeixen allò que escric. Vaig a mirar el Google que m'envies.

Per cert, la foto que encapçala el teu blog sembla un quadre de Friedrich. M'ha agradat molt.

Salutacions,
Ferran

(EG4) Blau de Rodes

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n'hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).

El primer que em crida l'atenció és el color de l'aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m'agrada sobretot la tonalitat que agafa l'aigua amb una mica de profunditat.

Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l'hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates...

Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà. El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l'ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies... Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l'una té un mussol al capdamunt i l'altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l'illa de Kos (pàtria d'Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s'agraeix). Baixem pel Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!

Davant el Temple d'Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil...

A prop hi ha un arbre en el qual s'han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el Colós de Rodes. Dues columnes a l'entrada del port assenyalen l'indret on estaven els peus del llegendari Colós...

Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells... El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d'aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges...

Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient... El pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l'aigua (νερό).

L'aigua de l'Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d'un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades

(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

La Cicciolina i jo

Aquest divendres dia 30 comença el II Saló del Sexe en Català. A les 19:30 farem la presentació de L'Oracle Imminent a l'Auditori. Si la presentació a la Catalònia va comptar amb la presència de la mítica Mireia Galindo, a la presentació de demà passat tindrem la no menys mítica Cicciolina, juntament amb altres estrelles de l'erotisme mundial. La diferència entre la Mireia i la porno star italiana és prou evident: la Mireia és un paio disfressat de marranota virtual mentre que Anna Ilona Staller és molt poc virtual, és a dir, absolutament carnal. Espero aconseguir que em dediqui un llibre. Jo de vosaltres no em perdria la crònica d'aquest capvespre a Manresa. Pot ser una cosa molt forta. Encara sou a temps de venir.

Horari Saló

És així (V)

És així que la lluna m'esperava aquest matí, tota plena, majestuosa, blanquíssima, en un revolt de la carretera, amagada rere els pins;

És així que l'he vist: desafiant, altívola, freda, com una caputxeta nua, valenta, que mira el llop de fit a fit;

És així que he sabut que avui era el dia, el dia perfecte; no demà ni demà passat; AVUI;

És així que t'escric aquest SMS; perquè sàpigues que, a l'hora del capvespre, ella i jo serem tu;

És així que l'hivern esdevindrà primavera; sense mítiques ítaques; sense metes ni retorns; sense mots; en el silenci intangible on moren els petons...

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)

Eros e Psique

El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima...

EROS E PSICHE

Conta a lenda que dormia
Uma Princesa encantada
A quem só despertaria
Um Infante, que viria
De além do muro da estrada.

Ele tinha que, tentado,
Vencer o mal e o bem,
Antes que, já libertado,
Deixasse o caminho errado
Por o que à Princesa vem.

A Princesa Adormecida,
Se espera, dormindo espera,
Sonha em morte a sua vida,
E orna-lhe a fronte esquecida,
Verde, uma grinalda de hera.

Longe o Infante, esforçado,
Sem saber que intuito tem,
Rompe o caminho fadado,
Ele dela é ignorado,
Ela para ele é ninguém.

Mas cada um cumpre o Destino
Ela dormindo encantada,
Ele buscando-a sem tino
Pelo processo divino
Que faz existir a estrada.

E, se bem que seja obscuro
Tudo pela estrada fora,
E falso, ele vem seguro,
E vencendo estrada e muro,
Chega onde em sono ela mora,

E, inda tonto do que houvera,
À cabeça, em maresia,
Ergue a mão, e encontra hera,
E vê que ele mesmo era
A Princesa que dormia.

No el penso fer malbé traduint-lo. Fa anys que estudio aquest poema i cada cop que el rellegeixo trobo una nova pista, un nou matís que m'acosta al seu sentit últim. Necessitaria 100 posts per a poder explicar TOT el que conté. Us deixo només uns enllaços. Ja us ho fareu.....

http://segueixlallum.blogia.com/2005/042402-eros-i-psique.php
http://library.thinkquest.org/J002356F/erospsyche.htm
http://www.plotinus.com/eros_pictures_copy2.htm

Musa versus Odalisca

La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L'odalisca, en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira...










































La rehòstia és quan una musa, a més de musa, esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.