El punt de no retorn

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas

y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar

És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar

Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

Gauguin

Esbraonament

Ho escriu Homer a l'Odissea (al capítol de la presentació d'Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament:

Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi.

Si diumenge feia el cim, avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas. La denominació científica és DOMS (Delayed Onset Muscle Soreness). En català hi ha gent que diu "agulletes" o "tiretes", però és incorrecte.

Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l'alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament. Alguns proposen també cruiximent. Ambdues opcions m'agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigui, de genoll en amunt; també el talons d'Aquil·les i els músculs bessons; sobretot quan pujo o baixo escales...

Vaig acomplir el somni de fer el cim de Catalunya amb els meus peus i amb els meus braons, però vet aquí que ara estic esbraonat... Tanmateix, com diuen també en castellà: Sarna con gusto no pica. ¿Sabeu quina seria la traducció d'aquest refrany al català?

Du bist ein Mann

Passo la tarda traduint fragments de Goethe, concretament de la seva Nausikaa (1787), un drama inacabat en el qual l'escriptor alemany reprèn el mite que apareix a l'Odissea homèrica. La donzella Nausica -filla d'Alcínous, rei dels feacis- troba Odisseu a la platja i, per art de màgia, es desencadena la seducció. La tragèdia dels amors platònics, l'esqueixament del cos i l'ànima, la renúncia que és alhora penyora d'eterna recordança. La mítica Nausica plora, com plorava la mítica Ariadna a la platja de Naxos. Llàgrimes que es fonen amb l'escuma de les onades...

Tinc dubtes translacionals i envio un mail al meu amic Francesc, filòsof i bloguer català resident a Frankfurt. Amb el seu ajut me'n surto. (Gràcies, Sisco! Quantes te'n dec?) Us en deixo un tast. Són paraules de Nausica...

Du bist nicht einer von den Trüglichen,
Wie viele Fremde kommen, die sich rühmen
Und glatte Worte sprechen, wo der Hörer
Nichts Falsches ahnet und zuletzt, betrogen,
Sie unvermutet wieder scheiden sieht.
Du bist ein Mann, ein zuverlässiger Mann,
Sinn und Zusammenhang hat deine Rede. Schön
Wie eines Dichters Lied tönt sie dem Ohr
Und füllt das Herz und reißt es mit sich fort.

Tu no ets un engalipador,
com molts forasters vanitosos que arriben
i garlen amb mots planers, i qui els escolta
no sospita l'engany fins que, al final, estafat,
veu que, de sobte, han tornat a marxar.
Tu ets un home, un home fiable,
el teu discurs té sentit i coherència. Venust
com la cançó d'un poeta que ressona a l'oïda
i s'apodera del cor tot sadollant-lo

Imatge: Odisseu i Nausica. Detall d’una gerra atenenca d’argila (475-425 AC). Munich Antikensammlungen und Glyptothek 2322.

[De la Nausica de Joan Maragall i de Carles Riba ja en parlaré més endavant...]