Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 

Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 

Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 

El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.

Tornem als finals.

Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 

Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 

A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!

Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....

Ítaka

 

És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge? 

La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses... 

No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència)

És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer...

Ítaka és sempre al final del camí.

poemes

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

Recital poètic 7 de maig

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

El punt de no retorn

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas

y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar

És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar

Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

Gauguin

Esbraonament

Ho escriu Homer a l'Odissea (al capítol de la presentació d'Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament:

Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi.

Si diumenge feia el cim, avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas. La denominació científica és DOMS (Delayed Onset Muscle Soreness). En català hi ha gent que diu "agulletes" o "tiretes", però és incorrecte.

Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l'alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament. Alguns proposen també cruiximent. Ambdues opcions m'agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigui, de genoll en amunt; també el talons d'Aquil·les i els músculs bessons; sobretot quan pujo o baixo escales...

Vaig acomplir el somni de fer el cim de Catalunya amb els meus peus i amb els meus braons, però vet aquí que ara estic esbraonat... Tanmateix, com diuen també en castellà: Sarna con gusto no pica. ¿Sabeu quina seria la traducció d'aquest refrany al català?

(EG8) Κέρκυρα

Sempre que penso en Corfú me'n recordo d'aquesta foto:

Són Henry Miller i Lawrence Durrell en pilotes l'any 1939 en una platja de Corfú. Miller tenia 48 anys i Durrell 27. La correspondència entre ambdós escriptors (The Durrell-Miller Letters 1935-80, hi ha traducció castellana a Edhasa, 1991) és una de les coses més extraordinàries que he llegit mai, sense desmerèixer les seves respectives obres. La bellesa d'aquesta illa ja havia inspirat escriptors com Goethe i Oscar Wilde. Durrell hi va residir llargues temporades en les quals va escriure alguns dels seus llibres més importants, com ara El Quartet d'Alexandria.

Era la darrera illa grega del nostre viatge. Els grecs l'anomenen Kérkyra (Κέρκυρα) que, segons la mitologia, era el nom de la nimfa amb la qual el ciclop Polifem tingué un fill, Faiakas, del qual serien descendents els feacis (Φαίακες), poble que apareix a l'Odissea d'Homer. La princesa Nausica, filla d'Alcinous, rei dels feacis, va acollir Odisseu després d'un naufragi. Aquesta illa fou la seva última escala abans de retornar a Ítaca. Sembla prou versemblant que l'actual Corfú fos l'illa dels feacis, atès que Ítaca (Ιθάκη) es troba relativament a prop [mapa illes jòniques], tot i que els experts no s'acaben de posar d'acord si l'actual Ítaca es correspon amb l'Ítaca homèrica...

Corfú no té res a veure amb les illes gregues més meridionals, resseques i pelades. Corfú és verda, plena de vegetació. Enlloc no he vist oliveres tan altes, talment alzines, formant boscos amb els xiprers. Tot té un aire molt anglès, sobretot la capital. Som a la mar Jònica i ens volem tornar a remullar. Anirem a Palaiokastritsa, a l'altra banda de l'illa, a la presumpta platja on Ulisses va trobar-se amb Nausica. La panoràmica des del castell bizantí d'Angelokastro és aquesta:

La platja del mig, en la qual ens vam banyar, es diu Agios Spyridon, o sigui, Sant Espiridó, el patró de l'illa. L'altra, la de la dreta, la teniu aquí més ampliada:

Ull viu:

The rock in the sea visible near the horizon at the top centre-left of the picture is considered by the locals to be the mythical petrified ship of Odysseus. The side of the rock toward the mainland is curved in such a way as to resemble the extended sail of a trireme.

Afionas. From here you can see the island of Karavi (Ship), which, rising from the sea, has prompted many myths and legends. According to Pliny, it was the petrified ship of the Phaeceans, which had carried Odysseus back to his homeland

Kanoni. C'est ce petit coin de terre (l'île de la Souris), qui est probablement le symbole le plus connu de Corfou, qui selon la légende serait le bateau mythique d'Ulysse, que Poséidon transforma en pierre, comme le raconte Homère dans l'Odyssée.

O sigui, que no hi ha qui s'aclareixi o hi ha molts vaixells petrificats a prop de la costa corfiota.

Al capdamunt d'aquesta petita península trobem el Monestir de la Verge, fundat el 1226, que acull una comunitat de monjos i un petit museu amb una col·lecció d'icones bizantines. Des de dalt les vistes són esplèndides...

Paleokastritsa. Un altre indret idíl·lic que afegim a la llista de paradisos particulars.

Tornem a la capital i passegem pels carrers de la ciutat antiga [fotos]. Comprem dues coses típiques de l'illa: licor de kumquats i estris per a la cuina fets amb fusta d'olivera. L'autocar ens espera a la plaça més gran de Grècia (i diuen que d'Europa), la Spianada, una vella plaça d'armes veneciana que va ser convertida en jardí pels anglesos.

El vaixell s'allunya de l'ultima illa grega. Ens espera Croàcia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes

Un mar de paraules

Rellegeixo l'Odissea...

Rellegeixo L'Odissea d'Homer en la traduccció de Carles Riba (La Magrana, 1993).

Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses,
i te'l farà treballós un déu, car no penso que passis
mai d'amagat d'Aquell que sorolla la terra i que et guarda
ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s'estima.
Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes,
si t'avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes

Les campanes de l'església toquen a mort. Sempre hi ha un retorn a l'horitzó. Potser la mort no sigui res més que això, com deia Màrius Torres:

la claror de la terra natal de l'esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit

L'Ulisses que sóc tituba. Penèlope em defuig. Ítaca s'allunya. Alatrencat, tot els pecats del cor se m'agrumollen embrossant la sortida. ¿La mel del retorn? ¿La claror? Aquest matí les campanes de l'església toquen a mort.