Oceà

Aquarel·la pintada el 10-4-1992 i inclosa dins el poemari Kènosi

Però el meu somni sense brúixola

virava cap a altres camins...

... cap a la pàtria eterna de

les sirenes i els dofins

Màrius Torres

#ODA2014

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

 #larevoltadelsestels

AraPonent

Des aquest divendres ja és operatiu AraPonent.cat, el primer diari concebut i editat exclusivament en format digital a les comarques lleidatanes. AraPonent.cat promourà de manera prioritària la cobertura informativa de les comarques de la futura vegueria de Ponent: Segrià, Garrigues, l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera i la Segarra.

Des dels impulsors del projecte es pretendrà generar debat a la xarxa en aspectes d'especial interès ciutadà i traslladar aquestes temàtiques també a les principals xarxes socials. És per això que l'apartat d'opinió adquirirà un protagonisme especialment rellevant en la publicació.

AraPonent se suma a d'altres diaris d'àmbit territorial com AraVallès i AraGirona o el sectorial Jornal.cat -entre altres- que tenen com a referent nacional el digital directe!cat, tots ells vinculats al grup Catmèdia.

A més de galeries fotogràfiques i vídeos d'edició pròpia, AraPonent.cat també inclou entrevistes, enquestes, una tira còmica, un aparador de llibres i una secció que engloba els blogs de Ponent, sota el domini TerraFerma.cat.

Ara Ponent vol ser el primer mitjà de comunicació exclusivament digital en informar i crear debat a les nostres comarques. Amb tota la modèstia i amb respecte pels que ja hi són en paper, ràdio o televisió. Volem sumar. Venim a aportar. A donar espai i teixir complicitat amb els sectors emergents, amb la gent inquieta que és la que té voluntat de canviar les coses per seguir anant a millor.

Creiem en aquesta Lleida de primera que té un horitzó de futur il·lusionant sense més límits que els que vulguem autoimposar-nos.

És per això que les noves tecnologies estan canviant la nostra manera de viure i relacionar-nos. Estem convençuts que ens trobem davant l’equivalent a la revolució industrial i volem aprofitar-ho perquè Ponent també estigui liderant aquesta nova etapa.

Si algun fet diferencial aporta la revolució 2.0 és que aquesta es basa en la complicitat, la conversa, la participació. Només amb vosaltres, amb les vostres crítiques i aportacions podrem construir el digital de les Terres de Ponent. Ens hi acompanyes?

El meu primer article:
"Màrius, Mahalta i jo"

La ciutat propera

Benvolgut Màrius,

Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?

LLETRES A MAHALTA

The lizard king

Això és la repera. Ahir m'enllaça Gordillo i avui, de retruc, m'enllaça Rius i, clar, se'm disparen les visites. A sobre, apareix la meva cara a la secció de blogs del gratuït Bondia.cat de Lleida (vid. presentació). A partir d'ara enllaçaran amb el nou blog que he creat per a celebrar el centenari de Màrius Torres: LLETRES A MAHALTA, on ja he escrit 3 lletres (amb les corresponents respostes mahaltisses).

No són els primers que ho fan. Ja fa temps que El Singular Digital em té enllaçat com a "blog singular"...

Aquesta tarda toca entrevista telefònica per al programa "No són hores" d'Onda Cero. Volen que parli de la meva llista d'insults i del llibre Tros de Quòniam. Set anys després de la seva publicació!

A les 20:30 tinc previst d'anar al Cafè del Teatre a l'acte "Literatura pel dret a decidir"...

I demà sabré quins són els concursants amb els quals m'hauré de barallar a la Misión Eclipse...

Collons, m'estic estressant. És normal que, al final, sigui engolit per un llangardaix.

PS: No sé a Grècia, però a mi em retenen un 21% de la nòmina, que no és poca cosa.

Cultureta lleidatana

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres (post)

Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l'últim llibre de Josep Vallverdú.

Més tard, al pub Antares, vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena. A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López, que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL.


Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat.

Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble sense vida cultural.

I aquesta nit toca jam session al Cafè del Teatre amb Llibert Fortuny & Aljosa Mutic Trio. I tot sense pagar un duro $ :-) (post)

Llibres a la Biblioteca i el piano de Màrius Torres

El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs, Històries de l'AVE, l'Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària, però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans.

Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen un a la Biblioteca Pública de Girona.

El Jordi m'esperava al seu despatx de la segona planta. M'ha fet dedicar els llibres. Jo, previsor, duia la Montblanc. M'ha presentat la directora, la Carme Ariche. Després hem anat a la secció d'escriptors locals i allà m'ha fet unes fotos que adjuntarà a la nota de premsa per als mitjans. Però el més emocionant estava per arribar...

A la segona planta de la Biblioteca també hi ha l'Espai Màrius Torres. El Jordi m'ha convidat a visitar-lo. Es tracta d'una sala en la qual es guarda una part del llegat del poeta (l'altra part es troba a la Universitat): primeres edicions dels poemes, els llibres que tenia a la seva biblioteca, documents, retrats, fotos, objectes personals... El que crida més l'atenció és un piano negre amb canelobres, el mateix piano que apareix en una foto on Màrius surt tocant al costat de la seva germana Núria...


He sentit un pessigolleig idèntic al que vaig sentir davant el llit on Antoni Machado va morir, a la Casa Quintana de Cotlliure. Els dits amb els que ara teclejo aquest post han acaronat les tecles del piano d'en Màrius. El Jordi em mirava en silenci. No podia deixar de tocar aquelles tecles mentre li explicava que el més gran poeta lleidatà fou enterrat el dia 30 de desembre de 1942 (tenia 32 anys) en el nínxol 54 de l'humil cementiri de Sant Quirze de Safaja. I allà continua. El vaig visitar més d'un cop quan vivia al Vallès i sempre li portava roses. L'any vinent celebrarem el centenari del seu naixement...


Em fa molta il·lusió que els meus llibres estiguin a la Biblioteca de la ciutat on vaig néixer i a la qual, després de 27 anys, he retornat. Aviat les biblioteques seran com els museus, però sempre conservaran aquell encís romàntic, espais on poder triar i remenar, agafar un llibre, asseure's i deixar passar el temps assaborint les lletres amb calma...


El pleniluni m'ha fet aquest regal. Gràcies, Lluna. Gràcies, Jordi. Gràcies, Màrius.

La ciutat de les cigonyes

Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)

Capvespre, una traducció i mil gràcies

Cap de setmana ple d'emocions (el proper ho serà encara més). El premi. Mil gràcies per tots els vostres comentaris i mails. Sou fantàstics. Us deixo el programa de ràdio de divendres i la traducció al francès d'un poema que pertany al poemari guanyador:

Capvespre 15.2.08

Comencem amb un poema satiricosarcàstic. Cançons de Neil Young. Parlem de Lúcid. ¿Alta cultura o "pa i circ"? Primer aniversari del Casal de Vallromanes. Farem una lectura pública per a commemorar l'Any Rodoreda. Premi de Poesia de Vallromanes. Setmana de vagues. Crisi econòmica? Agenda cultural. Llibres prohibits. Michel Onfray. Internet i el poder. L'harmònica de Neil Young. ARCO. Cézanne. Fados de Névoa. Poema final de Màrius Torres: Febrer.

Avec le temps

Avec le temps
Tout devient rien
L’oubli écrase la folie

Mer, amour, peur
La mort nous assaillit
À chaque instant

Vie et poésie
Nous transpercent le coeur

Naufrage de mots
Masques et silences

La nuit nous a fait
Prisonniers du passé

Et malgré l’apparence,
Non! Je ne suis pas fou

(Versió d’Etienne Muylle Wallace)

També en anglès: As time goes by

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

1. Màrius Torres
2. Fernando Pessoa
3. Hermann Hesse
4. Friedrich Nietzsche
5. George Orwell
6. Louis-Ferdinand Céline
7. Arthur Rimbaud
8. D. H. Lawrence
   
9. J. W. von Goethe
10. Thomas Mann
    
11. Josep Pla
    
12. Guillem Viladot
13. Biel Mesquida
14. Enric Vila-Matas
15. Renada Laura Portet
16. Antonio Machado
    

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

Gloriosa Catosfera
(Un bon post des de NYC)

Un altre punt de vista

Gardeny

Pel diari m'assabento que el conjunt templer de Gardeny ja és visitable. Hi corro. Tinc sort. Enxampo la visita guiada de les 18 h. (2,5 €). Han restaurat el conjunt monumental i han creat el Centre d'Interpretació de l'Ordre del Temple [PDF], integrat dins la xarxa Domus Templi. El van inaugurar el passat 5 de maig.

Vaig néixer als peus del turó de Gardeny quan estava ocupat pels militars. Vaig passar la meva infantesa a l'ombra d'aquest castell on sovint hi anava a jugar. Estava fet una ruïna. Vaig viure al carrer Saturn, al costat de la Plaça dels Pagesos, fins que als 18 anys vaig marxar a estudiar fora. Més tard, el meu interès pels Templers em va fer retornar a Gardeny alguna vegada, només per a lamentar el seu deplorable estat.

Felicito l'Ajuntament per la recuperació d'aquest espai cabdal en la història lleidatana. Després de 400 anys de dominació musulmana, fou la milícia templera la que va col·laborar amb Ramon Berenguer IV per a reconquerir la ciutat, sobretot Pere de Rovira i Pere de Cartellà (que no Cartanyà). Avui, llegint el fulletó informatiu de la visita, m'he assabentat que Jacques de Molay, el darrer mestre de l'Ordre, va sojornar a Gardeny l'any 1294 (20 anys abans de la seva mort i 670 anys abans del meu neixement).

Per a mi ha estat molt emocionant retrobar-me amb aquest indret i poder passar la tarda entre els seus murs agençats. Les explicacions de la guia han estat excel·lents (fetes en català malgrat que hi havia gent de fora), així com l'audiovisual que contextualitza molt bé l'època i els seus protagonistes. Val a dir que, a l'entrada on s'inicia l'audiovisual, he trobat una petita errata en el cartell situat a l'esquerra, concretament en el lema templer que hi ha escrit al capdamunt (lema que els templers van treure del Salm 115, 1). Podem llegir:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo ad gloriam

L'errada està en vermell: on hi posa ad hi hauria de posar da. En canvi, les traduccions que apareixen a sota són correctes ("Senyor, glorifica el teu nom, no pas a nosatres"). El lema ben escrit és així:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam

Li ho he comentat a la guia i s'ha quedat estranyada. M'ha dit que no domina el llatí i que ho farà saber a l'assessor històric de l'exposició. Li he respost que en tenia prou posant la frase sencera entre cometes al Google. Feu la prova. Si la poseu amb "ad" surten solament 24 resultats. Si la poseu amb "da" en surten més de 47.000. Però la cosa es complica si en comptes de "nomini" posem "nomine" (aleshores en surten 5 contra 600). Estadísticament, per tant, el lema ben escrit seria amb "nomini" i "da". De totes maneres, enviaré un mail a gardeny@paeria.es amb l'enllaç d'aquest post. No estaria malament que ho revisessin.

Tornem a la visita. Paga la pena de veritat. Han posat fins i tot maniquís! Coses curioses. Per exemple, han deixat les pintades i els grafits fets pels brètols que han penetrat al recinte durant tots aquests anys d'incúria. Jo els treuria. Si ascendim per unes estretes escales de cargol fins al terrat de la torre sobirana podem contemplar una magnífica vista del turó de la Seu i un ampli panorama de tota la ciutat i de l'horta. L'església de Santa Maria mereix un punt i a part.

Té l'absis pentagonal, però és inaccessible des de dintre del temple perquè hi ha un mur d'un metre de gruix que ho impedeix! La guia diu que no hi ha cripta. Jo arrufo el nas. Al castell de Montsó al final la van trobar... A més, a la mini capella de la dreta (probablement funerària), hi ha una misteriosa doble paret... Les poques pintures murals que han sobreviscut al vandalisme estan molt malmeses. Unes les estan restaurant (representen cavallers) i les altres són decoracions amb formes geomètriques i estrelles negres de vuit puntes... 8

Queda encara molt per fer, molt per excavar, molt per esbrinar... Al voltant de l'església hi havia un cementiri important... Però aturem-nos ja. Podem estar contents de la feina feta. Si passeu per la ciutat d'Indíbil i Mandoni i de Màrius Torres, no deixeu de visitar Gardeny.

Aquesta tarda he tornat a ser nen i he plorat. Quan l'església s'ha quedat buida, he fet una cosa que fa segles que no feia: m'he posat a cantar gregorià..... Ha estat inevitable, espontani, inconscient, natural... La sonoritat del recinte és perfecta. A les vuit tancaven i he hagut de marxar. M'hagués quedat allí tota l'eternitat.

NB: El meu heterònim femení preferit és Laia Gardeny Rovira. Ara ja sabeu per què.

Versos ponentins

Rebo aquest mail:

Benvolgut,

El recital ha anat bé, crec que molt bé. Han vingut els poetes Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Teresa Roses, Pere Rovira i Carles M. Sanuy. Els rapsodes han rebut força aplaudiments. Un professor ha enregistrat en vídeo l'acte d'avui i properament --si no hi ha cap entrebanc-- es penjarà a la pàgina web del Gili i Gaya. Ja t'avisaré.

Cordialment,

Miquel Viladegut

Aquí teniu la portada del llibret (no podia faltar Lo Marraco):

Ha estat el mateix Miquel Viladegut l'encarregat de recitar dos fragments d'UCP. M'ha fet molta il·lusió que, per primer cop, uns versos meus siguin dits a la ciutat on vaig néixer. M'honora poder seguir l'estela de Màrius Torres (que reposa molt a prop d'on visc) i Guillem Viladot, dos veritables mestres ponentins. He d'agrair-te, Miquel, aquesta iniciativa. Avisa'm quan estigui el video.

Aquí més
Agraïments

VERGES 07

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.

Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe. Potser el desig...

La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal. A poc a poc...

Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...

Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...

Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.

Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...

Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...

La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...

Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.

Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...

"Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...

Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.

Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...

La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...

Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...

La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...

Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.

Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...

País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...

Venim del nord, venim del sud...

Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo

Viatge a Ítaca... Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.

Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...

Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...

Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...

Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...

Una Estrella! Lluís: a la teva salut!

Fi.

VERGES versus CAN ZAM

Dia de Reis

Em llevo tard. Planxo 10 camises. M'assabento (via telefònica) de qui és el guanyador del Premi Josep Pla d'enguany. No puc donar cap pista perquè el veredicte és aquesta nit. Fa un solet que enamora. Ara menjaré alguna cosa i, encabat, me n'aniré a passejar... Els Reis m'han portat algunes cosetes: un pijama, quatre parells de mitjons, un parell de samarretes CK, un clauer de plata, el CD de Xavier Monge Trio & Carme Canela titulat Altres cançons a Mahalta...

Anit, a la cavalcada del meu poble, ningú s'ajupia a arreplegar els caramels... Malaguanyats. Els de la brigada de neteja de l'Ajuntament els van haver de recollir tots.

Demà passat tornem a la feina. Ja era hora. Hem sobreviscut un altre Nadal.

Rellegeixo l'Odissea...

Rellegeixo L'Odissea d'Homer en la traduccció de Carles Riba (La Magrana, 1993).

Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses,
i te'l farà treballós un déu, car no penso que passis
mai d'amagat d'Aquell que sorolla la terra i que et guarda
ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s'estima.
Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes,
si t'avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes

Les campanes de l'església toquen a mort. Sempre hi ha un retorn a l'horitzó. Potser la mort no sigui res més que això, com deia Màrius Torres:

la claror de la terra natal de l'esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit

L'Ulisses que sóc tituba. Penèlope em defuig. Ítaca s'allunya. Alatrencat, tot els pecats del cor se m'agrumollen embrossant la sortida. ¿La mel del retorn? ¿La claror? Aquest matí les campanes de l'església toquen a mort.

A partir de demà...

A partir de demà em passaré tres matins a l'aula 9 de la Facultat de Dret de la UAB, Campus de Bellaterra. Fa molts anys que vigilo i corregeixo proves de selectivitat. Jo la vaig fer el juny de 1982 a l'institut Màrius Torres de Lleida. Veure les cares dels alumnes el primer cop que entren a l'aula és tot un espectacle. Sovint els nervis els traeixen. Cada any passa alguna cosa. Per exemple, l'any passat una noia es va desmaiar i en vaig enxampar una altra que estava copiant. A veure enguany. Ja us ho explicaré.

NB: ¿Què us jugueu que de Filo cau Stuart Mill?

JD...

Josep
Domènech

poeta
puto
tatuat
rampellut
febril
atramuntanat
traductor del brasiler
guanyador del Màrius Torres
menjaxones
H





UCP

La Jurado is dead. Spain save La Jurado!!!

De cop i volta, penses...

De cop i volta, penses què faries si et diguessin que et queden dos dies de vida: 48 hores solament. Agafaries el cotxe i aniries a veure els teus pares a la ciutat on vas néixer: “la ciutat dolça i secreta, on els anys d’alegria són breus com una nit, on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit…” Els abraçaries amb totes les teves forces. Passejaries pels carrers de la teva infantesa. Revisitaries l’escola on vas aprendre a llegir i a escriure. Tornaries a acaronar aquell primer llibre de poemes que et van regalar quan eres lluny de la teva terra, i que encara guardes com un tresor… “Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars…“ Perquè la vida és un seguit d’indrets significatius que configuren la nostra memòria afectiva. Només 48 hores. No dóna temps de reviure tot allò que fou important. Potser recordar-ho fugaçment. Potser escriure els darrers versos… ¿Per a qui? ¿Per a què? Et quedaries assegut davant el mar, esguardant l’horitzó, fins que arribés el crepuscle… La mort no et fa por. Tampoc l’oblit. “Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast ni records…” “Mar endins, sempre infant, cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins…” Morir ha de ser suau com el vol d’un albatros…