Calma

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

Impermanència

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament. 

El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut (Moksha) s'anomena il·luminació. 

Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri (Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen). 

La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència, és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides. 

El sol vol sortir entre les bromes. Les gavines sobre els esculls. La Mar d'Amunt boirosa i divina. 

Hi ets sense estar. Hi ets sempre, arreu, a totes hores. El teu ser-hi és una presència metafísica.

La impermanència no és només una paraula, sinó el quid de la qüestió.   

Territori comantxe

Hi ha una pau intensa que m'indica que estic en el bon camí. El sol aquí dalt, amb el cant dels ocells i els arbres verds, plens de fruit. Allà baix, a la plana, la boira ocupa els espais i les ments dels homes. Hi ha una claredat inusitada i una lleugeresa de globus aerostàtic en aquesta vida nòmada de pelegrí errant. No cerco res. No tinc plans. Visc en el pur present, en el centre de l'espiral còsmica. Tot és energia, fins les pedres més denses que, l'una sobre l'altra, s'enlairen cap al cel. El cos sagrat. El cor sagrat. Respiro la gràcia infinita de SER. Agraeixo amb totes les cèl·lules cada batec i cada alenada. Quan hi ha amor tot és perfecte. Amor incondicional: compartir en llibertat. Estima. Adora. Agraeix. Calla.  

#ODA2014

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

 #larevoltadelsestels

Llevant

M'agrada el llevant, quan el mar s'endinsa en la terra i ho amara tot d'humitat salada, com una boira refrescant, carregada de bones energies. Es barregen els colors dins un marasme de grisos on es difuminen les formes. Ensumo l'horitzó invisible, poso la cara i m'empasso l'aire a glops. Camino sobre la sorra molla, entre restes escampades de petxines i pedres menudes. Tot el contrari de la tramuntana. 

M'agrada el llevant quan és suau i no envaeix les voreres del passeig marítim. Respiro a fons l'oreig i em deixo acaronar per la brisa vivificadora. M'assec en un banc mirant el mar. El món sembla aturar-se. Llavors, silenciosa, arribes pel darrere i em fas un petó al clatell. Mimoses pansides. Glicines decadents. Cirerers esplendorosos. Em fas un petó al clatell, m'abraces i tot és possible.

Te Araroa

De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó... 

De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...
  

El que queda

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

Videopoesia

Transformacions

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...

Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Ben poc

És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.

És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.

Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.

És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.

Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

Videopoesia

Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

Com aquella boira

No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes. 

Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable. 

No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula. Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

Teranyina

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

Miratges

Contemplo els ametllers florits i les mimoses a punt d'esclatar i m'adono que tot és un miratge. L'hivern no és hivern i nosaltres no som aquest embolcall d'ossos i de carn que malda per atènyer petits plaers fugissers. La mar es confon amb la boirina. La piuladissa dels ocells no em deixa escoltar el silenci. De sobte callen i assaboreixo la perfecció. Sense núvols el cel és més cel. En algun lloc he llegit que la felicitat són 30.000 euros a l'any, no deure res als bancs i evitar qualsevol mena d'estrès. És correcte, però s'han deixat una cosa important: l'amor, saber que importes a algú, adormir-te i despertar-te amb la certesa que no estàs sol en aquest món. O també és un miratge, això?  

Tardes així

Tardes així, a l’hora de la posta, ens confirmen que estem sols, que els altres són un decorat més o menys amable i prescindible; sols com ocells sense brúixola, vaixells sense timó, víctimes del passat, esclaus del present, enigmes del futur; sols amb música o sense, amb fred als peus, a les mans, al cor, parlant llengües inintel·ligibles; sols al capdavall i al capdamunt, ànimes atrapades en un cos, ombres maleïdes; sols com mussols, instruments ineptes, confusos, atemorits, perduts, agonies que s’allarguen, silencis tan profunds que ens esgarrifen, deixalles d’il·lusions; sols en el precís instant que renunciem a ser lliures a canvi del plat i el llit calents; sols en el precís instant de ser valents i engegar-ho tot a rodar: el que fem i el que tenim, el que som i el que serem; sols en la boira més espessa, improvisant el camí, somiant un altre destí que mai serà definitiu; tardes així, òrfenes de petons, plenes d’absències i de distàncies i de fredors, quan el sol s’ha fet fonedís, ens confirmen que el desig de volar és una quimera suïcida, com els amants que signen promeses amb sang calenta; sols, innocents, ineptes, confusos, atemorits, perduts, cerquem la manera d’escapar del laberint; borden els gossos, ploren els nens, cauen les estrelles, la nit és la mare de totes les pors; només sobreviuràs si et menteixes.

La tardor té regust

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre, deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos...

La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

Sense fi

Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc... 

De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

Ales i arrels

Què se n'ha fet d'aquell neguit? Qui ha curullat la buidor? Ales i arrels, perfecte equilibri. L'ocell que troba el niu oblida la boira, el fred, la solitud. Hi ha una pau infinita: la pau dels cims nevats, la pau del llac amb llúdrigues, la pau dels teus ulls a trenc d'alba. Canten els ocells. El verd és més verd que mai. Aigua. Núvols. Piano. Violí. Quants dies han passat? És com si haguéssim mort i fóssim al cel. No comptis les hores que resten, sinó les que han sigut. Ales i arrels, perfecte equilibri.

Dietari de Terradets

Futur incert

Voldria tenir la clau que obre el pany del teu cor, traspassar el mirall enterbolit dels mots per a poder sentir-te més a prop, trobar el secret del teu somriure, aprendre a caminar al teu costat, somiar junts el mateix somni, mirar de fit a fit l'horitzó sense témer el futur. 

Voldria ser la guitarra que t'acarona l'ànima les nits sense lluna, quan la solitud és un boira que no et deixa avançar, la llum que enyores, el mar que et bressola, la certesa que et manca per a ser feliç. 

Tot això voldria ser, i el blau del cel dins els teus ulls.

 

Dietari de Terradets

T-90

Retira't dins de tu mateix, viu amagat, aconsellava Epicur. L'autarquia és l'únic camí per assolir l'ataràxia. S'és autàrquic quan es necessita només l'elemental, per això cal un cert aïllament, una gestió de les necessitats i dels desigs. Busca només els plaers naturals i necessaris, evitant el dolor i les coses supèrflues. El veritable plaer és espiritual. Modera les passions. Rebutja les dependències. Exorcitza totes les pors. Fuig de la política. L'individualisme és la forma de vida més plaent. No has de ser causa ni conseqüència de res. No has de manar ni obeir ningú. Segueix la naturalesa i el cos, que són savis de mena. Acaça l'instant i gaudeix-lo, perquè no tens res més.

Ell recorda amb certa nostàlgia l'època en la qual explicava aquests conceptes als adolescents. Teories arcaiques que omplien la pissarra, relliscant pels cervells immadurs dels alumnes. Ara que ho viu, ara que ja no són meres paraules escrites en un llibre, sinó el seu dia a dia indefugible, s'adona que el vell Epicur tenia raó.

El moment en el qual la boira s'esvaeix és el més embruixador del dia. És tornar a veure el llac i reviure, tornar a veure els cims i sentir que encara hi ha molt camí per endavant.

Llegeix tota la sèrie T

T-87

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse. Vet aquí:

Esglaons

Com la flor es marceix i la joventut envelleix,
així floreixen els esglaons de la vida,
al seu temps també floreix la saviesa i la virtut,
i no els és permès de durar sempre.
Cal que, a cada crida de la vida,
el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou,
coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams.
Dins de cada començament hi ha un encís
que ens protegeix i ens ajuda a viure.

Hem de travessar riallers un espai rere l'altre,
sense que cap ens atrapi com una pàtria,
l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar,
vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó.
Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle
i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment,
només qui està disposat a llevar àncores i navegar
podrà evitar la paràlisi de la rutina.
Potser l'hora de la mort també ens posi davant nous espais,
la crida de la vida mai no s'acabarà per a nosaltres...

Som-hi doncs, cor meu, acomiada't i guareix-te!

El que més li agrada és el final: Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

L'any 1924 Hesse (amb 47 anys, el mateixos que ara té ell) va deixar la seva segona esposa i va llogar un apartament a Basilea. A partir d'aleshores va augmentar el seu aïllament i la incapacitat psicològica de relacionar-se amb el món exterior, per la qual cosa va patir episodis de gran desesperació en els quals tenia pensaments de suïcidi. L'obra que relata millor això és El llop estepari (1927).

El cor (Herz) és el subjecte del poema i, de ben segur, són versos autobiogràfics. La vida està feta d'etapes, les coses no duren sempre, no deixem que res ni ningú ens retingui, hem de defugir els costums, estiguem preparats per a emprendre noves singladures, tornar a començar és encisador...

Llegeix tota la sèrie T