Visovac

Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort.

Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en si mateixa. 

Sempre he sentit molta afinitat per l’ordre de Sant Francesc. Si m’hagués de fer monjo, seria franciscà. Encara no he visitat Assís. Aviat. No, no crec que em faci monjo. En tot cas, seria eremita, ermità. Ja ho vaig provar un any a Terradets i, en certa manera, ho continuo sent... 

La Tau no és solament una lletra, també és un monjo amb els braços oberts en forma de creu; també és la clau de la vida egípcia (crux ansata); horitzontal i vertical; el senyal protector dels escollits que se salvaran quan arribi l’apocalipsi. Abans que Francesc, va ser Antoni (el Gran, l’egipci, el del porquet) qui va cristianitzar la saviesa esotèrica del “tauisme”... 

A Visovac he comprat una petita Tau de fusta, la porto penjada del coll, com en els vells temps. Me’n vaig desprendre, de l’anterior, que havia dut amb mi anys i panys, la vaig regalar a una persona molt especial. L’havia fet jo amb fusta d’acàcia. Vaig sentir que no calia portar-la més. Avui he sentit que la Tau tornava (si és que mai havia marxat). Prop dels batecs del cor, com totes les coses transcendentals de la vida. 

Per a saber-ne més: El Camí de la Tau 

http://www.bubok.es/libros/18607/El-cami-de-la-Tau

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

Phalacrocorax aristotelis

Avui la mar és plorosa, tota l'atmosfera humiteja, els corbs marins s'estan sobre els esculls vigilant els peixos incauts (jo els vigilo a ells amb els prismàtics), les gavines volen i grallen amb elegància superba, cauen les primeres gotes d'ençà que habito aquesta nova residència (farà 20 dies demà, Sant Antoni de la Tau), surto al carrer i entomo la pluja amb la boca oberta... 

No feu cas d'allò que us expliquin de segona mà. Sigueu sempre escèptics amb tota mena de notícies “mediàtiques”. La realitat és immediata o no és realitat. Com el present. La resta cabòries. L'ús del llenguatge denota impotència. Parlem quan no som capaços de sentir directament. Massa paraules és símptoma d'immaduresa. 

Avui predomina l'aigua i el cel es confon amb la terra. 

Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

T-69

Aquest matí la boira era tan espessa que ha agafat el cotxe i s'ha enfilat carretera de Llimiana amunt buscant el sol amb ànsia. Ha hagut de fer 5 km de corbes per a deixar enrere el mar de boira. Abans d'arribar a Llimiana s'ha desviat cap a la dreta per la carretera que mena a l'Hostal Roig. Passats Sant Cristòfol i Sant Martí, s'ha aturat al poble de Mata-solana, situat a la capçalera del barranc de Barcedana, a 1.000 metres d'altitud. Li ha cridat l'atenció un cartell de fusta escrit a mà el qual indicava que aquell llogaret només tenia 6 habitants. També s'ha fixat en unes plaques solars i en una sèrie de pedres escampades per terra que estaven pintades amb colors vius.

La petita capella feia pena de veure. El sostre tenia una escletxa enorme i estava completament descurada. Damunt l'altar hi havia tres imatges: Sant Roc, Sant Antoni Abad i Sant Sebastià. El primer vestia els hàbits de pelegrí amb petxines sobre la capa; com de costum, mostrava una ferida a la cama esquerra i als seus peus hi tenia un gos. El segon sant anava acompanyat d'un porquet i lluïa una Tau al bell mig del pit. El tercer tenia el cos ple de ferides, però no hi havia cap fletxa per enlloc. En el minúscul cementiri del costat l'han sorprès els ossets de peluix sobre les tombes...


Mentre observava tot això ha aparegut una gossa que bordava amenaçadora. No s'ha posat nerviós. Li ha parlat amb dolçor i la bèstia ha fet mutis. Al darrere venia l'amo, el Juan, que fa disset anys que viu aquí. Abans havia estat fotògraf d'El Periódico de Catalunya. Ell i el Lluís van trobar aquest poble quan estava gairebé en ruïnes i l'han anat rehabilitant a poc a poc. El Juan li ha ensenyat casa seva, plena de fotografies, i li ha presentat tres habitants més: L'Andy, la Paloma (companya de l'Andy) i un capità de vaixell anomenat Berto. L'Andy va néixer a Bristol, va treballar molts anys a Basilea, gaudeix d'una pensió suïssa i, a banda de saber molta física, és un consumat tarotista, encara que ell, amb el seu defectuós castellà, s'estima més dir que és albañil y fontanero. És el responsable de les pedres pintades que guarneixen el poble i del divertit cementiri. Un personatge molt peculiar amb el qual ha estat enraonant una bona estona. La Paloma li ha ofert un cafè i també ha participat a la conversa. La parella té llogada una de les cases del Juan, igual que el Berto.


Ja coneixia quatre persones del poble. Com que estava interessat en la Casa Tarré, que es troba just al davant de la capella, el propietari de la qual és en Lluís, l'ha telefonat. Viu a Pessonada i han quedat que estaria allà dintre d'una hora. Mentrestant ha conegut el cinquè habitant del poble, el Javi, un noi de Barcelona que està arreglant la casa d'un amic seu que es diu Rafa. Quan el Lluís ha arribat li ha ensenyat la Casa Tarré i també la Casa Enrico, a més del mirador, que era l'antiga quadra i que ara disposa d'unes grans vidrieres que miren al sud. Si alguna cosa té aquesta aldea és sol, fins i tot al seu nom: Mata-solana. Aquí no ha arribat encara l'electricitat, per això ha calgut instal·lar plaques amb acumuladors d'energia solar i disposar de grups electrògens dièsel per si de cas. Sis persones perdudes al mig del no-res, entre Vilanova de Meià i Tremp, que es troba a mitja hora de cotxe.

Llegeix tota la sèrie T

T-3

Avui, entre papallones i flors, ha pujat a Sant Salvador del Bosc. L'ermita, encimbellada en un rocam, festeja amb dos roures centenaris que pengen sobre l'abisme. S'hi accedeix pel camí iniciàtic dels cent revolts en el qual trobem cinc oratoris: Sant Antoni, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Sebastià i la Verge de Montserrat. A partir de l'oratori de La Moreneta l'espígol adquireix un protagonisme absolut. Les espigues del Montsec són curtes, de color fosc i perfum intens. Ha vist un cabirol que badava per la sendera que mena a la Portella Blanca. Ha demanat tres desitjos al Sant, li ha cantat gregorià i, xafarder, s'ha entretingut a mirar les fotografies i els textos que la gent ha anat deixant al llarg dels anys. No volia baixar. Des de les altures tot sembla prescindible.

Nova residència. Nova etapa. Nova capçalera.

Llegeix tota la sèrie T

L'ermita de Sant Jaume de la Granja d'Escarp

Ahir, fent el post sobre el Montmeneu, vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp. Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... (No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat...) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant Antoni amb el porquet als peus. El sant de la Tau. Us deixo el fragment corresponent (aviso que aquesta obra ve ser escrita sense signes de puntuació) i unes quantes fotos...

EL CAMÍ DE LA TAU (Trobada amb Priscil·lià)

Capvespre 11.1.08

Primer programa de l'any. Comencem amb uns versos de Jordi Pope. Ens acompanyen les cançons de Los Secretos. Festa dels Tres Tombs. Sant Antoni Abad. La nefasta barreja de religió i política. Defensa del laïcisme. Centenari del naixement de Simone de Beauvoir. ¿Feminisme? ¿El futur serà matriarcal? Any Rodoreda. Mort de Pepín Bello. Poema final de Júlia Costa: Gebrada.

Sant Antoni

Avui no és el meu sant. Jo el celebro el 17 de gener. Tinc més d'ermità que de paleta.

ENTRELLUM labelitzat!

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM (since 21.12.05). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències):

(64) política

(62) filosofia
(57) blogologia
(50) L_OI
(40) llibertat
(39) amor
(34) paraules
(33) escriure
(33) somnis
(32) premis
(30) institut
(29) Catalunya
(28) religió
(27) literatura
(27) Montilla
(27) poesia
(27) Vallromanes
(26) catosfera
(26) llibres
(25) veritat
(22) futur
(22) jardí
(22) solitud
(21) traduccions
(21) mort
(21) música
(20) llengua
(20) Nietzsche
(20) ombra
(20) silenci

Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:

llibertat
somni
veritat
futur
solitud
silenci
pluja
misteri
lluna
platja
llavi
horitzó
ombra

O sigui, que aquesta nova eina que ofereix Blogger ens ajuda a orientar-nos amb eficàcia dins la selva blogològica. Si, a més dels labels, afegim l'ajut del cercador que té cada blog, aleshores la tasca resulta encara més fàcil.

Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...

[Escolto April in Paris, una meravella de cançó interpretada l’any 1956 per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. La lletra parla de l’encís (charm) de la primavera a París, la ciutat més bonica del món. Els marronniers en flor (chestnuts in blossom), el perfum de l’amor… Si la perfecció musical existeix (amb el permís de Johann Sebastian), és això: aquestes dues veus unides i aquest solo de trompeta…]

Moleskine IV

Dilluns 14.8.06 (10:25)

Ja em va passar al Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa: vaig estar mitja hora clavat davant el tríptic de Les temptacions de Sant Antoni del Bosch (Hieronymus van Aeken). Al Prado hi ha dos quadres seus que també es titulen així...


A mi m'agrada molt, aquest pintor. No m'interessen gaire ni Velázquez ni El Greco ni Murillo ni Ribera ni Zurbarán... De Goya admiro Saturn devorant el seu fill i tota l'obra més fosca. Del Bosch m'encisa la seva extraordinària capacitat figurativa, detallista i surreal, predaliniana. El jardí de les delícies és la seva gran obra mestra. Situada al bell mig de la sala, destaca encara més. M'hi amorro amb avidesa de miop. Ressegueixo cada escena, cada símbol. El temp s'atura mentre m'hi endinso...

De sobte, contemplant el deliciós jardí, el cervell fa un link i penso en un quadre de Picasso que he vist no fa gaire a l'exposició Els Picassos d'Antibes que fan (fins al 15 d'octubre) al Museu Picasso de Barcelona: La joie de vivre ou Antipolis (1946)

Bosch i Picasso comparteixen quelcom: els cossos nus, els blaus, l'horitzó, l'alegria...

La meva filla se m'acosta pel darrere i m'estira les bermudes: Vinga, anem, que ja fa una hora que ets aquí i encara ens queden molts quadres per a veure...

Sí, després del Prado vindrà el Reina Sofía i, després, el Thyssen i, després, quan es faci fosc, ens asseurem a la terrassa del Café Gijón del Passeig de Recoletos per a prendre un irlandès tot escoltant el piano i, després, esgotats i rendits, dormirem tota la nit amb la síndrome de Stendhal galopant pels somnis...

Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II
Moleskine III