Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

Canyars, crepuscles i bolets

A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

Riu avall

Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard).

Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Lleida. He rememorat aquells anys tendres...

Aquí, terra endins, enyoro el mar immens. Tanmateix el riu també té el seu què. He trobat racons plens de pau on poder contemplar com flueix l'aigua amb infinita calma. Vegetació i animals. Font de vida.

Riu avall s'escola l'horitzó lleidatà, el mateix horitzó que veig des de la terrassa quan el sol es pon i les cigonyes tornen al niu... Riu avall, cap al sud...

Us deixo unes fotos...

Riu amunt

Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...