Bio

Toni Ros (Lleida, 1964)

Filòsof, escriptor, pioner en l'àmbit de la ciberliteratura catalana. Creador del terme Catosfera, va coordinar l'antologia "La catosfera literària" (2008), la primera recopilació de blogs en català. La seva trajectòria digital es va iniciar el 2004 amb el blog "Tros de Quòniam".

Format en filosofia per les universitats de Navarra i de Barcelona, va exercir com a professor de secundària durant més de dues dècades, compaginant la docència amb una prolífica carrera literària que es va iniciar l’any 2000 i que li va valdre una vintena de premis. El 2009, però, una profunda crisi personal el va portar a un canvi de vida radical. 

Des de llavors, la seva trajectòria ha estat marcada pel nomadisme, la recerca de la llibertat i l'espiritualitat, així com per una intensa etapa d'activisme a les xarxes socials. Ha viatjat per tot el món i ha escrit una trentena d'obres que transiten entre la poesia, la novel·la, l'assaig i el dietari, des d'on propugna la reconnexió amb la Natura i amb les arrels ancestrals, articulant una crítica del sistema de vida actual. 

Toni Ros encarna l'arquetip del pelegrí modern: un home que ha sabut transmutar la vida en un camí d'aventura, reflexió i lluita incessant. 

MANAIA és la culminació del seu projecte vital i literari que abasta 27 anys de recerca espiritual. 

Viquipèdia + GEC + Opera Omnia

MANAIA

Si consulteu els articles de la Viquipèdia i de la GEC, veureu que no estan actualitzats. A partir del 2009 el silenci és eixordador. Aquest missing biogràfic i literari s'ha d'explicar. 

El blog Entrellum ha estat tancat aquests darrers anys.

Fins al dia d'avui, he escrit 32 llibres, alguns guardonats amb premis, publicats per diverses editorials, i altres autopublicats. 

Entre 2009 i 2026 m'he dedicat sobretot al creixement personal i a viatjar pel món. Vaig deixar de presentar-me a premis i em vaig retirar de l'escena pública. Tanmateix, emboscat, emmascarat, mai no he deixat d'escriure. 

L'obra que ara presento —MANAIA— és un enfilall de 8 peces creades al llarg de 27 anys que narra la meva evolució més esotèrica. Sóc conscient que desafia completament el Zeitgeist. És un manual de resistència espiritual. Per això m'he decidit a publicar-la. 

En plena era de l'Algorisme, de l'scrolling, de les IA, de l'oligofrènia generalitzada, de la mort de l'esperit, MANAIA irromp per impugnar el tecnototalitarisme deshumanitzador, l'agenda transhumanista. 

L'exercici de la llibertat inclou estratègies d'ocultació i de contraatac. Un joc de màscares. Cal pagar un preu molt alt si vols mantenir la teva independència de criteri i d'acció. 

Al capdavall, jo només sóc un home sol que escriu. A la intempèrie. Als marges. Sense avaladors. Proscrit. Dissident. Indomesticat. No tinc res més que paraules. Fa 30 anys que perpetro textos.

La realitat és relatitat. Escriure és una manera de viure. 

MANAIA demostra que no n'hi ha prou amb l'escriptura. Perquè la literatura, com les xarxes socials, és una altra trampa del Sistema...

Retorn

Fa 3 anys que no publicava res en aquest blog. Vaig tancar l'accés públic perquè no volia barrejar la meva identitat real amb el nou personatge que havia creat a Twitter: @VogelfreiCAT

Com a "Vogel" vaig començar a escriure fils l'estiu de 2018 arran de la febrada independentista. La influència va anar creixent fins assolir els 30.000 followers i publicar un llibre recopilatori. També existeix un blog en el qual podeu trobar indexada gran part de l'obra vogueliana. 

Quan estava vivint a Manhattan vaig publicar el poemari Salvatge Horitzó

La Trilogia Vogel culmina amb el volum EVAiTON on relato la nostra història d'Amor Tàntric

Tres anys donen per a molt, i més emmascarat rere un nickname virtual que m'ha permès jugar a cor què vols, protegint-me sobretot dels típics atacs ad hominem...

Lo més complicat és portar màscara i mascareta alhora, tenint en compte que sóc nudista i allò que més m'agrada és anar despullat de pèl a pèl sempre que puc. Els temps que estem vivint són una absoluta bogeria. La humanitat sembla que no té remei. Cal no quedar-se atrapat en velles històries... 

Twitter ha deixat de ser divertit i interessant, per la qual cosa plego veles de la Vogel. L'independentisme viu hores molt baixes. El covidianisme tampoc m'engresca gaire, ans al contrari, més aviat em deprimeix, i no m'ho puc permetre. Així que he decidit tornar a casa, al blog matriu: ENTRELLUM

Els blogs no han mort pas, només han estat sepultats per la grollera immediatesa de les xarxes socials pim pam pum les quals no deixen aprofundir en res ni tan sols reflexionar una mica sobre la realitat aclaparadora del dia a dia. Vaig provar-ho amb la Vogel, fila que filaràs, d'anar més enllà de la morralla política, d'obrir el focus vers la filosofia, l'espiritualitat... 

La Vogel es queda stand-by. No la liquido del tot, però em ve de gust retrobar la calma dels posts, quan escrius delimitant la sendera que mena a la Comprensió... a la Consciència... a la Llibertat... a l'Amor

Que el món estigui passant un dels seus pitjors moments no ens ha de des-animar; hem de mantenir l'Ànima desperta, activa, esperançada... 

Sóc aquí novament, tinc un cos i unes paraules, la nuesa i les cicatrius de l'experiència, la dubtosa saviesa d'haver sobreviscut 57 anys com un mutant incansable... 

Miro les obres i dic: pas mal

Continuem endavant

Abraçada! 

Llevantada

Què n’hauria de fer, de tantes paraules dèbils, imprecises, ombrívoles? Escoltar el silenci i prou, contemplar l’omnipotència de les onades que s’esbraven contra els esculls, resseguir el vol rasant de la gavina, oblidar que vaig llegir llibres absurds i que en vaig escriure de més absurds encara, dissimular tantes imperfeccions, agrair que vaig descobrir l’amor veritable (un pèl tard, després d’un fotimer de provatures), i que llavors vaig començar a fluir amb el corrent que mena a l’essència divina… 

Ella fa sortir la millor versió de mi: Eu faço vc colocar para fora seu melhor self e isso é recíproco! Es podria dir res més elevat? Plató hi estaria d’acord. Es tracta d’això. I tanmateix són paraules dèbils, imprecises, ombrívoles. 

La llevantada entra per la terrassa i es s’esmuny passadís endins. El meu cor és una pinya esberlada. Plou sense parar. 

Ella és real o una creació meva? Sóc real o ella m’està creant?

Estimar-se és re-crear-se cada dia.

Connexió Espiral (llibre)

"Vaig llogar una casa a Cap Ras (Llançà) i allí, enlluernat per la claredat mediterrània esbandida per la implacable tramuntana, vaig adonar-me que les paraules eren ombres i jo cercava la llum. Les vaig deixar de banda. Les pedres i les fustes de deriva van ocupar l'espai elemental dels mots. Des d'aleshores l'home ocell ha viscut coses increïbles. Resulta difícil resumir tota la màgia dels darrers mesos. Ho faré amb textos curts, espigolant fragments del dietari. Són la destil·lació de les vivències d'un Robinsó al paradís. Perquè Cap Ras ha sigut el lloc més bonic on he viscut i aquest darrer semestre l'època més joiosa."

                                               Connexió Espiral

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

Llibres de Toni Ros

OPERA OMNIA

Darrer poema (2000)

El Camí de la Tau (2001)

Tros de Quòniam (2003)

Una certa penombra (2005)

L'oracle imminent (2006)

Un gripau al jardí (2007)

Catosfera 04-05-06 (2008)

Entrellum (2009)

El somni de Venus (2009)

La isla sin serpientes (2009)

Hanua Nua Mea (2010)

La síndrome de Gauguin (2010)

Mandala (2010)

On acaba l'atzur (2010)

Dietari de Terradets (2012)

Ciberdietaris 2007-2012 (2013)

Meditacions (2013)

Rúbies (2013)

Ales i arrels (2014)
Un hombre libre (2014)

Connexió Espiral (2015)

Viatge a Hiperbòria (2016)
Poemes de Cap Ras (2017)
Dietari de viatge (2017)
Wandersmann (2017)

Brasil al cor (2018)

Anakana (2018)

LLIBRES VOGEL

Vogelfrei (2018)
Salvatge Horitzó (2020)

EVAiTON (2021)

Esperit Lliure (2023)

Fenomen Orriols (2024)

Traducció: L'educació de l'estoic 

de Fernando Pessoa (2003)

Tots els premis literaris

POEMARIS

Coordinador de

La catosfera Literària
2008

Descarrega-te'ls a

OPERA OMNIA

Vida nòmada

 

Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres, la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública, la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres. Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa. No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzillesa, autenticitat. Ens manca, en definitiva, llibertat. Allò que ocupa espai i pesa s'oposa al nostre avenç. Per cert, ¿algú vol els 46 volums de l'obra completa de Josep Pla o les obres completes de Freud, correspondència inclosa?

Not even one reason to stay

Ireland

Se n'ha anat a Irlanda. S'hi estarà un curs. Deixa el niu. Estén les ales. Fa el seu camí. Em sento molt orgullós d'ella. Ni llibres ni res, la meva millor obra és aquesta rossa de 21 anys que ja fa dies que s'està fent a si mateixa. El futur és seu. El món és seu. Molta sort, kuka. See you soon in Ireland! 

Sota un arbre

Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.

(Krishnamurti, El propósito de la educación)

La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.     

Sobirania.cat

Ara mateix s'està presentant a l'Ajuntament de Girona el llibre de Saül Gordillo Sobirania.cat (10 anys de la revolta política catalana a internet). N'he comprat un exemplar aquesta mateixa tarda a la Llibreria 22.

El llibre parla de la darrera dècada prodigiosa que hem tingut la sort i el privilegi de viure i de la qual, d'una manera o altra, hem sigut protagonistes tots plegats. En Saül ha volgut incloure'm entre "els 200 noms de la internet catalana". Tot un honor. M'esmenta a les pàgines 38, 53, 192, 243 i 252. A més, a la pàgina 66 posa la foto de família de l'acte de presentació de La Catosfera Literària que vam fer a Vallromanes el maig de 2008.

Veure la teva feina de 10 anys reduïda a unes poques línies produeix un vertigen d'humilitat difícil d'explicar. Som la lletra petita d'una Història Majúscula, com la pinya d'un castell immens que s'enlaira cap a l'infinit... La revolta digital, la ciber-revolta catosfèrica, s'ha ben desvirtualitzat i ara és més real que mai. Fa 10 anys érem pocs, els independentistes que donàvem la cara sense embuts a la xarxa. 

Mentre llegeixo el llibre a la Plaça de la Independència de Girona (un indret molt adient per a encetar la lectura d'aquesta obra), em poso nostàlgic rememorant aquell lustre frenètic (2004-2009) en el qual ens vam deixar la pell, la salut, l'ànima i les lletres bloguejant com a orats... Fa goig veure la detallada crònica dels fets amb una certa perspectiva. Fa goig la grogor del paper i de les samarretes. Fa goig saber que estem en el bon Camí i que la Llibertat és a tocar. 

Gràcies Saül. Gràcies catosfèrics!     

Sant Jordi 2014

Per a celebrar aquest Sant Jordi us regalo el meu darrer videopoema titulat Pax Vobiscum. 

Si (us) voleu regalar e-books, aquí en teniu 15 per escollir (descàrrega gratuïta): Bubok

Molt bona diada!

 

Elogi dels blogs

Un blog és un suport, un format, un espai, un marc, una plataforma, un canal, un aparador... Un blog pot ser el que tu vulguis perquè et permet fer i desfer amb plena llibertat: escriure, enllaçar, etiquetar, comentar, recomentar, penjar imatges, audios, cançons, vídeos, etc.

El blog és un gran invent malgrat que ara la moda la marquin els # i un número de caràcters limitat... El blog és casa teva, el decores com et plau, l'actualitzes quan et ve de gust, dius el que et surt i no necessites el vistiplau de ningú (ni jurats ni agents ni editors ni mandarins ni crítics ni hòsties). Entra qui entra, comenta qui comenta, i aquí pau i després glòria. Així de simple i així de fantàstic. 

Si des del primer dia em van entusiasmar els blogs és per aquesta sensació d'extrema llibertat que proporcionen, per la seva naturalitat literària. Sí, he dit literària, és a dir, ciberliterària. Encara avui, en ple segle XXI, alguns s'entesten a continuar amb una concepció de la literatura decimonònica: llibres de paper que segueixen els canals tradicionals cercant lectors en perill d'extinció... Com diria el President Mas: No s'han enterat de res. El ciberdietarisme és la forma més autèntica i moderna d'escriure, la més avantguardista i l'única que té realment futur. La resta és inèrcia carca que put a naftalina.

Porto 10 anys fent blogs. Em sento tan còmode amb aquesta eina que em costaria concebre la vida sense ella. Els 19 llibres que he fet (la majoria els regalo a Bubok) queden en un segon terme davant la Gran Obra Blogogràfica... Tinc previst continuar bloguejant fins al darrer sospir, i aviso que he programat alguns posts-mortem...    

Han passat els temps, l'ahir i l'avui, i esclaten les roselles i torna a sortir el sol i el mar és més vell que ningú. Tinc universos adormits al tou dels meus dits. Voldria aprendre a estimar com estimen els immortals, més enllà del plaer i la matèria. Han passat els temps i podem dir que demà serem millors perquè res no pot impedir l'apoteosi de la llum en forma de lletres.  

Aurora Boreal

Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa. 

El proper regal-somni és una aurora boreal. Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo.

Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els viatges. La resta és també qüestió de sort, com les aurores boreals. Les persones que hem conegut ens han ajudat a ser com som. Llegeix, viatja i, sobretot, aprèn a escollir les persones adients. Més que sort, és punteria. O ambdues coses.

ISLÀNDIA 2014  

Pardals uruguaians

Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima. Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això:

Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital. No es que luego hayamos dejado de ser niños (¡eso nunca!), sino que las circunstancias nos han empujado a guardar las apariencias, desempeñando tareas y cumpliendo obligaciones propias de adultos en esta sociedad tan previsible y programada. Pero mientras el niño o la niña interior permanezcan alerta, aunque agazapados, no todo está perdido. Hay esperanza.

Por suerte, existe la literatura, esa extraña manera de encontrar la salida del laberinto.

Isabel partió de su pueblo a la edad de 17 años rumbo a la capital, Montevideo. Dejó atrás el paraíso de Nico Batlle. Ella afirma que salió de allí con un enorme equipaje en el corazón. Algo de este “equipaje” lo podemos atisbar en los siguientes relatos. Aquella “niña de cabello rubio y lacio, delgaducha como una espiga, alegre, inquieta y curiosa, que pasó por allí su niñez, y fue a una escuela blanca con muchos ventanales por los que entraba generosamente el sol”, es la que ahora nos deja testimonio escrito de sus vivencias. Son textos que describen detalladamente la época, el lugar y sus gentes. Llama la atención que el título de cada relato sea un nombre propio, lo cual ya nos indica la importancia que para la autora tienen las personas. Don Juan (que es un avestruz!), el manco Casildo, la Srta. Lucía, Doña Práxedes, Adela, Roberto, Marcela, Rudecindo, Olázabal, Dimitri, Tufic, Serafina... Toda una nómina de personajes entrañables que nos acompañan a lo largo y ancho de estas páginas, cada cual con sus peculiaridades.

La protagonista, Isabelita, se relaciona con ellos cordialmente, a través de esa mirada límpida de niña, ahora tamizada por el paso de los años, cuando la mujer entreteje sus recuerdos y los cose punto por punto en sus escritos.

Hablando de Dimitri el griego, dice: “Mi presencia llenaba en él la necesidad que tienen las personas mayores de contar su pasado, sus recuerdos, y ser escuchados; y él llenaba mi necesidad de tener un abuelo que me contara cuentos, que en este caso eran de verdad.” (p. 123) Y, más adelante, cuando recibe el regalo del abuelo: “Te dejo esta embarcación para que cada vez que sueñes, puedas ir a los lugares más bonitos, en “libertad”. (p. 181) Sin lugar a dudas, la literatura es esa embarcación, esas palabras sagradas que tejemos en lo íntimo, el hilo que nos conduce hacia la verdad y la libertad.

Gracias, Isabel, por dejarnos este maravilloso regalo.

Una dècada

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

10 anys

 3.000 posts

500.000 visites

12.000 comentaris

Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

* PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

Oix

La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

L'encís d'allò que ha de venir

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

Endreçant

Continuo endreçant volums (Pla, Freud, Pessoa, Nietzsche, Henry Miller, Céline, Stirner, Vila-Matas, Hesse, Goethe... fins a 4.000 o 5.000, no penso comptar-los). Em sobren llibres o em falten prestatgeries. Els deixo l'un damunt de l'altre, fent piles contra la paret en un inestable equilibri. Em pregunto de què serveix guardar els llibres que t'has llegit. És com guardar els embolcalls dels aliments quan te'ls has cruspit. Llogar un apartament petit i barat té alguns inconvenients. Sóc incapaç de llençar un llibre. Deu ser pecat, com llençar el menjar. Un sacrilegi. La veritat és que no sé què fer-ne. Miro les piles i penso: és una qüestió de temps, tard o d'hora acabaran en un contenidor blau, trinxats. Si no tens pebrots de fer-ho tu ja ho farà un altre amb menys escrúpols literaris. Deu ser que conec de primera mà el que suposa escriure un llibre, per això els valoro...

Continuo endreçant la vida. Em llevo i observo el caos amb tendresa. M'encanta no saber què passarà aquesta tarda. M'encanta improvisar, deixar-me endur pel corrent, ser espontani. M'encanta aquest equilibri inestable, tan poques seguretats, tantes possibilitats obertes, la llibertat de no fer plans ni deixar-te influir per res ni per ningú, ni tan sols per tu mateix. M'encanta.

Darrer diumenge de juliol

Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos. 

Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comença amb flors i violes i acostuma a acabar com el rosari de l'aurora, sobretot si hi ha convivència intensiva sota el mateix sostre. És inevitable. No som éssers civilitzats, per molts llibres que hàgim llegit. Hi ha un instint animal, brutal, que ens empeny cap a la supervivència davant el qual no valen raons ni argumentacions. El cor té un llenguatge boirós que tot ho embolcalla. Emocions contradictòries de les que no pots refiar-te'n. De vegades cal tirar pel dret i fer via sense contemplacions si no vols quedar atrapat en el fang dels aiguamolls. De vegades cal ser quirúrgic i aplicar el bisturí sense tremolors malgrat que no disposis d'anestèsia. 

Has de ser tu i defensar la teva dignitat. Ningú ha de manipular-te. La llibertat és sagrada. Has de fugir quan te n'adonis que has perdut la teva essència. Corre, corre, corre ben lluny fins que retrobis la imatge del que ets en la solitud més pura. Vés amb compte amb els sentiments, que solen ser una xarxa subtil que t'atrapa. Vola sense por cap a nous horitzons. Allibera't. Reinventa't. Sigues independent. Enceta una nova etapa. No miris enrere. Sigues valent i confia. Tot sortirà bé. Que la sort t'acompanyi.